...per a Carla

“No tot és desar somnis pels calaixos
rodejats d’enemics o bé d’objectes
que subtilment i astuta ens empresonen.


Perquè viure és combatre la peresa
de cada instant i restablir la fonda
dimensió de tota cosa dita,
podem amb cada gest guanyar nous àmbits
i amb cada mot acréixer l’esperança.

Serem allò que vulguem ser.

Pels vidres
del ponent encrespat, la llum esclata.”

Miquel Martí i Pol.

[ Hui, la meua amiga Anna Fuster s'ha estrenat en la tasca de ser mamà. La xiqueta és molt, però que molt, guapa i, li han posat de nom Carla. Us desitge a les dos tota la sort d'aquest món (i si hi ha d'altre també) en eixe camí que comenceu, un camí costós el de viure, educar i criar als fills. La meua més sincera enhorabona!!]

Des d'una de les vores de la meua mar mediterrània...

Per Mallorca ens ix el sol,

per Mallorca ens ix el sol,

bonica morena,

i per Castella s'apaga,

i per Castella s'apaga.

Quan ix el sol els galls canten,

quan ix el sol els galls canten,

bonica morena,

quan es pon,

callen i dormen,

quan es pon,

callen i dormen.

Qui està despert,

viu i parla,

i qui dorm només somnia,

bonica morena;

qui somnia no en treu res

i després es desenganya.

Hi havia una volta un poble

que dormia i que dormia,

bonica morena,

i de tant que va dormir

despert i tot somniava.

Cal que pugem al Montgó,

que ixca el sol abans de l'alba,

bonica morena,

cal que vetllen per la nit.

Llancem l'engany dins de l'aigua!

Per Mallorca ens ix el sol,

per Mallorca ens ix el sol,

bonica morena,

i per Castella s'apaga,

i per Castella s'apaga.

Joan Manuel Serrat.

[L'altre dia vàrem pujar al monestir de Lluc, un lloc molt especial per als mallorquins. Ací teniu una foto (amb el meu Joan Serra, el meu bandoler! ) a la vora de la flama de la llengua, sempre m'enrecorde d'una lletra de Serrat ...des de dalt de la muntanya, des de Lluc amb estima! ]

Estima i fes el que vullgues...

Nua l'espasa, el braç enlaire,

devers el drac avança ardit.

Del primer cop, esqueixa l'aire;

el segon cop, l'hi enfonsa al pit.

Ja triomfant, la dama albira

i obre les portes diligent;

o mentre el monstre en terra expira,

surt la princesa resplendent.(...)

Quan els rosers trauran florida

la profecia és complirà.

J. M. FOLCH i TORRES

[ El cavall de sant Jordi, valent, jove, fort, això és el que per a mi sempre ha significat el món de l'associacionisme juvenil. Amb aquest poema vull recordar allò viscut durant anys... anys que passen i que com tot arriben a la seua fi. Amb el concepte tan bonic d'estima i fes el que vullgues, dic adéu ( a la meua manera , encara que crec que qui ho porta dins mai deixarà de ser-ho...) a una de les etapes més especials de la meua curta (encara) vida...Per molts d'anys CJG!]

Redescobrint Mallorca i rellegint llibres...

[Els habitants de Menorca, els d'Eivissa, també diuen que ells parlen "menorquí", "eivissenc".Els "fets diferencials" poden multiplicar-se fins a l'infinit. Solem dir "valencià" i, realment, les formes de parlar dels veïns de Morella i les dels veïns d'Elx són ben "distintes" de l'apitxat de València i la seva horta: a Sueca mateix, fem sonar la "s" sonora i la "g" prepalatal sonora, i distingim la "v" de la "b", matisos fonètics que han perdut els valencians de València. Per què no, doncs, enfront del "valencià" de València, un "suecà" de Sueca.]

Joan Fuster.

Aquest fragment pertany al llibre: El valencià és una llengua diferent? de Mª Josep Cuenca, l'autora i professora reprodueix les paraules del mateix Joan Fuster.

Unes lletres que per a mi, són bàsiques, per eixe motiu sempre m'he mostrat contrària a dir només "valencià". Jo no sóc de València, sóc de Gandia, per tant em correpon dir "gandià" o "gandiano" i això em sembla una tonteria.

Sempre he trobat, trobe i trobaré que és bàsic el reconeixement o acceptació la denominació de "català". La voluntat d'enteniment entre totes bandes, i la no utilització política d'aquestes qüestions és essencial, cosa que en la meua terreta sembla impossible imaginar-ho (almenys sommiar-ho no!).

A Mallorca, el PP és molt diferent al que hi ha al País Valencià. Una sorpresa entre d'altres que he tingut. Una Illa, que acull a molts valencians per a treballar d'interins en diferents centres de secundària. M'han acollit amb molt bona gana i molt bona gent, es porten molt bé amb mi.

Sòc de Gandia parle "gandià", per tant valenciana, sóc la professora de català, per tant català, done classes a xiquets "palmesans" per tant mallorquins. Quin problema hi ha?

Ja ho tinc, el problema és: compartir la mar mediterrània (potser alguna enveja del passat encara per descobrir, dic jo? , també podria ser el "copyright" de la paella??? no se...)

Recordant conceptes...que potser ja no es recorden... i acaben per oblidar-se.

Aquests dies vaig de cap però, això en mi és normal. Sòc un nervi. Vaig pensar que amb el pas del temps les tradicions, els costums, l’ oralitat i els conceptes es perden. Quina llàstima... i vaig decidir posar-me a la recerca dels conceptes perduts!
En primer lloc, el rei Jaume I, sí eixe rei que enguany celebrem alguna cosa... En segon lloc el nom de País Valencià cada vegada més estrany o en desús ( per alguns). En tercer lloc aquelles comarques que en diuen Centrals o algun derivat, potser ni centrals ni concepte de comarca ni res de res.
Ací us adjunte una definició de comarques centrals valencianes que m’ ha agradat:

“Jaume I el Conqueridor pren Albaida al 1244 i Xàtiva al 1248, però la Jaume I denominà el territori que n'hi ha entre el riu Xúquer i la línia Biar-Busot, com el País de les Muntanyes o Governació d'enllà lo Riu Xúquer.
Al segle XIV i XV aquest territori és respectat per les Governacions Forals sota la denominació de la Governació de Xàtiva. Durant aquest període les Comarques Centrals van viure un dels moments més rellevants de la seua història gràcies a la família dels Borja, amb gran influència al Ducat de Gandia. Fou tan gran el seu poder que aconseguiren situar en el Papat a dos dels seus membres: Calixt III (1455-1458), i Alexandre VI (1492-1503). Aquest esplendor polític i econòmic es va reflectir també en les arts amb Ausiàs March i Joanot Martorell.”

Ara que s'acosta el tio de la porra... acabarem per menjar pa i samorra?

Els comuns del meu poble

La meua veu de poble

és desprestigiada

però, d'esperit noble

i terra oblidada,

amb els anys honorable,

de paraula callada

assumida pel meu poble,

de terra desabonada.

Una mirada adolorida,

una nació emmudida.

Anna Igualde.

[ Aquesta poesia és meua, la dedique al poble valencià del qual vinc i al qual m'adrece. Faig aquesta entrada perquè, he quedat sobtada al trobar-me amb un "frente blavero". Sempre li faig una ullada a la blogsfera referida a la Safor, hui he llegit un comentari al voltant del correllengua de la Fira de Gandia, i la veritat, se m'han rebolitat els budells. No entenc com es poden dir ( en castellà) eixa sèrie de...coses...clar que, per a exòtics i ignorants... nosaltres els valencians.]

La nostra cultura feta metàfora, la metàfora de la nostra cultura...hi havia una vegada una Fira...

Ara que estic amb treballs i guions de recerca amunt i avall, acabant-los, calfant-me el cap, tornant a escriure perquè no m'acaba... llance un reflexió al voltant del fenomen de la Fira de Frankfurt.

Parlem de la Fira de Frankfurt o també hi ha tota una indústria del llibre darrere per analitzar? La nostra llengua, la que ens ve donada, és immortal? Morirà assassinada o tindrà una mort natural? Tenim un problema cultural o literari? som una cultura o una literatura? Tenim una personalitat política o només cultural? Pertanyem a un passat oblidat o recordat? Un passat ple de glòries o ple de corcons?

Una vegada, en unes jornades d’escriptors Isabel Clara Simó explicava amb un conte la metàfora de la nostra cultura. Em va agradar i per això, el vull reproduir ací mateix:

[Això va d’un home que es troba una tassa enmig de les runes. Aquesta tassa resulta que està mig trencada i, en agarrar-la, l’home és fa sang i, de tant de mal que es fa, a l’home li cau una llàgrima que en caure a dins de la tassa es transforma en una perla. Aleshores, l’home comença a fer-se talls, comença a fer-se mal, a arrencar-se els cabells i cada llàgrima que li cau es transforma en una perla riquíssima. I comença a tenir més perles. La història s’acaba amb una muntanya de perles, aquest home amb la seua tassa fet un sant crist perquè està tot ple de ferides, la seua dona assassinada als seus braços i ell riquíssim, però molt trist. Aquest conte l’explicava un xiquet al seu criat analfabet i aquest li respon al seu amo: -Escolta, que imbècil que era! Perquè no feia servir una ceba per plorar- i el xiquet li respon -M’acabes de destruir el conte- ]