Fa
molt mala nit, plou a mansalva, de sobte un tro, així arriba la tardor a
aquesta terreta. Ni tan sols podem gaudir d'un estiuet de Sant Miquel com toca
i pel novembre està per veure l'estiuet de Sant Martí ... trona de manera
continuada, amb força i ferocitat.
A
una casa del carrer Vallier una xiqueta de nom Marina complirà sis anys demà,
al seu llit somia molt profundament. Marina és feliç perquè demà comença la
fira i a l'escola anirà el Tio de la Porra. La seua mare, a més, li ha
organitzat una gran festa d'aniversari, on acudiran tots els seus familiars i
amics de l'escola i... a més ha preparat un gran pastís de xocolata! Amb tot la
nostra xiqueta no somia amb el menjar (No li agrada gens ni miqueta!) més bé
amb la fira i les atraccions que després de la festa visitarà. Se sent feliç
perquè pensa pujar a tot allò que vulga. El seu pare, sempre de viatge,
arribarà demà, això vol dir que la consentirà en tot. Ui! Quantes ganes té per
veure son pare. Marina imagina el seu gran dia, i somia que per una vegada els
personatges de la iaia no la molesten. La iaia, una dona major, li parla de
l'home del sac que vindrà i la segrestarà i no tornarà a casa mai més si no es
menja la sopa...d'ogres horribles que se la menjaran si no acata determinades
normes de la mare...del moro musa un militar musulmà que vindrà des
d'Eivissa...l'home del sol un individu perillosíssim meitat bruixot i meitat
dimoni...l'home roig de cabells de color roig, posseïdor d'astúcia, picardia i
de vegades més roïns que el dimoni... uf! Quants homes! Marina ha decidit
convidar-los a tots al seu aniversari i que mengen i acaten ordres per ella com
a símbol de bona amistat. Per primera vegada en la seua curta vida no li
desfaran l'alegria que sent i els coneixerà de primeríssima mà. Pensa i repensa
i li dóna moltes voltes al coixí fent-se aquestes preguntes: per què la iaia
s'encabotarà sempre en fer-los presents
i desfer-li totes les il·lusions? I aquests homes com és que la iaia els coneix
tant? Serà que no hauran menjat suficient allà on habiten o simplement no
obeiran als seus pares? -Marina menja perquè sinó vindrà... -Marina deixa els
joguets dins del calaix perquè sinó vindrà... uf!! quin malson pensa la
xiqueta. Sempre igual, no puc més...
D'altra
banda, la iaia es troba a l'habitació del final del passadís de la casa. La
dona, d'una avançada edat, no pot dormir pel soroll de fora. Cau molta aigua,
fa molt de vent i les finestres es mouen amb intensitat com el seu cor. Fa una
temporada que no està molt bé de salut, com que ja és major no pot evitar
pensar amb l'arribada de la mort. Prefereix no dormir perquè quan dorm se li
apareix una vella vestida més negra que la nit, i li fa por. Altres nits somia
amb la dalla al coll anciana molt
pàl·lida, flaquíssima amb ulls encesos, quasi diabòlics, i li causa tal
impressió que sol despertar-se suada i amb mal aspecte. Una de les coses que fa
la iaia per evitar-se aquestes males nits es recordar, sobretot quan era jove.
Recorda quan anaven al llavador a rentar la roba perquè abans no disposaven
d'aigua potable a les cases. El llavador es convertia en un centre neuràlgic on
les dones casades i fadrines xafardejaven en rogle mentre feien faena. Durant
el dia, a qualsevol hora, aquell era un lloc de reunió on també anaven a poar
aigua amb els cànters de cara la nit. Ara bé, aquell lloc, el llavador, una
vegada arribada la foscor de la nit es convertia en un indret maligne. Recorda
com la seua mare no la deixava anar al llavador de nit perquè si alguna jove
s'apropava allí de nit era sinònim de ser una fresca o carassera donant solta a
les passions més baixes amb algun home... no hi havia manera la iaia aquesta
vegada no podia dormir tranquil·la ni tan sols recordant la seua joventut, de
sobte la nit i la foscor, i com estava plovent!
Al
mateix temps, a la planta de dalt de la casa, la mare de Marina, una dona jove
anomenada Helena, que amb el soroll del vent, la pluja, i els trons no havia
pogut pecar ull. Decideix alçar-se i dirigir-se a la cuina sense cap llum. Vol
prendre alguna cosa que l'ajude a dormir. Pensa que serà l'única manera de
descansar una miqueta perquè porta un mes molt roin. És interina i no l'han
telefonada encara, la situació que l'envolta és d'una crisi terrible on el
govern ha decidit retallar de per tot. Pensa en Marina i el fill major, Josep,
en la hipoteca de la casa, en el seu marit que no li passa res de res, en la
pensió de la seua mare, en l'atenció sanitària, en l'educació dels fills... i
li sol aparèixer una angúnia i una por molt forta (la por és la pitjor
violència mental, i el fet de tenir
bloquejada la capacitat d'enraonar, acatant una callada resignació...) perquè
aquesta situació la sobrepassa. El cap li fa voltes, es troba molt cansada.
Però no pot descansar perquè si dorm es desperta d'un malson pitjor i si no
dorm està morta a canyades. Pateix en silenci no pot preocupar a ningú
més...aquesta punyetera crisi només fa que atemorir a la gent amb retallades de
drets adquirits de fa molts anys i... que només afecten a la gent del carrer. Això
no pot dur res bo, la gent cada vegada més acovardida, amb por per fer res,
sense esperances, sense consum, aturada, dominable o dominada en definitiva.
Helena pensa que millor seria activar a la gent, activar el consum i no
prioritzar en acomiadar treballadors i treballadores o en retallar, posar en
marxa el consum i el positivisme de la població és l'única manera que tens per
poder eixir d'aquest forat. Troba que ni negre (retallant, atemorint,
acomiadant, salvant bancs d'un enorme forat econòmic) ni blanc (aquelles
èpoques on la gent gastava sense mirament o s'hipotecava sense poder o comprava
o feia préstecs al banc) un color gris seria l'encertat; amb mesures adequades
i no encallant o paralitzant la vida de la gent de manera tant desorbitada. I perquè
és ciutadania qui paga les conseqüències directes de la crisi? Perquè la gent
del poble és la més feble i la més fàcil de retallar? I quin paper juguen els
bancs? Realment valen la pena? I els polítics saben gestionar-ho adequadament o
fan la tàctica de l'estruç? Clar, com ells encara no saben el que són les
retallades? I perquè només han decidit retallar de sanitat i educació? Això vol
dir que a partir d'ara qui tinga diners estudiarà i es curarà de qualsevol
malaltia? i el que no... què passarà? Ens convertirem al sistema americà on la
gent paga per tot? Decideix no donar-li més voltes perquè seria pitjor. Ja està
fent-se de dia, la tronada ha amainat un poc, però encara fa molt de vent. De
sobte, recorda que Josep havia eixit una miqueta amb uns amics i es dirigeix
cap a la seua habitació. Sí, està dormint al seu llit. Helena pensa que ha
passat tota la nit capficada i no havia sentit a Josep arribar... sempre es
quedava mig desperta fins que el sentia arribar a casa. Aquesta vegada no, què
m'ha pogut passar? No està gens centrada darrerament.
Al
cap d'unes hores, els raigs de sol entren per tota casa. El despertador
d'Helena sona amb força i de seguida la ràdio anuncia que ha estat una nit molt
amarga. El fort vent ha arrabassat cruelment els arbres del centre de la
ciutat. El recinte de la fira ha estat totalment devastat i l'atracció central,
la més lluïdora de la fira, reduïda a un
bolic de ferros...
Quin
desastre! (I és que com canta un socarrat il·lustre, “ Al meu país la pluja no
sap ploure o plou poc o plou massa si plou poc és la sequera i si plou
massa...” és la gota freda, i per a mi que té tota la raó.)
Ai!
pobra Marina, la il·lusió que tenia...una vegada celebrat el seu aniversari va
decidir demanar-li a Helena... -Qui portarà la pluja a l'escola, mare? Clar,
això és que com que han retallat l'educació... (I la mare li respongué
amargament: -Unes tisores grans i grises com els núvols d'ahir
faran caure gotes, com de pluja, però de tristor.)
[Article fet per al Llibret de la Falla Prado de Gandia 2013]
