Morir quan cal com a novel•la psicològica: l'anàlisi dels personatges principals.

És una novel·la original, ja que la veu principal és la d’un adolescent. És el personatge que domina la narració. A través dels seus ulls ho coneguem tot  fins i tot que pensen com són gustos, patiments físics, qüestions més íntimes, etc.

Tenim altres dos veus principals una és la mare i l’altra, és la veu del pare però són punts de vista molt més reduïts . Aquests personatges són tractats des de tres possibles punts de vista (entre ells: pare, mare i fill) de manera molt profunda i detallada. Són pare és una persona disciplinada, poc riallera o simpàtica. És un pagès mallorquí que té cura de la seua possessió i, respon a les característiques dels mallorquins terratinents de fora vila amb una sèrie de costums inalterables (i envia el seu fill a la ciutat per estudiar i no tots podien fer-ho) La mare és una madona mallorquina, i qui realment domina la possessió portant tot el pes de les feines de l’hort i de la casa.  Una madona sofridora i pendent en tot moment del seu fill i del seu home. És una dona amb moltes referències catòliques (sobretot per la manera que tracta el tema de la maduresa del fill i les dones o el fet de voler que es faça capellà) El fill és un estudiant adolescent que viu intern a un col·legi i torna en l’època de vacances a la casa familiar. Un adolescent rebel perquè està descobrint noves parcel·les de l’època adulta i no sap assimilar molt bé aquests canvis. No té molt bona relació amb el seu pare per la falta de confiança i comunicació entre ells. Al mateix temps el nostre adolescent  “deixar una assignatura penjada és el que havia d’haver fet. Però en manca el coratge de fer-los una mala passada així perquè, ben mirat, són ell un tros de pa, i ella, un àngel” vol arribar a ser com el seu pare, i remarca molt el fet de ser home i haver tastat dona.

Tenim d’altres personatges molt més perifèrics, per exemple: l’oncle Jaume, el cosí i la padrina morta.

Per a fer-nos una lleugera idea de les relacions entre els personatges i arribar a entendre la dimensió psicològica dels tres personatges principals podríem destacar:

En primer lloc, la veu de nostre protagonista adolescent és com una veu solitària i sense comunicació  clara amb els seus familiars “un estiu així, vivint un poc  al meu aire sense a penes control, allunyat de ca meva...”. La major part de la narració són monòlegs que el construeixen protagonista i el que conta les coses.

La veu dels pares, no són tan monòlegs perquè ens apareixen molts més discursos dirigits al protagonista. La relació entre la mare i el fill és especial. Ella considera que sempre serà el seu xiquet però, el fill ja considera que no ho és. El fill té una autèntica obsessió per ser home i aquesta obsessió està directament relacionada amb les dones. La seua mare en una espècie de carta que li escriu li comenta “pobre al·lotet meu, que la que més prop has vist som jo”. La relació amb la mare a poc a poc canvia, sobretot quan l’oncle li conta la mort d’un soldat margalidà o la mort dels tres milicians rojos o una carta del seu cosí dirigida a sa mare,  això, modificarà la relació entre mare i fill i els allunyarà definitivament “com me tornes més home, sembles anar perdent delit per les coses dolces...me preocupes, fill quasi no et conec”. 

Si la relació de la mare és canviant i empitjora amb el pas del temps, la relació del pare també mostra una sèrie de canvis que reflecteixen una certa evolució psicològica. En un primer moment, hi ha una falta de comunicació molt evident “ i ell no em va saber entendre o, havent-me entès, no em va fer cas. Tant una cosa com l’altra em vénen a demostrar que, per aquest estiu...” El fill s’esforça o demostra voler tindre una relació amb el seu pare. Vol que son pare el reconega com un home un hereu com cal que ja ha crescut. El fill és conscient del paper de l’amo en la possessió de S’Almonia i vol estar a l’altura. Però és una relació complicada entre pare i fill i anirà evolucionant per mal camí “ ja no és el meu pare; sinó un monstre assassí”. El fill descobreix una sèrie de fets que l’allunyaran  del seu pare però,  a la fi de tots els seus “ sent la sensació de trepitjar terra sagrada” quan s’assabenta de l’assassinat del veí o la mort de l’amic milicià. Apareix el concepte d’una certa violència viril per part del pare i que el fill no admet.

El protagonista representa el món de l’adolescència i de la joventut. Per una banda, ja no és un xiquet i ja no vol ser protegit o tractat com abans. La infància ja no existeix i al ser jove tampoc ha arribat a tenir una certa estabilitat o maduresa. Per eixe motiu no vol passar l’estiu amb els pares i vol o prefereix passar l’estiu a la ciutat. El nostre busca una certa independència però no es veu amb força a cor de arribar a fer-ho. Aquest adolescent busca desesperadament una solitud i evoluciona cap a aquesta solitud. Busca un espai propi o un món individual “Me l’enduria al meu món . De S’Almonia, de tot ca nostra i la meva família, ja no en restaven ni tests romputs”

Per a concloure, cal destacar que Miquel Àngel Riera ens presenta personatges singulars que usen la tècnica del monòleg i que permet entrar al lector en la narració. Hi ha un predomini total de la reflexió de les coses que van passant a la novel·la i del pensament dels personatges.  

Els personatges de Crist de 200.000 braços i el microcosmos de la xabola.

Crist de 200.000 braços d’Agustí Bartra és una novel·la escrita en un moment de màxima convulsió col·lectiva i de trasbals ple de dolor amb sofriment per a les persones que els va tocar viure aquella amarga experiència existencial.

Aquesta novel·la representa una voluntat extrema de llibertat irrenunciable. Aquest escrit vol ser testimoni d’aquella situació d’aquelles persones que ho van viure en primera persona.

Es posa de manifest el concepte de superhome i d’home superior referit directament als pobles i a l’existència dels pobles. Realment, Bartra amb molta habilitat manifesta la desigualtat injusta patida per uns i la prepotència dels altres.

La xabola apareix del no res enmig d’aquell entorn desèrtic però mediterrani. Serà un refugi provisional per no dir de pas, realment no vol dir res per als personatges que estan plens de nostàlgia, ràbia, brutor, misèria, injustícia, etc; en definitiva, vençuts per uns i arraconats per altres en uns camps de concentració (no d’extermini) totalment improvisats.

La xabola és com l’instint més profund o esperança de l’ésser humà per sobreviure. L’única cosa que s’han de construir a partir de no res i, que tenen només per sobreviure a l’experiència dura d’un camp de concentració en una platja francesa, o per guardar-se de pluges o oratges no desitjats (pàgina 49 aquesta xabola serà començada...)

Coneguem tot aquest món gràcies a la narració omniscient d’una persona (Vives) que vol deixar constància dels fets que ha hagut de viure. Però al mateix temps ompli de símbols i de referències clàssiques la narració (pàgina 38 paràgraf central).

La xabola representa un nou món (microcosmos o món propi dels personatges) que en part  és una transició perquè els personatges desitgen acabar amb aquella situació o experiència que els ha tocat viure en persona (pàgina 52 les úniques notícies...)

Apareix la mar no com a símbol de llibertat (o aigua purificadora) sinó com un límit que els personatges divisen des de la xabola i és un símbol negatiu que els fa presoners o els impedeix adquirir la llibertat i que representa la fi de tot: la mort.

Pel que fa a l’interior de la xabola, i a tot el seu voltant, es crea un món propi, un món separat de tot el que havien experimentat fins ara ( pàgina 54...penjant del baix del sostre, les seves dues sabates de cuir negre, la flama en el racó, la cullera clavada...). D’altra banda tenim un voltant relacionat directament amb la xabola. Es dóna forma a una petita ciutat sobre la sorra d’una platja simulant carrers i simulant la vida d’una gent en una imaginada normalitat, i que a la vegada retrata una molt cruel realitat (pàgina 53 colles assegudes davant les portes de les xaboles...pàgina 56 Vives treu el cap a fora per un badall... El petit viatge dels polls pel seu cos l’irrita...però és impossible d’eliminar les llémenes de la roba...). Al cap i a la fi, relata la vida i les vivències de 100.000 persones a una platja d’Argelers.

Pel que fa als personatges principals de la novel·la, hi ha quatre: Vives, Roldós, Puig, i Tarrés. Tots ells aprofiten el seu passat per desfer-se’n del present i poder seguir vivint. Passen la nit al ras fins que aconsegueixen muntar la xabola(la nit era llarga i potser la tramuntana pararia...).

Vives és qui narra la novel·la i qui també dins de la novel·la conta històries als seus companys (pàgina 97 el conte de l’esquimal o l’origen de la llum). En la novel·la, Vives ens apareix sota la imatge de poeta i escriptor (fins i tot, podria ser el mateix Bartra). L’acompanya un objecte o símbol d’una branqueta d’un ametler. La branqueta és la positivitat, les ganes de viure, el futur. 

Roldós és un personatge dèbil. Normalment, tosseix sovint perquè li han extirpat un pulmó. A la novel·la es dóna a entendre que és tuberculós. L’acompanya una papallona que és la innocència i l’alegria però, al mateix temps, la fragilitat. La papallona al tenir quatre barres també ens remet a la catalanitat.

Puig és un personatge polític i patriota. L’acompanya la flauta feta per ell mateix i que representa l’alegria, la infantesa i la llibertat.

Tarrés és el contrari de Roldós. És un personatge fort i amb bona salut, pagès (expert en la feina de l’horta).És l’únic personatge que intenta escapar-se en un moment de la novel·la. Tarrés demostra tenir molta bondat perquè no és capaç de matar al guarda francès que el descobreix escapant. L’acompanya l’objecte d’una llàntia o llumet d’oli que representa la veritat, el coneixement, honestedat i esperança per a què tot es solucione i s’aclareixca.

D’altres personatges menors o secundaris que també destaquem són: Joana que és la dona de Puig. Ella apareix en la novel·la perquè passa una nit en el camp de concentració. Caliban és un personatge que viu en una xabola veïna. Té edat i no és massa social però, els ajuda quan ho necessiten. Boira és un gos que sempre acompanya als protagonistes principals. Representa la fidelitat, la guàrdia i protecció de la xabola i dels seus amics.

Pel que fa als personatges només destacar que hi ha gran quantitat de diàlegs a la novel·la. Bartra amb l’ús de diàlegs intenta donar més versemblança o proximitat d’allò que està contant.

Aquesta novel·la a través de l’experiència dels seus personatges intenta lluitar contra la desmemòria col·lectiva i posar de manifest el patiment i el genocidi sofert. Intenta que aquesta magnitud humana quede plasmada en l’esfera literària i perdure o no arribe a oblidar-se mai. 

[Ressenya del llibre: Crist de 200.000 braços d'Agustí Bartra]