divendres, 19 de setembre del 2008

Recordant conceptes...que potser ja no es recorden... i acaben per oblidar-se.



Aquests dies vaig de cap però, això en mi és normal. Sòc un nervi. Vaig pensar que amb el pas del temps les tradicions, els costums, l’ oralitat i els conceptes es perden. Quina llàstima... i vaig decidir posar-me a la recerca dels conceptes perduts!
En primer lloc, el rei Jaume I, sí eixe rei que enguany celebrem alguna cosa... En segon lloc el nom de País Valencià cada vegada més estrany o en desús ( per alguns). En tercer lloc aquelles comarques que en diuen Centrals o algun derivat, potser ni centrals ni concepte de comarca ni res de res.
Ací us adjunte una definició de comarques centrals valencianes que m’ ha agradat:

Jaume I el Conqueridor pren Albaida al 1244 i Xàtiva al 1248, però la Jaume I denominà el territori que n'hi ha entre el riu Xúquer i la línia Biar-Busot, com el País de les Muntanyes o Governació d'enllà lo Riu Xúquer.
Al segle XIV i XV aquest territori és respectat per les Governacions Forals sota la denominació de la Governació de Xàtiva. Durant aquest període les Comarques Centrals van viure un dels moments més rellevants de la seua història gràcies a la família dels Borja, amb gran influència al Ducat de Gandia. Fou tan gran el seu poder que aconseguiren situar en el Papat a dos dels seus membres: Calixt III (1455-1458), i Alexandre VI (1492-1503). Aquest esplendor polític i econòmic es va reflectir també en les arts amb Ausiàs March i Joanot Martorell.”

dijous, 11 de setembre del 2008

Ara que s'acosta el tio de la porra... acabarem per menjar pa i samorra?


Els comuns del meu poble


La meua veu de poble

és desprestigiada

però, d'esperit noble

i terra oblidada,



amb els anys honorable,

de paraula callada

assumida pel meu poble,

de terra desabonada.



Una mirada adolorida,

una nació emmudida.


Anna Igualde.



[ Aquesta poesia és meua, la dedique al poble valencià del qual vinc i al qual m'adrece. Faig aquesta entrada perquè, he quedat sobtada al trobar-me amb un "frente blavero". Sempre li faig una ullada a la blogsfera referida a la Safor, hui he llegit un comentari al voltant del correllengua de la Fira de Gandia, i la veritat, se m'han rebolitat els budells. No entenc com es poden dir ( en castellà) eixa sèrie de...coses...clar que, per a exòtics i ignorants... nosaltres els valencians.]


diumenge, 7 de setembre del 2008

La nostra cultura feta metàfora, la metàfora de la nostra cultura...hi havia una vegada una Fira...

Ara que estic amb treballs i guions de recerca amunt i avall, acabant-los, calfant-me el cap, tornant a escriure perquè no m'acaba... llance un reflexió al voltant del fenomen de la Fira de Frankfurt.

Parlem de la Fira de Frankfurt o també hi ha tota una indústria del llibre darrere per analitzar? La nostra llengua, la que ens ve donada, és immortal? Morirà assassinada o tindrà una mort natural? Tenim un problema cultural o literari? som una cultura o una literatura? Tenim una personalitat política o només cultural? Pertanyem a un passat oblidat o recordat? Un passat ple de glòries o ple de corcons?
Una vegada, en unes jornades d’escriptors Isabel Clara Simó explicava amb un conte la metàfora de la nostra cultura. Em va agradar i per això, el vull reproduir ací mateix:

[Això va d’un home que es troba una tassa enmig de les runes. Aquesta tassa resulta que està mig trencada i, en agarrar-la, l’home és fa sang i, de tant de mal que es fa, a l’home li cau una llàgrima que en caure a dins de la tassa es transforma en una perla. Aleshores, l’home comença a fer-se talls, comença a fer-se mal, a arrencar-se els cabells i cada llàgrima que li cau es transforma en una perla riquíssima. I comença a tenir més perles. La història s’acaba amb una muntanya de perles, aquest home amb la seua tassa fet un sant crist perquè està tot ple de ferides, la seua dona assassinada als seus braços i ell riquíssim, però molt trist. Aquest conte l’explicava un xiquet al seu criat analfabet i aquest li respon al seu amo: -Escolta, que imbècil que era! Perquè no feia servir una ceba per plorar- i el xiquet li respon -M’acabes de destruir el conte- ]

dilluns, 1 de setembre del 2008

Una de llibres...




Una vegada acabat pràcticament l'estiu, començaré el curs recomanant unes lectures:


La Clau, de Junichiro Tanizaki.
Gira al voltant del diari d'un professor on escriu la relació que manté amb una dona i sobre la seua vida sexual però, amb por per si ella ho pogués llegir d'amagat i s'ofengués...

La Casa de les Belles Adormides, de Yasunari Kawabata.

És un dels relats més pertorbadors de la narrativa japonesa del segle XX, en un xicotet hostal de províncies en què els vells paguen per dormir al costat d'unes joves nuetes i narcotitzades, les quals es comprometen a no tocar, sense perdre l'esperança que amb la proximitat recuperaran la joventut perduda....ja no us conte més! si voleu llegiu-les.