dimarts, 23 de desembre del 2008

El Cant de la Sibil·la



El jorn del judici
parrà el qui haurà fet servici,

Jesucrist rei universal
home i ver déu eternal
del cel vindrà per a jutjar
i a cada un lo just darà.

Gran foc del cel davallarà,
mars, fonts i rius, tot cremarà.
Daran los peixos horribles crits
perdent los seus naturals delits.

Als bons dirà:-fills meus, veniu!
Benaventurats que posseïu
el regne que està aparellat
des de que el món va ser creat.

Als mals dirà molt agrament:
- Anau maleïts en el turment!
Anau, anau, al foc etern...


[ Les sibil·les exercien de pitonisses en el món clàssic greco-romà, i el cristianisme, assimilà aquest personatge pagà per anunciar l'arribada del redemptor i del dia del judici final, la mateixa nit de nadal.
Aquest cant pertany a l'europa medieval dels temps de Jaume I, qui el difongué pels diferents territoris de la corona catalano-aragonesa.
Actualment està en desaparició però, es conserva encara en bona part de: Mallorca, alguns punts del Principat de Catalunya, l'Alguer i algunes ciutats del País Valencià, entre les que es troba: Gandia.]

A tots us desitge:

Bon any 2009 i que vinga carregat de salut!

Si em toques suau i dolçament,
si me mires i em somrius,
si m'escoltes alguna vegada
abans de parlar tu,
jo creu en l'amor
i creixeré, creixeré de veritat.

Anna Igualde

dimarts, 16 de desembre del 2008

Romanç PPopular


El soroll de les gavines
vola ràpid els diners,
la xiqueta de Rajoy
ho passa d'allò més bé,
jugant partides de golf
i el territori desfent,
on fan les comissions
ells feliços i contents,
per culpa de quatre rics
mal parits i mal faeners,
urbanitzacions fan
furtant-nos al poble obrer.



Anna Igualde.




[ El Partido Popular arrassa en la meua terra i això fa que el País Valencià es trobe immers en un color blau intens que no se'n va ni posant-li el detergent més potent. Confie en què algun dia la meua "petita pàtria" arribe a mirar-se a l'espill. I les coses canvien pel territori, l'educació, la llengua, la sanitat, la cultura, etc.
Gandia és la meua ciutat i, és una de les poques que manté el seu color roig, propi i, apassionat. Estic il·lusionada pels nous reptes i esperances que m'esperen. Posaré tota la carn en la graella per evitar que en la meua Gandia guanye el PP. Amb totes les meues forces!!! A la gent del Partido Popular li dedique un romanç fet per mi mateixa.]

dimarts, 25 de novembre del 2008

Una igualtat de dret, cap a una igualtat de fet?


L’originalitat de la Vita Christi es troba en el fet que l'autora és capaç d'omplir-la amb la seua prodigiosa imaginació i, el seu punt de vista femení. Així, el que havia de ser una vida de Crist, es transforma, a les seues mans, en la vida de la Mare de Déu.
La feminitat del llibre fou escollida, perquè les autèntiques protagonistes són les dones (agent productor i consumidor). Destaquen alguns detalls emotius atribuïts al caràcter femení: ús de diminutius, la maternitat, tracte afectuós als xiquets, el dolor o patiment, la vida domèstica, complicitat, intimitat, etc. Tot embolicat amb una certa coqueteria i pompa pel que fa a la descripció.
Sor Isabel mostra una dona ferma que es capaç de fer front als homes. Fou l'Abadessa del Monestir de la Trinitat de València, i va saber moure’s perfectament pels cercles culturals (de domini masculí ben marcat) d’aquell moment. Forma a les seues alumnes i ennobleix la figura de la dona en una època on era ben difícil.
Per eixe motiu, he volgut citar aquesta escriptora, hui dia contra el maltractament a les dones. Si considerem el feminisme com a defensa de la dona, Sor Isabel és un clar exemple. Sense deixar de banda, la contradicció de ser una dona dins d'una esglèsia catòlica, on l'home era i és el nucli i el qui realment mana o pren les decicions.

dijous, 6 de novembre del 2008

Crida


Companys de l'alegria, provocadors fulgents,
arcàngels del foscam que em visitàveu,
torneu ací i amb mi; torneu, torneu.

Genets de la tempesta, descavalqueu
veniu a vora meu; vibrant ficció del mar,
la vella vall vos crida amb onades pel bosc.

Veniu, veniu, veniu! Entre la música
o en qualque olor llunyà o dins el somni.

Pel finestral obert darrere les cortines.
Torneu. Veniu. Entreu. Ací us espere.


Maremar, Josep Piera.

[Aquest cap de setmana hi ha preparades una sèrie d'activitats al voltant de l'escriptor i poeta Josep Piera. El divendres 7 de novembre s'ignaugura l'exposició Josep Piera, la passió de les paraules a Espai d'Art de la Plaça Prado. El dissabte 8 de novembre es presenta tot un seguit de llibres a la Llibreria Ambra. El diumenge una passejada per La Drova amb el mateix Josep Piera...Bon cap de setmana!]


dimecres, 22 d’octubre del 2008

entre roses i una cançó esperançada "j'attendrai"...


J'attendrai
Le jour et la nuit, j'attendrai toujours
Ton retour
J'attendrai
Car l'oiseau qui s'enfuit vient chercher l'oubli
Dans son nid
Le temps passe et court
En battant tristement
Dans mon cœur si lourd
Et pourtant, j'attendrai
Ton retour

J'attendrai
Le jour et la nuit, j'attendrai toujours
Ton retour
J'attendrai
Car l'oiseau qui s'enfuit vient chercher l'oubli
Dans son nid
Le temps passe et court
En battant tristement
Dans mon cœur si lourd
Et pourtant, j'attendrai
Ton retour

Le vent m'apporte
Des bruits lointains
Devant ma porte
J'écoute en vain
Helas, plus rien
Plus rien ne vient
J'attendrai
Le jour et la nuit, j'attendrai toujours
Ton retour

J'attendrai
Car l'oiseau qui s'enfuit vient chercher l'oubli
Dans son nid
Le temps passe et court
En battant tristement
Dans mon cœur si lourd
Et pourtant, j'attendrai
Ton retour
Et pourtant, j'attendrai
Ton retour

{Instrumental}

Le temps passe et court
En battant tristement
Dans mon cœur si lourd
Et pourtant, j'attendrai
Ton retour

Cançó de Ketty Rina.


[Aquest cap de setmana l'he passat a Oviedo, amb els meus companys i homòlegs de l'àrea d'educació. Hem intercanviat: realitats diferents, entrebancs, punts de vista, etc. J'attendrai, és una cançó francesa que tracta l'amor, l'esperança i creure en el futur. He pensat que li va molt bé al concepte d'educació en un món actual i globalitzat com el nostre. Salut i República!]

dijous, 16 d’octubre del 2008

...per a Carla



“No tot és desar somnis pels calaixos
rodejats d’enemics o bé d’objectes
que subtilment i astuta ens empresonen.


Perquè viure és combatre la peresa

de cada instant i restablir la fonda
dimensió de tota cosa dita,
podem amb cada gest guanyar nous àmbits
i amb cada mot acréixer l’esperança.

Serem allò que vulguem ser.

Pels vidres
del ponent encrespat, la llum esclata.”


Miquel Martí i Pol.




[ Hui, la meua amiga Anna Fuster s'ha estrenat en la tasca de ser mamà. La xiqueta és molt, però que molt, guapa i, li han posat de nom Carla. Us desitge a les dos tota la sort d'aquest món (i si hi ha d'altre també) en eixe camí que comenceu, un camí costós el de viure, educar i criar als fills. La meua més sincera enhorabona!!]

Des d'una de les vores de la meua mar mediterrània...


Per Mallorca ens ix el sol,

per Mallorca ens ix el sol,

bonica morena,

i per Castella s'apaga,

i per Castella s'apaga.

Quan ix el sol els galls canten,

quan ix el sol els galls canten,

bonica morena,

quan es pon,

callen i dormen,

quan es pon,

callen i dormen.

Qui està despert,

viu i parla,

i qui dorm només somnia,

bonica morena;

qui somnia no en treu res

i després es desenganya.

Hi havia una volta un poble

que dormia i que dormia,

bonica morena,

i de tant que va dormir

despert i tot somniava.

Cal que pugem al Montgó,

que ixca el sol abans de l'alba,

bonica morena,

cal que vetllen per la nit.

Llancem l'engany dins de l'aigua!

Per Mallorca ens ix el sol,

per Mallorca ens ix el sol,

bonica morena,

i per Castella s'apaga,

i per Castella s'apaga.


Joan Manuel Serrat.



[L'altre dia vàrem pujar al monestir de Lluc, un lloc molt especial per als mallorquins. Ací teniu una foto (amb el meu Joan Serra, el meu bandoler! ) a la vora de la flama de la llengua, sempre m'enrecorde d'una lletra de Serrat ...des de dalt de la muntanya, des de Lluc amb estima! ]

dimarts, 7 d’octubre del 2008

Estima i fes el que vullgues...


Nua l'espasa, el braç enlaire,

devers el drac avança ardit.

Del primer cop, esqueixa l'aire;

el segon cop, l'hi enfonsa al pit.

Ja triomfant, la dama albira

i obre les portes diligent;

o mentre el monstre en terra expira,

surt la princesa resplendent.(...)

Quan els rosers trauran florida

la profecia és complirà.


J. M. FOLCH i TORRES


[ El cavall de sant Jordi, valent, jove, fort, això és el que per a mi sempre ha significat el món de l'associacionisme juvenil. Amb aquest poema vull recordar allò viscut durant anys... anys que passen i que com tot arriben a la seua fi. Amb el concepte tan bonic d'estima i fes el que vullgues, dic adéu ( a la meua manera , encara que crec que qui ho porta dins mai deixarà de ser-ho...) a una de les etapes més especials de la meua curta (encara) vida...Per molts d'anys CJG!]

dijous, 2 d’octubre del 2008

Redescobrint Mallorca i rellegint llibres...


[Els habitants de Menorca, els d'Eivissa, també diuen que ells parlen "menorquí", "eivissenc".Els "fets diferencials" poden multiplicar-se fins a l'infinit. Solem dir "valencià" i, realment, les formes de parlar dels veïns de Morella i les dels veïns d'Elx són ben "distintes" de l'apitxat de València i la seva horta: a Sueca mateix, fem sonar la "s" sonora i la "g" prepalatal sonora, i distingim la "v" de la "b", matisos fonètics que han perdut els valencians de València. Per què no, doncs, enfront del "valencià" de València, un "suecà" de Sueca.]

Joan Fuster.



Aquest fragment pertany al llibre: El valencià és una llengua diferent? de Mª Josep Cuenca, l'autora i professora reprodueix les paraules del mateix Joan Fuster.

Unes lletres que per a mi, són bàsiques, per eixe motiu sempre m'he mostrat contrària a dir només "valencià". Jo no sóc de València, sóc de Gandia, per tant em correpon dir "gandià" o "gandiano" i això em sembla una tonteria.

Sempre he trobat, trobe i trobaré que és bàsic el reconeixement o acceptació la denominació de "català". La voluntat d'enteniment entre totes bandes, i la no utilització política d'aquestes qüestions és essencial, cosa que en la meua terreta sembla impossible imaginar-ho (almenys sommiar-ho no!).

A Mallorca, el PP és molt diferent al que hi ha al País Valencià. Una sorpresa entre d'altres que he tingut. Una Illa, que acull a molts valencians per a treballar d'interins en diferents centres de secundària. M'han acollit amb molt bona gana i molt bona gent, es porten molt bé amb mi.

Sòc de Gandia parle "gandià", per tant valenciana, sóc la professora de català, per tant català, done classes a xiquets "palmesans" per tant mallorquins. Quin problema hi ha?

Ja ho tinc, el problema és: compartir la mar mediterrània (potser alguna enveja del passat encara per descobrir, dic jo? , també podria ser el "copyright" de la paella??? no se...)

divendres, 19 de setembre del 2008

Recordant conceptes...que potser ja no es recorden... i acaben per oblidar-se.



Aquests dies vaig de cap però, això en mi és normal. Sòc un nervi. Vaig pensar que amb el pas del temps les tradicions, els costums, l’ oralitat i els conceptes es perden. Quina llàstima... i vaig decidir posar-me a la recerca dels conceptes perduts!
En primer lloc, el rei Jaume I, sí eixe rei que enguany celebrem alguna cosa... En segon lloc el nom de País Valencià cada vegada més estrany o en desús ( per alguns). En tercer lloc aquelles comarques que en diuen Centrals o algun derivat, potser ni centrals ni concepte de comarca ni res de res.
Ací us adjunte una definició de comarques centrals valencianes que m’ ha agradat:

Jaume I el Conqueridor pren Albaida al 1244 i Xàtiva al 1248, però la Jaume I denominà el territori que n'hi ha entre el riu Xúquer i la línia Biar-Busot, com el País de les Muntanyes o Governació d'enllà lo Riu Xúquer.
Al segle XIV i XV aquest territori és respectat per les Governacions Forals sota la denominació de la Governació de Xàtiva. Durant aquest període les Comarques Centrals van viure un dels moments més rellevants de la seua història gràcies a la família dels Borja, amb gran influència al Ducat de Gandia. Fou tan gran el seu poder que aconseguiren situar en el Papat a dos dels seus membres: Calixt III (1455-1458), i Alexandre VI (1492-1503). Aquest esplendor polític i econòmic es va reflectir també en les arts amb Ausiàs March i Joanot Martorell.”

dijous, 11 de setembre del 2008

Ara que s'acosta el tio de la porra... acabarem per menjar pa i samorra?


Els comuns del meu poble


La meua veu de poble

és desprestigiada

però, d'esperit noble

i terra oblidada,



amb els anys honorable,

de paraula callada

assumida pel meu poble,

de terra desabonada.



Una mirada adolorida,

una nació emmudida.


Anna Igualde.



[ Aquesta poesia és meua, la dedique al poble valencià del qual vinc i al qual m'adrece. Faig aquesta entrada perquè, he quedat sobtada al trobar-me amb un "frente blavero". Sempre li faig una ullada a la blogsfera referida a la Safor, hui he llegit un comentari al voltant del correllengua de la Fira de Gandia, i la veritat, se m'han rebolitat els budells. No entenc com es poden dir ( en castellà) eixa sèrie de...coses...clar que, per a exòtics i ignorants... nosaltres els valencians.]


diumenge, 7 de setembre del 2008

La nostra cultura feta metàfora, la metàfora de la nostra cultura...hi havia una vegada una Fira...

Ara que estic amb treballs i guions de recerca amunt i avall, acabant-los, calfant-me el cap, tornant a escriure perquè no m'acaba... llance un reflexió al voltant del fenomen de la Fira de Frankfurt.

Parlem de la Fira de Frankfurt o també hi ha tota una indústria del llibre darrere per analitzar? La nostra llengua, la que ens ve donada, és immortal? Morirà assassinada o tindrà una mort natural? Tenim un problema cultural o literari? som una cultura o una literatura? Tenim una personalitat política o només cultural? Pertanyem a un passat oblidat o recordat? Un passat ple de glòries o ple de corcons?
Una vegada, en unes jornades d’escriptors Isabel Clara Simó explicava amb un conte la metàfora de la nostra cultura. Em va agradar i per això, el vull reproduir ací mateix:

[Això va d’un home que es troba una tassa enmig de les runes. Aquesta tassa resulta que està mig trencada i, en agarrar-la, l’home és fa sang i, de tant de mal que es fa, a l’home li cau una llàgrima que en caure a dins de la tassa es transforma en una perla. Aleshores, l’home comença a fer-se talls, comença a fer-se mal, a arrencar-se els cabells i cada llàgrima que li cau es transforma en una perla riquíssima. I comença a tenir més perles. La història s’acaba amb una muntanya de perles, aquest home amb la seua tassa fet un sant crist perquè està tot ple de ferides, la seua dona assassinada als seus braços i ell riquíssim, però molt trist. Aquest conte l’explicava un xiquet al seu criat analfabet i aquest li respon al seu amo: -Escolta, que imbècil que era! Perquè no feia servir una ceba per plorar- i el xiquet li respon -M’acabes de destruir el conte- ]

dilluns, 1 de setembre del 2008

Una de llibres...




Una vegada acabat pràcticament l'estiu, començaré el curs recomanant unes lectures:


La Clau, de Junichiro Tanizaki.
Gira al voltant del diari d'un professor on escriu la relació que manté amb una dona i sobre la seua vida sexual però, amb por per si ella ho pogués llegir d'amagat i s'ofengués...

La Casa de les Belles Adormides, de Yasunari Kawabata.

És un dels relats més pertorbadors de la narrativa japonesa del segle XX, en un xicotet hostal de províncies en què els vells paguen per dormir al costat d'unes joves nuetes i narcotitzades, les quals es comprometen a no tocar, sense perdre l'esperança que amb la proximitat recuperaran la joventut perduda....ja no us conte més! si voleu llegiu-les.


dimecres, 27 d’agost del 2008

Llocnou en festes! 399 anys d'història.







"Llocnou de Sant Jeroni té quasi la forma d'una escopeta. El canó seria la part alta i la culata la part baixa en la qual s'estén el poble una miqueta en profunditat just per on passava antigament el camí ral que anava a Almiserà i que es denominava el Ravalet (actual carrer de Sant Josep). En realitat, Llocnou és el típic poble que ha crescut al llarg d'una via de comunicació, el camí ral, que en l'actualitat és la carretera de Gandia a Albaida. El camí continuava cap a l'actual Venta d'Andreu, després baixava a Ròtova, passava per dins de la població, creuava el que hui és la carretera per allà quasi el pont del riu Vernissa en dirrecció a Palma, i d'allí buscava Beniflà i, per Rafelcofer, arribava a Oliva."




Josep Camarena i l'ocàs del món rural (viatge a la Safor) d'Ignasi Mora.





[ Si Gandia és la meua ciutat, Llocnou és el meu poble. Les seues festes són del 12 al 16 d'agost, des d'ací us convide a conèixer-lo. ]

diumenge, 27 de juliol del 2008

26 de Juliol, el meu gran dia...Santa Anna!


Maternasi
Bagasses plenes de llàgrimes secades,
per terra, a genollons encuriosides,
la xiqueta mirant aquelles baralles
maternals, arrelades i esporuguides.


Guerra entre ànimes ben conegudes,
veus compartides i ara trencades,
per paperots i matèries venudes,
entre ells estimades i desestimades.


Dones entre quatre parets mal ferides,
parets dobles fetes mudes, dolorides.



Anna Igualde.



[Ací teniu un poema meu: tracta el tema de la maternitat, els naixements, la violència cruel i injusta que pateixen moltes dones. Maternasi és la primera creació que vaig fer. L'he triat en un dia molt especial per a mi. El 26 de Juliol és el meu aniversari i el meu sant. Dos en un! Ahir en festes de Castellonet, ma casa era un riu de familiars, sobretot ties, cosins, amigues, per felicitar-me. Telefonades des de Mallorca, Barcelona, Nàpols, Bilbo... companyes de classe, amistats, Catalina, Joan, Pereta, ... No vaig tindre temps a res. El més especial, va ser com la família entonava un aniversari feliç, mentre el meu oncle tocava la cançó amb la dolçaina. A tots, moltes gràcies de tot cor per ser com són, i per voler-me com sòc]

divendres, 11 de juliol del 2008

la llamábamos trencita...




Àngel González, "Así nunca volvió a ser"






Como llevaba trenza


la llamábamos trencita en la tarde del jueves


Jugábamos a montarnos en ella y nos llevaba


a una extraña región de la que nunca volveríamos.


Porque es casi imposible abandonar


aquel olor a tierra de su cabello sucio,


sus ásperas rodillas todavía con polvo


y con sangre de la última caída


y, sobre todo,


la nacarada nuca donde se demoraban


unas gotas de luz cuando ya luz no había.


Allí me dejó un día de verano


y jamás regresó


a recoger mi insomne pensamiento


que desde entonces vaga por sus brazos


corrigiendo su ruta, terco y contradictorio,


lo mismo que una hormiga que no sabe salir


de la rama de un árbol en el que se ha perdido.



(L'altre dia vaig descobrir un poeta, Àngel Gonzàlez. És un dels poetes preferits de Mercè. Aquest poema em va cridar l'atenció, m'agrada. També està musicat per Pedro Guerra.)

dimarts, 24 de juny del 2008

Sant Pere bon home, Sant Joan bon sant, que curen la ronya i de tot altre mal.


El temps passa ràpidament, tempus fugit est. Ja estan ací les esperades vacances. En aquest mes entra l’estiu i, a més a més, està la festa de Sant Joan i Sant Pere.

Per la nit de Sant Joan en Tavernes de la Valldigna, Gandia, i tants altres llocs de la mediterrània, realitzen el ritual de mullar-se els peus; així, segons la creença transmesa de pares a fills, s’augmenta la fertilitat, i si la rosada cau sobre els caps de les persones, s’espera previnga, entre altres coses, de la calvície. Es tracta de no deixar passar l’efecte purificador de l’aigua en una nit tan especial com aquesta.

Per la nit de Sant Pere són les festes de l’Alqueria de la Comtessa, no té les propietats màgiques de la de Sant Joan, però això no és obstacle, perquè els coets i la resta de focs artificials tatxonen el cel de tal forma, que se n’adonen en tota la Sotaina de la Safor.

Per aquestes dates, m'enrecorde de com ma mare em preparava un melonet, amb un llumet dins (fet fanalet) amb el qual corríem amunt i avall el carrer nou de Llocnou. Això per a mi significava que deixàvem Gandia i l'escola. Començava la millor època: jugar al carrer, anar en bici, la piscina, i passejar amb la iaia.


[De llavor melonera,

de va mel·lificar un fanal,

per a cantar el russignol.

Cotxe, cotxero,

ja veu l’agüelo,

li cau la gota,

dins del calder.

El fanal s’apaga,

Anem-se’n a dormir,

en la camisa assaone,

i en el cul arropit.]


Felicitats a tots els Joans i Joanes, Peres i Peretes!!

dijous, 12 de juny del 2008

Recordant Ofèlia



¿Pánico a morir de hambre
esconde miedo a morir de amor?
Léxico agotado
mi cuerpo late
del centro irradio haces
Soy la fiebre y la hoja
la joven ahogada entre las hiedras.

Ofèlia, Noni Benegas.
(Buenos Aires, 1947)

[El personatge d’Ofèlia pertany a Hamlet, és la filla literària de Shakespeare, com la gentil Desdémona o la dolça Julieta ( no dic Julita de Martí Genís ). Ofèlia, promesa del turmentat príncep Hamlet, es torna boja quan aquest, per confusió, mata a Poloni i al seu propi pare. Ofèlia entra en un món personal, completament desvinculada del món real, és converteix més que en un personatge, en un rodamón. Una Ofèlia lligada sempre a un riu, un locus amoenus, unes flors, mor ofegada en les aigües del seu propi paisatge.]

divendres, 30 de maig del 2008

Enric Marco, un protagonista esdevingut actor. Una història de realitat ficcionada o fantàstica ficció





Aquesta vida que ens a tocat viure és real? O assistim a l’espectacle representat de la nostra pròpia vida? Una vida que anem fent com volem o que ens ve condicionada per la història, la tradició, els costums, el passat, etc.
En tot cas el passat ens ve donat i el tenim present, l’assumim, però i el futur? El futur representa allò que no sabem, ens posa intranquils, tenim ganes de saber-lo i tenir-ho tot controlat.
Per eixe motiu necessitem estar organitzats, situats en un context concret i conegut. Qualsevol lector abans de realitzar un acte com el de la lectura s’informa al voltant de l’acte que va a dur endavant.
Per tant, quan llegim volem saber allò que anem a trobar-nos com a lectors. Potser, perquè tenim por a allò que ens és desconegut. Fins i tot, els mateixos filòlegs arribem a llegir més bibliografia al voltant d’una obra que, la mateixa obra en si.
El cas d’Enric Marco tracta en certa mesura aquest àmbit. Enric esdevé un personatge mediàtic, encapçalant una causa ben coneguda per tots, el fet de ser la veu representant de les víctimes de l’Holocaust. I que amb el pas del temps es descobrirà la seua farsa.
Ens situem coneguent l’Holocaust de l’Alemanya nazi. On Enric Marco conta o representa la seua historia: “Un jove mecànic, víctima de la victòria del règim franquista, acaba fugint cap a França l’any 1941. Arriba a una altra realitat, els francesos en eixe moment, són ocupats pels alemanys, té tanta mala sort que és capturat a mans dels nazis l’any 1943. Enric acaba fent treballs forçats a un camp de concentració (Flossenbürg). Però, té un final feliç, sobreviu a la barbàrie i l’any 1945 acaba essent alliberat del calvari patit.”
Fins ací, tot molt bé. Potser interpretat com vulguem: una novel·la, un conte, una vida real, etc; i no hi ha cap problema.
El que jo trobe o entenc com a problema és que Enric Marco amb la seua condició de President de la Amical de víctimes de Mauthausen, esdevinga públicament víctima. Durant anys explique per col·legis, instituts i universitats el seu patiment ( real?) realment fictici. Sobretot, perquè ha fet molts actes públics, conferències (obtenint benefici econòmic per cadascuna). I podríem fer-nos alguna que altra pregunta, aquest home té consciència? I les vertaderes víctimes què troben?
En tot cas, Enric Marco ha demostrat que és molt bon narrador ( com diu: Mario Vargas Llosa). Tot açò ens fa plantejar una sèrie de qüestions: Hi ha límits entre l’actor o el protagonista? On es troba la línia entre allò real i allò fictici? Realment, és molt difícil saber on estan exactament els límits o línies divisòries que separen la realitat de la fantasia.
Enric Marco ha sabut aprofitar en la seua màxima expressió la delicada i fràgil frontera ( si és que realment existeix) entre allò fictici i la vida real. Possiblement, perquè ( com diu: Gregorio Moran) “la vida es demasiado compleja y la gente tiende a ser simple”

dissabte, 26 d’abril del 2008

Muntatge Poètic: És Ara


Màster Teatre
presenta

ÉS ARA

Poemes de Miquel Guijon, Antònia Pons, Anna Igualde, Miquel Martí i Pol, Josep Palau i Fabre, Vicent Andrés Estellés, Doro Ballermann, Ponç Pons, Hermínia Planisi, Carles Riba.

Deïdors: Miquel Guijon, Antònia Pons, Anna Igualde, Montserrat Nadal, Antònia Concepció Ferriol, Neus Bibiloni, Doro Ballermann, Francisca Jaume, Hermínia Planisi, Carles Canals

Dimecres, 23 d'abril, a les 20 h. al Soterrani de Magisteri Teatre

dijous, 17 d’abril del 2008

Sant Jeroni només n'hi ha un però en són molts...


Si anem a Portugal no podem deixar de visitar el Monestir dels Jeronis de Lisboa. El 1515 el rei D. Manuel va manar la creació d'una edificació dedicada a St. Jeroni prop d'un terreny que ja havia cedit als frares d'aquesta devoció.
Aquest santuari que rep anualment al voltant d'un milió de persones de totes les parts del globus, però en aquest cas el motiu no és la fe i sí, donar una alegria al paladar. És la pastisseria dels pastéis de Belém, una delícia de la rebosteria conventual portuguesa que endolceix des de fa 170 anys el paladar de tots els públics gràcies a la Revolució liberal de 1820. Aquests saborosos pastissos estan envoltats de misteri i curiositats. La recepta està registrada des de 1919 i és secreta. Només la coneixen els tres mestres pastissers que preparen la crema a la nit, sense que ningú els observe. De dia, són dones les que a mà donen forma als cistells de pasta fullada. "Tot amb ingredients de primera qualitat, encara que es nota que la llet i els ous no són com els d'abans", admet Pedro Clarinha, responsable de la pastisseria. Com que els components bàsics es coneixen --ou, llet i farina,-- són moltes les imitacions, els denominats pastéis de nata, que es venen per tot el país, però no tenen el toc dels de Belém, que els fa únics, ni la seua història. Aquests famosos pastissos antigament eren fets pels monjos del Monestir, però la Revolució va decidir tancar tot els convents de Portugal i expulsar el clero i els seus treballadors, cosa que es va produir l'any 1834. Va ser quan la recepta va sortir del convent. De quina manera ho va fer és un poc misteriós, hi ha sobre això unes quantes teories. Una, que un frare necessitava diners i la va vendre; una altra, que sembla la més fiable, diu que el propietari de la refineria de sucre situada al costat del Monestir la va comprar. La qüestió és que el 1837 van començar a vendre'ls a la botiga de la refineria, fins on venien la gent de Lisboa a buscar-los, i això que a l'època s'havia d'anar fins a Belém en vaixell de vapor o a cavall. L'arribada dels tramvies els va popularitzar, i amb el boom turístic dels últims anys s'han internacionalitzat i s'han convertit en objecte de culte. Però malgrat el seu èxit, només es poden menjar a la pastisseria Pastéis de Belém, a l'original i l'única que existeix, al costat del Monestir dels Jeronis. A les seues nombroses sales els serveixen calentets, amb un toc de canyella per sobre... és una autèntica orgia per al paladar.
Això sí, encara que sense pastissos... Jo sempre agrane cap a ma casa. I no ho canviaria per una bona lectura en l'entorn històric de la Biblioteca Valenciana. Situada al Monestir de Sant Miquel dels Reis i que atresora una història repleta d'esdeveniments. De fet, el seu origen està lligat a la reina Germana de Foix, que pensà en aquest lloc com el més adequat per reposar eternament.
A mitjans segle XVI, Sant Miquel dels Reis es convertí en Monestir dels Jeronis, i al seu cementeri van ser enterrats, durant segles, els monjos de l'ordre, fins que la desamortització acabà amb l'ús religiós de l'edifici.
El període més turbulent i dramàtic de l'actual Biblioteca Valenciana és també la més recent, i s'origina durant la Guerra Civil, on van ser executats per la dictadura franquista centenars de presoners del bàndol republicà.

Però sabeu què? No hi ha res com berenar la mona per Pasqua, en el Monestir de Sant Jeroni de Cotalba. Situat a La Safor-Valldigna, la millor terreta del món, la meua “petita pàtria”.

dimecres, 27 de febrer del 2008

El teu cos de bagassa, meretriu...



[ “No...-va pensar Aloma mentre es despullava-, és una sort que no m'agradi.” Va sentir que Robert sortia del bany i entrava a la seva cambra: devia desfer les maletes perquè anava amunt i avall sense parar. Després li va semblar que tancava la finestra. Ni es devia haver adonat de les cortinetes...Quin repòs! Ja podia córrer per tota la casa sense por de topar-lo. Des del matí tots havien viscut pendents d'ell. No es podia dir que els hagués molestat gaire: havia menjat el que li havien donat i havia fet el que ells havien fet. Però era una nosa. No se'l veia tan jove com en el retrat. “Si em vol enamorar, tindrà feina”
Es va asseure al llit: per la finestra oberta entrava celístia. Li va agafar fred. Va estirar-se, es va ben tapar i va passar la galta pel coixí flonjo.]


Aloma de Mercè Rodoreda.


(Aloma representa la relació entre un home madur i una dona jove. Aquestes relacions són en la majoria dels casos tenses i impossibles, on la dona quasi sempre passiva, n'és la víctima.
Aprofite per recordar que enguany és el centenari del naixement de Mercè Rodoreda.
Aquest fragment vull dedicar-lo a les dones que vivim l'aventura de ser-ho i, a les que es recuperen entre les 4 parets cimentades d'un hospital.)

dilluns, 21 de gener del 2008

Bullirà l'educació com la cassola al forn...



Il s'agit de savoir si même nos mots
les plus justes et nos cris
les plus réussiss en sont privés de
sens, si le langage n'exprime pas,
por finir, la solitude definitive
de l'homme dans un monde muet.
Camus



El teixit educatiu actual es troba sotmés a continus canvis que fan d'ell una ebullició constant, sobretot en aspectes culturals a causa de l'arribada de nouvinguts. I també d'altres factors...que problablement si em pose a parlar-ne, açò seria massa llarg.
Així i tot, faré l'intent de comentar-ne breument les que per a mi són bàsiques:
No m'agrada l'actual aposta valenciana per la privatització del sistema, falta de recursos i, d'un currículum global de llengües. On de manera insistent s'hauria de normalitzar el valencià-català. Així, construir entre tots un model comú propi d'educació multilingüe a partir de les exigències del context (per exemple: el de l'escola catalana multilingüe).
Cal potenciar el diàleg entre tots, fer possible un cercle ben comunicat ( pares- alumnes- professors- escola) com l'únic que pot funcionar de cara a una educació eficaç per als nostres alumnes.
Lluitar per l'ensenyament públic, promoure un sistema de valors diferent (per exemple: els nostres alumnes no tenen motivació per l'estudi ho tenen per obtindre fama televisiva). Clar, jo em pregunte quina és la causa que fa que odien l'estudi? L'esforç que causa el fet d'aprendre? No tinc la solució del sudoku...
Cal una valoració de prestigi per al professorat, a més de tenir una formació continua amb qualitat.
Bé, crec que si aquesta graella de punts bàsics es duu a terme, aconseguirem alçar mínimament el bull a l'educació, m'he deixat molts ingredients pel camí...però poc a poc, amb ganes per entendre que està passant arribarem a cuinar un menjar esquisit, admirat pels comensals autòctons i forasters.
Sí, és cert no tinc una recepta que cure tots els mals però, qui vol pot ...i no vull quedar-me renegant o criticant perquè, en part jo sòc una de les parts implicades com a professora. Potser ens falte un ingredient principal que enllace tots els altres, l'ingredient de la comunicació...potser perdem massa temps diguent la nostra i no escoltant als altres. Per a què ens seveix la llengua? Per a comunicar-nos? O per a què cadascú diga la seua? Crec que cada vegada actuem en un món on ens sentim envoltats de solitud. Envoltats d'excés de comunicació però, sense comunicació. Som com un individu en un món mut. Som tot allò que encara ens fa ser poc o molt: valencians.