dilluns, 17 de desembre del 2007

Assumiràs la Pragmàtica d'un poble



Una veu, dues veus, tres veus... la importància de les veus, crec que eixe és el punt clau d'aquesta qüestió. Necessitem eixes veus per a existir com a poble, conjunt de parlants, grup, etc.
És igual si una veu és de dona o d'home, al cap i a la fi és una veu.Les veus donen forma a tot un imaginari col·lectiu, conformen o donen estructura a una societat. Tota veu necessita un espai per a xarrar, comunicar-se, entendre's, fer-se notar, nàixer, desaparèixer, etc.Una societat amb uns costums, passat, unes pautes...
Clar, on es xarra i s'entén millor la gent? En un espai o camp quotidià, és a dir, en aquell on habitem normalment els parlants.
La pragmàtica existeix gràcies a les veus, jo diria que és la ciència que estudia les veus d'un poble en el seu hàbitat més quotidià, comú o natural.
Una llengua existeix perquè hi ha un poble que té veu i, fa ús d'ella. Per tant, la llengua depén directament d'eixes veus que han optat per ella i han fet que no quede en silenci.
Els terrenys que tracta la pragmàtica són l'origen d'allò més bàsic i elemental. Per tant, tractem terrenys com el de la comunicació, l'oralitat, els parlants, la necessitat de xarrar...
És ja tot un clàssic allò que diu Estellés “Assumiràs la veu d'un poble” i, costa o més bé encara ens costa assumir-la... En eixe sentit pot vindre l'obssessió de la pragmàtica per la llengua oral o col·loquial, possiblement perquè costa assumir allò que és del poble, o la ciència que representa al poble. Potser la falta de prestigi o més bé perquè per a ser poble no cal fer res que coste aconseguir, per tant, hi ha una falta de mèrits (implícits).
La pragmàtica (ciència que representa en si, al poble i, estudia les seues veus) possiblement no ha estat desenvolupada en anterioritat i posterioritat perquè no ha estat considerada ciència per la tradició filològica. L'obssessió de la pragmàtica per la oralitat, és a dir, les veus en el seu entorn més normal, apareix perquè, les veus són joves o menys joves i, amb el pas del temps acaben per silenciar-se o desaparèixer.
No hi ha cap veu igual totes són diferents i evolucionen, crec que la por a què cada vegada hi haja menys veus dóna força a obssessionar-nos per estudiar-les.
El camp quotidià amb el component del pas del temps fa una reacció de pèrdua d'expressions, costums, frases típiques que es difuminen en un instant, per no ser mai més recuperades.
Els temps futurs incorporaran d'altres noves expressions, adaptades a altres veus molt més joves dites en altres instants...I quant val o dura un instant!
La relació de la pragmàtica i la gramàtica és íntima i personal. Per a mi, la pragmàtica és la gramàtica de les veus de persones que poden ser estudiades o poden ser ignorades i en coseqüència, recuperades o perdudes.
En canvi, la gramàtica és la que la tradició ens ha fet conèixer, aprendre dels escrits. Clar, un escrit existeix, perquè algú ha fet l'esforç d'escriure-lo i conèixer l'escriptura.
Per tant, parlem d'escrit o escriptura com a prestigi, perquè ens ha costat un esforç assumir-ho. I dic jo... assumir la veu del poble es costa més o menys? Crec que la diferència fonamental entre gramàtica i pragmàtica és l'esforç que ens costa per aprendre-les.

dilluns, 3 de desembre del 2007

No te salves de Mario Benedetti

No te quedes inmóvil

al borde del camino

no congeles el júbilo

no quieras con desgana

no te salves ahora

ni nunca

no te salves

no te llenes de calma

no reserves del mundo

sólo un rincón tranquilo

no dejes caer los párpados

pesados como juicios

no te quedes sin labios

no te duermas sin sueño

no te pienses sin sangre

no te juzgues sin tiempo



pero si

pese a todo

no puedes evitarlo

y congelas el júbilo

y quieres con desgana

y te salvas ahora

y te llenas de calma

y reservas del mundo

sólo un rincón tranquilo

y dejas caer los párpados

pesados como juicios

y te secas sin labios

y te duermes sin sueño

y te piensas sin sangre

y te juzgas sin tiempo

y te quedas inmóvil

al borde del camino


y te salvas

entonces

no te quedes conmigo.





(És un els poemes que més m'agraden, em dóna energia per canviar les coses, per no donar res per perdut...cal tenir un esperit positiu mai negatiu. Va dedicat a tots els joves que dediquen part del seu temps a millorar les realitats...)

dilluns, 19 de novembre del 2007

Nosaltres els Saforencs-Valldignencs



La Safor-Valldigna una comarca al sud d’aquella regió o territori que en diuen, per entendre’ns València o algun derivat d’aquest nom. Una Safor- Valldigna on trobem per “excel·lència” figures – estàtues dels Borja. Sí! Aquells Borja sovint tractats en alguns mitjans de comunicació com a bruts, maleducats, que no sabien menjar. Una sèrie de falsedats històriques més òbvies que mai no s’haja pogut veure i escoltar. Tal vegada per falta de “cultura” perquè només cal fer una ullada a les cartes dels Borja publicades pel Pare Batllori o al llibre De honesta voluptate et valetudine de Bartolomé dei Sacchi, on queda ben clar que els “catalans” (i per tant els valencians de l’època) eren famosos pel seu refinament en l’art de menjar.
Mentrestant cada cuiner del “cap i casal” pretén que la seua recepta de Paella siga la millor, però el que no es posa en discussió és que aquest clàssic plat d’arròs té una capital vertadera : València. Alguns puristes entren en una sèrie d’encabotaments exasperats sobre si és correcte posar-li ceba, i si hi ha alguna circumstància en què és permissible el peix o marisc.
A casa nostra els Saforencs – Valldignencs ens la porta fluixa això de la Paella, com que tenim un altre plat al nostre abast: La Fideuà on no discutim si toca posar ceba, peix o marisc, perquè és ben evident.
Hi ha d’altres que per ser nosaltres i tenir-ho clar ens acusen de ser “localistes” o dit de forma més clara, de mirar-nos el melic. I és que a nosaltres no se’ns pot acusar de res, i menys d’això ( “fer com fan no és pecat” diu la gent gran). Ja anava per l’any 1512 l’historiador Guicciardini deia sobre els espanyols que: “la causa de ello su discordia natural y el no ser el reino de uno solo, sino el haber estado dividido entre muchos y varios señores, y en muchos reinos, cuyos nombres todavia subsisten ...”. O tal vegada quede més clar agafant a Gerald Brenan dins El Laberinto Español publicat l’any 1943 on destaca l’individualisme espanyol , incapaços de concebre la “nación” com algo comú i col·lectiu.
I és que nosaltres els Saforencs – Valldignencs no ens ho plantegem ni discutim, perquè sabem qui som i d’on venim. Només així sabrem on volem arribar, perquè ens diuen “The Safor –Valldigna are diferent” o, perquè posem un logo “Gandia the best of València”.
Aquest exemple indica una actitud cap a nosaltres, i una actitud nostra com a resposta, que s’ha de donar en tots els camps de la cultura, des de la cuina a la política. Una actitud pròpia exemplar per a la resta del País Valencià com a conjunt davant les agressions a la nostra cultura, una actitud a imitar. Contagiem la nostra actitud al País Valencià!
Serà qüestió de “cultura”? (Sí! “cultura” això que deia Joan Fuster que els faltava als Valencians).

dilluns, 12 de novembre del 2007

Aquelles veus femenines deien que Castellonet era port de mar...


Quan dura un instant! Es pot allargar a través d’una vida, ser tota una vida. Estranyament, estic seré, si bé ja intuïa que hui no era una nit qualsevol.
I no es tracta d’un malson ni d’una ficció sinó de la mateixa mort que ara mateix ens cau damunt nostre en forma d’allau de neu.
Abril de 1979.
Les veus de la ciutat,
d’Ignasi Mora.

(En record d’aquells tres xicots, els bleda de Castellonet i el llebrenc de Llocnou, als quals, durant una acampada per Pasqua, va ser la neu la que els va llevar la vida i la veu).


Castellonet és el poble més menut de la Safor-Valldigna, eix vertebrador entre la terra roja de Castelló de les Gerres i les fonts de Vilallonga, amb la serra d’Ador al front.
Els castellonetins s’han entés molt bé amb els pobles de la contornada, i sempre han mostrat bona relació amb els adorers, ja que només els separa una muntanya i queden comunicats mitjançant la penya de l’Heura i la Canaleta.
Castellonet és menut, però és el meu poble matern. Simbolitza per a mi tots aquells valors matriarcals o femenins.
La casa de Castellonet, la nostra casa, no pot explicar-se sense ma mare, les meues ties –totes elles modistes- i, com no, la meua iaia. Una casa, la dels Serra de tota la vida, típica mediterrània. La finestra de l’habitació dóna al corralet ple de plantes; allà hi havia, sobre una vella màquina Singer, una panera amb roba de cosir. En un angle del corralet, apareix un gesmiler amb què fabricàvem “bronxes” adretes i efervescents com una aiguaneu; o bé una llimera, com una bergamota, envoltada d’hortènsies, geranis i clavellineres.
No és important ni com em diuen ni on visc, potser en algun moment hauria pogut servir per alguna cosa, però això és igual. Sóc qualsevol veu de dona. Allò important és el que ens transmetem unes veus a les altres: potser el pas del temps, potser la vida, potser la saviesa...
La veu de la meua iaia conta com la font de Castellonet era, fa temps, nucli de comunicació veïnal, on la gent feia la típica xarradeta, parlaven de l’oratge i on, fins i tot, arribaven a festejar. En aquesta font, portadora d’aigua, es desenvolupa tota una llarga cursa que s’allarga i que s’escurça de saviesa o narrativa popular. Un exemple ben evident d’això és el conte de Peret i Marieta, on dos xiquets s’esforcen per agafar aigua de la font i, en portar-la ràpidament a casa, esperaven el gallet o xavo de la mare com a guany.
La iaia, a ma casa, representa la columna vertebral de la família. Tots girem al voltant d’ella potser perquè sabem que la vida s’acaba i, amb la seua desaparició, la saviesa va enterbolint-se, com encallant-se, com si de neu es cobrira.
Les veus d’un poble fan que existesca eixe poble, fan paraules que donen forma als pobles. I què faríem nosaltres sense les nostres veus o els nostres pobles? La veu essencial de la meua família és de dona; o potser les Serra diguem-ne que tenen un lligam especial, són i han estat dones. Donasses...
Per posar uns exemples, en temps passats, ens apareix alguna burla referida a quan una dona es casava amb un vidu. A ma casa anomenen “asquellà” tot aquest seguici de cassoles sorolloses portades pels coneguts o amistats.
O quan les cases no disposaven de gelera, i calia fregir els pocs aliments amb oli, perquè així duraren més temps.
Les dones són com les conservadores dels records d’una família, és a dir, el seu cordó umbilical. Elles transmeten valors, sentiments, però sobretot actituds davant les coses. Les Serra han conservat els seus orígens i, amb això, la seua identitat familiar. Per exemple, quan arribava la pansa a ma casa no paraven sinó més bé trisnaven. Després venien els cabrerots... tot un munt de pautes i feinades repetides any rere any.
La meua iaia, ma mare i les meues ties representen una nissaga sòlida entre dones que, amb l’arribada de noves generacions, ens han sabut transmetre actituds, força davant la vida; una vida que, espere, la neu no acabe per cobrir.

dilluns, 29 d’octubre del 2007

Per la boca viu el peix...



Orham Pamuk ha rebut el Premi més prestigiós del món de la literatura que atorga l' academia sueca (el Nobel). Aquest fet ha despertat un gran rebombori a Turquia el país natal de Pamuk.Tot açò, ens ve arran d'unes declaracions realitzades pel mateix guardonat, al voltant de les matances massives d'armenis que van ocòrrer a la primera guerra mundial.
Si la situació ja era prou recalfada, l'estat francés, com si d'afegir més llenya al bombo es tractara, decideix aprovar una llei que considera un crim negar el genocidi contra els armenis, fins al punt de poder acabar en la pressó.
Cal plantejar-nos, quín és el motiu pel qual s'ha guardonat a Pamuk? Per la seua trajectòria literària (tenint en compte que és molt jove) o per les seues declaracions?
Hi ha d'altres escriptors que mereixien més el premi suec? Tots sabem que en aquests casos no estan tots els que deurien, ni tots els que estan deurien estar.
Clar que jo em qüestione, si la literatura feta en les diverses llengües d'aquest món és valorada per igual, o parteix amb desigualtat depenent de la llengua en la que haja estat feta. On trobem una veritable igualtat de condicions? Què és neutral hui? Supose que ho qüestione jo, ara i ací, perquè tinc baixa autoestima.
El periòdic: The New York Times en el mateix moment de fer-se públic l'atorgament del premi Nobel, ja llançava una entrevista feta al mateix Pamuk. Realment és l'acadèmia sueca qui atorga aquest premi? Hi ha interessos editorials pel mig?
Amb Pamuk els Nobel agafen un cert color polític, i cal dir que no hauríem de confondre la política amb la literatura.
Aquest premi ret homenatge al conjunt de la literatura turca? o sols a una part?
El Pamuk primitiu era un escriptor que no volia entrar en cap raonament o tendència política. Ell mateix deia que volia ser valorat només per la qualitat dels seus escrits ( tal vegada, perquè aquell qui escriu de veres, sagna tot el que escriu o escriu tot el que sagna).
I jo em dic, som tots ingenus o resulta que per la boca mor el peix? No, calleu que amb la nova cançò de fito i fitipaldis ara es diu: Per la boca viu el peix, no?
A tot això, en Turquia esperen al seu nobel pródigo, perquè Pamuk fa temps que ja no viu on va nàixer, i ha perdut tot tipus de connexió amb la seua terra.
I és que no vull pensar que tots els premis són iguals, perquè encara tinc un sollet d'autoestima.

diumenge, 28 d’octubre del 2007

Aquell obscur cànon del desig


Necessitem estar organitzats i per eixe motiu, creem models o cànons on en part ens sentim identificats. Aquests models són visionats per la nostra societat i en definitiva, són pautes a seguir o alguna cosa semblant. La creació del cànon és com ensenyar el nostre paladar a apreciar un bon vi. De tant en tant, volem canviar el cànon un poc per a què tot segueixca igual.
En definitiva, ens convertim en una èlit o classe jerarquitzada. Aquesta èlit o classe desideix els texts que seran models per a la resta, són crítics de tot tipus neutrals o realment busquen sentir-se els reis del mambo?
Aquests crítics decidiran si incloure o no a determinades dones, o a joves escriptors que han demostrat tenir gràcia, en antologies o històries de la literatura. Consoliden així als escriptors dignes d’imitació.
Realment escriptors que amb els anys s’han consolidat, o ens han fet creure allò de la consagració. Potser l’ull clínic dels crítics no siga encertat, i així ens sorgeixca un escriptor jove que amb el pas del temps l’han desgraciat?
El cànon te un punt de vista valoratiu o històric on només els escriptors dominants en surten ben parats.
La paraula de la dona en molts d’aquests casos és absent i deslegitimada en el mercat dels símbols d’una societat, on ha estat formada.
Per tant, hi ha dificultats de les dones creadores per expressar-se davant d’un imaginari col·lectiu que només te eines masculines. Parlem de dones que conformen la societat, però òrfenes?
El cànon és un sistema memorístic com ho expressa Harold Bloom, el cànon femení remet a tot allò que recontrueix la memòria literària de la dona, ja siga objecte d’analisi, agent productor o consumidor (segons la professora Mª Antònia Cabanilles).
Per tant, cal qüestionar el cànon pel que fa a les noves tècniques entre aquestes la deconstrucció. Clar que la filosofia feminista pretén trencar el cànon, i les noves tendències de la deconstrucció demanen una fossilització progressiva d’una autora o obra. Per tant, volem reforçar la identitat de la dona en contra de les bases filosòfiques que la conformen?
Cal plantejar-se una nova fórmula per a reconstruir el passat que ens falta, i no per a desfer allò dominant.
Hi ha d’altres problemes que sorgeixen amb l’establiment d’un determinat cànon. Quina és la cultura oficial en el que anomenem occident? Parlem de cultures estatals o d’altres que per desgracia s’han quedat sense força? D’on vénen les anomenades cultures estatals oficials, són de creació francesa no? Cal dir cultura catalana o literatura catalana? Importa la llengua que usem de cara a l’exterior? Un exemple de tot això és l’etern debat que ha retornat amb l’anomenada fira de Frankfurt.
Per tant, allò destacable és el lloc on es fan o el sentiment que transmeten les paraules escrites? La qualitat o els guanys econòmics amb les vendes?
Finalment i com a cloenda, cal remarcar que potser el sistema falla, necessitem una originalitat i imaginació que provoque tal escàndol que no puguem acomodar-nos.