Una veu, dues veus, tres veus... la importància de les veus, crec que eixe és el punt clau d'aquesta qüestió. Necessitem eixes veus per a existir com a poble, conjunt de parlants, grup, etc.
És igual si una veu és de dona o d'home, al cap i a la fi és una veu.Les veus donen forma a tot un imaginari col·lectiu, conformen o donen estructura a una societat. Tota veu necessita un espai per a xarrar, comunicar-se, entendre's, fer-se notar, nàixer, desaparèixer, etc.Una societat amb uns costums, passat, unes pautes...
Clar, on es xarra i s'entén millor la gent? En un espai o camp quotidià, és a dir, en aquell on habitem normalment els parlants.
La pragmàtica existeix gràcies a les veus, jo diria que és la ciència que estudia les veus d'un poble en el seu hàbitat més quotidià, comú o natural.
Una llengua existeix perquè hi ha un poble que té veu i, fa ús d'ella. Per tant, la llengua depén directament d'eixes veus que han optat per ella i han fet que no quede en silenci.
Els terrenys que tracta la pragmàtica són l'origen d'allò més bàsic i elemental. Per tant, tractem terrenys com el de la comunicació, l'oralitat, els parlants, la necessitat de xarrar...
És ja tot un clàssic allò que diu Estellés “Assumiràs la veu d'un poble” i, costa o més bé encara ens costa assumir-la... En eixe sentit pot vindre l'obssessió de la pragmàtica per la llengua oral o col·loquial, possiblement perquè costa assumir allò que és del poble, o la ciència que representa al poble. Potser la falta de prestigi o més bé perquè per a ser poble no cal fer res que coste aconseguir, per tant, hi ha una falta de mèrits (implícits).
La pragmàtica (ciència que representa en si, al poble i, estudia les seues veus) possiblement no ha estat desenvolupada en anterioritat i posterioritat perquè no ha estat considerada ciència per la tradició filològica. L'obssessió de la pragmàtica per la oralitat, és a dir, les veus en el seu entorn més normal, apareix perquè, les veus són joves o menys joves i, amb el pas del temps acaben per silenciar-se o desaparèixer.
No hi ha cap veu igual totes són diferents i evolucionen, crec que la por a què cada vegada hi haja menys veus dóna força a obssessionar-nos per estudiar-les.
El camp quotidià amb el component del pas del temps fa una reacció de pèrdua d'expressions, costums, frases típiques que es difuminen en un instant, per no ser mai més recuperades.
Els temps futurs incorporaran d'altres noves expressions, adaptades a altres veus molt més joves dites en altres instants...I quant val o dura un instant!
La relació de la pragmàtica i la gramàtica és íntima i personal. Per a mi, la pragmàtica és la gramàtica de les veus de persones que poden ser estudiades o poden ser ignorades i en coseqüència, recuperades o perdudes.
En canvi, la gramàtica és la que la tradició ens ha fet conèixer, aprendre dels escrits. Clar, un escrit existeix, perquè algú ha fet l'esforç d'escriure-lo i conèixer l'escriptura.
Per tant, parlem d'escrit o escriptura com a prestigi, perquè ens ha costat un esforç assumir-ho. I dic jo... assumir la veu del poble es costa més o menys? Crec que la diferència fonamental entre gramàtica i pragmàtica és l'esforç que ens costa per aprendre-les.