«a
poc a poc, ens retornarà la memòria, així com la consciència de
l’opressió»
Palestina,
zure mina,
Begoña Bilbao.
El
llum entrava pel costat dret de l’habitació de bon matí; el
ziri-miri
donava la benvinguda al dia. On hi havia un xiquet trist i rancorós
sobre el llit, a qui no li agradava gens trobar-se allunyat de la
seua terra. Aquella aparent tranquil·litat, el cant dels ocells, la
pau, l’olor de llet fresca, no li sobtava res... Rafah (que així
havia decidit anomenar-lo sa mare) no volia viure a Lekeitio, un
poble de la costa molt a prop de Guernica.
Rafah
era un xiquet alegre i actiu, però portava la invisible etiqueta de
ser un refugiat procedent de la franja de Gaza i, per tant, d’haver
viscut massa situacions impensables per a la seua escassa edat. Una
certa aura d’insensibilitat l’envoltava, pobre d’esperit,
arrastrava una sèrie de malsons i records molt vius, acollit per la
família d’Uxue (una jove emprenedora i implicada en tot el seu
entorn, encara que s'havia quedat òrfena de mare a causa d’aquest
mateix entorn).
Si
l’actitud d’Uxue era mirar cap endavant, fer que les coses
canviaren, tenir esperança, no deixar-se endur pel món adult
carregat de prejudicis. Rafah estava immers en el record de sa mare,
en l’enyorança amarga de la terra, en el patiment propi. I no
podia veure més enllà. No podia fer res; no disposava de notícies
fiables, només tenia constància dels bombardeigs anunciats pels
mitjans de comunicació. L’últim contacte era a un hospital, una
dona jove, sa mare malferida.
Uxue
era la seua nova millor amiga. Rafah no entenia res d’allò que li
explicava (amb aquella llengua estranya) però, no tardaria en
comprendre qualsevol cosa. De moment, només coneixia paraules
bàsiques, i amb això anava defensant-se. De vegades, no es valora
la voluntat i l’actitud de les persones en voler aprendre o
comunicar-se. Rafah no volia fixar-se en la diferència, sinó en
allò que l’unia amb Uxue. I com ella, sense pensar-ho dues
vegades, li havia donat la mà aquell dia tan negre, quan les quatre
parets de sa casa s’enderrocaren en un instant...
Rafah
i Uxue tenien prou amb un somriure, gestos facials que connectaven.
Solien visitar els camps verds del voltant del mas, es deixaven endur
per la gespa verda, el cel clar i ras, examinaven els turons com
elefants blancs. De sobte, apareixia una tximeleta
molt
acolorida, única i irrepetible com les paraules d’una llengua, la
veu de sa mare pronunciant-les, la sonoritat, la vibració, la
musicalitat. Paraules maternals que potser no tornaria a escoltar mai
més.
Sense
ser conscients del rellotge, era migdia i s’havia d’acudir
corrents al mas. Era l’hora de dinar, menjars atípics, on tots
xerraven i enredoltaven asseguts la taula. La doneta vella anava
dirigint la taula i servint:
—Pren!
És un bon plat de fesols. Les dones manen, i no pots dur la
contrària, has de menjar, menja!
—Jas!
Un ventall de formatges distribuïts al plat i que no es podien
acabar mai. No digues no, no es pot dir no! Has de menjar, menja!
Però
el que més li apassionava a Rafah era aquell peix blanc. Aquella
doneta sabia cuinar-lo d’una manera molt especial. Aquell peix
l’havia pescat el pare d’Uxue. Després bullia molt de temps a
foc lent dins una cassola de test color de fang. La cassola, amb la
potent flama del foc, bullia i rebullia amb intensitat com aquell mar
del nord quan anaven a pescar amb el pare. La feina de pescador era
dura, de nit. La feina del pare d’Uxue era perillosa, l’obscuritat
de la nit.
—Ai,
la nit! Per res del món vull que torne la nit. No! La nit, no.
Silenci. Els records al cap. Una llàgrima de cera roent, un soldat
que custodia presoners, un grapat de cadàvers a terra... La nit és
l’obscenitat amb què ignore la mort, la guerra entre ànimes ben
conegudes, les dones entre quatre parets mal ferides, parets mudes i
dolorides, tots disparant... Aquella nit, la nit en què jo m’acarone
a la mare.
El
llum entra pel costat dret de l’habitació de bon matí; la haizea
dóna la benvinguda al dia. Un xiquet seré i agraït sobre el llit
resta en pau, molt orgullós de la família i la terra que l’acull.
De vegades, li vénen algunes preguntes a la ment. Però no vol
demanar. Encara té por dins seu. Encara no pot entendre el seu món.
Per què no pot acaronar la seua mare? Per què hi ha bombardeigs a
Gaza? Per què no es pot jugar? Per què allí no fan festa amb
dolços, llepolies i música? Per què els ciris no són per un
pastís?
—Ep!
La doneta vella em reclama, baixe les escales. Avui, és el meu gran
dia. És el meu vuitè aniversari, sóc feliç? No ho sé. Ho
intentaré amb totes les meues forces. A la mare li agradaria el meu
pastís de xocolata? I amb vuit ciris! Sense llàgrimes de cera.
Només són per bufar a la meua festa! Sí! Una festa per a mi! Quina
alegria! Música, festa, jocs, amics, llepolies. Zorionak!
Zorionak!
Anna
Igualde Garcia
[Homenatge
a la paraula 2016 - CEIC Alfons el Vell]
