Vernissa

Aquesta vall, / que ara verda contemple, //

sota la llum greu / que l’estiu daura, //

no és sol recer / de terra entre muntanyes, //

mas és arrel / d’allò que en mi perdura, //

més fort que el temps, / que l’edat i memòria. ///

Ací lo cor / aprengué sa mesura, //

entre silencis plens / i veus antigues; //

ací l’amor / trobà secret refugi, //

i el mot callat / prengué carn i figura, //

com foc intern / que en l’ànima s’arbora. ///

Aquesta vall del Vernissa / és nomenada, //

on l’alt de les àguiles / vetla els nostres dies, //

i el Monestir de Sant Jeroni de Cotalba / reposa, //

testimoni / del pas lent de la vida, //

mesura justa / d’allò que som i restem. ///

Si el món es torba / i el seu ordre es trenca, //

bullirà el mar / com cassola en forn closa, //

i el cel, ferit, / caurà en ombres espesses; //

mas aquesta vall, / ferma en son silenci, //

rebrà la llum / després de tota pena. ///

Aquesta jo la duc / dins la memòria, //

no com record lleuger / que el temps esborra, //

mas com senyal / gravat en carn i esperit; //

per ço vos dic, / i amb veu greu vos ho prec: //

no la toqueu, / si no és per fer-la créixer. ///

no la toqueu, / si no és per estimar-la. ///

Anna Igualde