Aquelles veus femenines deien que Castellonet era port de mar...

Quan dura un instant! Es pot allargar a través d’una vida, ser tota una vida. Estranyament, estic seré, si bé ja intuïa que hui no era una nit qualsevol.
I no es tracta d’un malson ni d’una ficció sinó de la mateixa mort que ara mateix ens cau damunt nostre en forma d’allau de neu.
Abril de 1979.
Les veus de la ciutat,
d’Ignasi Mora.

(En record d’aquells tres xicots, els bleda de Castellonet i el llebrenc de Llocnou, als quals, durant una acampada per Pasqua, va ser la neu la que els va llevar la vida i la veu).


Castellonet és el poble més menut de la Safor-Valldigna, eix vertebrador entre la terra roja de Castelló de les Gerres i les fonts de Vilallonga, amb la serra d’Ador al front.
Els castellonetins s’han entés molt bé amb els pobles de la contornada, i sempre han mostrat bona relació amb els adorers, ja que només els separa una muntanya i queden comunicats mitjançant la penya de l’Heura i la Canaleta.
Castellonet és menut, però és el meu poble matern. Simbolitza per a mi tots aquells valors matriarcals o femenins.
La casa de Castellonet, la nostra casa, no pot explicar-se sense ma mare, les meues ties –totes elles modistes- i, com no, la meua iaia. Una casa, la dels Serra de tota la vida, típica mediterrània. La finestra de l’habitació dóna al corralet ple de plantes; allà hi havia, sobre una vella màquina Singer, una panera amb roba de cosir. En un angle del corralet, apareix un gesmiler amb què fabricàvem “bronxes” adretes i efervescents com una aiguaneu; o bé una llimera, com una bergamota, envoltada d’hortènsies, geranis i clavellineres.
No és important ni com em diuen ni on visc, potser en algun moment hauria pogut servir per alguna cosa, però això és igual. Sóc qualsevol veu de dona. Allò important és el que ens transmetem unes veus a les altres: potser el pas del temps, potser la vida, potser la saviesa...
La veu de la meua iaia conta com la font de Castellonet era, fa temps, nucli de comunicació veïnal, on la gent feia la típica xarradeta, parlaven de l’oratge i on, fins i tot, arribaven a festejar. En aquesta font, portadora d’aigua, es desenvolupa tota una llarga cursa que s’allarga i que s’escurça de saviesa o narrativa popular. Un exemple ben evident d’això és el conte de Peret i Marieta, on dos xiquets s’esforcen per agafar aigua de la font i, en portar-la ràpidament a casa, esperaven el gallet o xavo de la mare com a guany.
La iaia, a ma casa, representa la columna vertebral de la família. Tots girem al voltant d’ella potser perquè sabem que la vida s’acaba i, amb la seua desaparició, la saviesa va enterbolint-se, com encallant-se, com si de neu es cobrira.
Les veus d’un poble fan que existesca eixe poble, fan paraules que donen forma als pobles. I què faríem nosaltres sense les nostres veus o els nostres pobles? La veu essencial de la meua família és de dona; o potser les Serra diguem-ne que tenen un lligam especial, són i han estat dones. Donasses...
Per posar uns exemples, en temps passats, ens apareix alguna burla referida a quan una dona es casava amb un vidu. A ma casa anomenen “asquellà” tot aquest seguici de cassoles sorolloses portades pels coneguts o amistats.
O quan les cases no disposaven de gelera, i calia fregir els pocs aliments amb oli, perquè així duraren més temps.
Les dones són com les conservadores dels records d’una família, és a dir, el seu cordó umbilical. Elles transmeten valors, sentiments, però sobretot actituds davant les coses. Les Serra han conservat els seus orígens i, amb això, la seua identitat familiar. Per exemple, quan arribava la pansa a ma casa no paraven sinó més bé trisnaven. Després venien els cabrerots... tot un munt de pautes i feinades repetides any rere any.
La meua iaia, ma mare i les meues ties representen una nissaga sòlida entre dones que, amb l’arribada de noves generacions, ens han sabut transmetre actituds, força davant la vida; una vida que, espere, la neu no acabe per cobrir.