Recordant conceptes...que potser ja no es recorden... i acaben per oblidar-se.

Aquests dies vaig de cap però, això en mi és normal. Sòc un nervi. Vaig pensar que amb el pas del temps les tradicions, els costums, l’ oralitat i els conceptes es perden. Quina llàstima... i vaig decidir posar-me a la recerca dels conceptes perduts!
En primer lloc, el rei Jaume I, sí eixe rei que enguany celebrem alguna cosa... En segon lloc el nom de País Valencià cada vegada més estrany o en desús ( per alguns). En tercer lloc aquelles comarques que en diuen Centrals o algun derivat, potser ni centrals ni concepte de comarca ni res de res.
Ací us adjunte una definició de comarques centrals valencianes que m’ ha agradat:

“Jaume I el Conqueridor pren Albaida al 1244 i Xàtiva al 1248, però la Jaume I denominà el territori que n'hi ha entre el riu Xúquer i la línia Biar-Busot, com el País de les Muntanyes o Governació d'enllà lo Riu Xúquer.
Al segle XIV i XV aquest territori és respectat per les Governacions Forals sota la denominació de la Governació de Xàtiva. Durant aquest període les Comarques Centrals van viure un dels moments més rellevants de la seua història gràcies a la família dels Borja, amb gran influència al Ducat de Gandia. Fou tan gran el seu poder que aconseguiren situar en el Papat a dos dels seus membres: Calixt III (1455-1458), i Alexandre VI (1492-1503). Aquest esplendor polític i econòmic es va reflectir també en les arts amb Ausiàs March i Joanot Martorell.”

Ara que s'acosta el tio de la porra... acabarem per menjar pa i samorra?

Els comuns del meu poble

La meua veu de poble

és desprestigiada

però, d'esperit noble

i terra oblidada,

amb els anys honorable,

de paraula callada

assumida pel meu poble,

de terra desabonada.

Una mirada adolorida,

una nació emmudida.

Anna Igualde.

[ Aquesta poesia és meua, la dedique al poble valencià del qual vinc i al qual m'adrece. Faig aquesta entrada perquè, he quedat sobtada al trobar-me amb un "frente blavero". Sempre li faig una ullada a la blogsfera referida a la Safor, hui he llegit un comentari al voltant del correllengua de la Fira de Gandia, i la veritat, se m'han rebolitat els budells. No entenc com es poden dir ( en castellà) eixa sèrie de...coses...clar que, per a exòtics i ignorants... nosaltres els valencians.]

La nostra cultura feta metàfora, la metàfora de la nostra cultura...hi havia una vegada una Fira...

Ara que estic amb treballs i guions de recerca amunt i avall, acabant-los, calfant-me el cap, tornant a escriure perquè no m'acaba... llance un reflexió al voltant del fenomen de la Fira de Frankfurt.

Parlem de la Fira de Frankfurt o també hi ha tota una indústria del llibre darrere per analitzar? La nostra llengua, la que ens ve donada, és immortal? Morirà assassinada o tindrà una mort natural? Tenim un problema cultural o literari? som una cultura o una literatura? Tenim una personalitat política o només cultural? Pertanyem a un passat oblidat o recordat? Un passat ple de glòries o ple de corcons?

Una vegada, en unes jornades d’escriptors Isabel Clara Simó explicava amb un conte la metàfora de la nostra cultura. Em va agradar i per això, el vull reproduir ací mateix:

[Això va d’un home que es troba una tassa enmig de les runes. Aquesta tassa resulta que està mig trencada i, en agarrar-la, l’home és fa sang i, de tant de mal que es fa, a l’home li cau una llàgrima que en caure a dins de la tassa es transforma en una perla. Aleshores, l’home comença a fer-se talls, comença a fer-se mal, a arrencar-se els cabells i cada llàgrima que li cau es transforma en una perla riquíssima. I comença a tenir més perles. La història s’acaba amb una muntanya de perles, aquest home amb la seua tassa fet un sant crist perquè està tot ple de ferides, la seua dona assassinada als seus braços i ell riquíssim, però molt trist. Aquest conte l’explicava un xiquet al seu criat analfabet i aquest li respon al seu amo: -Escolta, que imbècil que era! Perquè no feia servir una ceba per plorar- i el xiquet li respon -M’acabes de destruir el conte- ]

Una de llibres...

Una vegada acabat pràcticament l'estiu, començaré el curs recomanant unes lectures:

La Clau, de Junichiro Tanizaki.

Gira al voltant del diari d'un professor on escriu la relació que manté amb una dona i sobre la seua vida sexual però, amb por per si ella ho pogués llegir d'amagat i s'ofengués...

La Casa de les Belles Adormides, de Yasunari Kawabata.

És un dels relats més pertorbadors de la narrativa japonesa del segle XX, en un xicotet hostal de províncies en què els vells paguen per dormir al costat d'unes joves nuetes i narcotitzades, les quals es comprometen a no tocar, sense perdre l'esperança que amb la proximitat recuperaran la joventut perduda....ja no us conte més! si voleu llegiu-les.

Llocnou en festes! 399 anys d'història.

"Llocnou de Sant Jeroni té quasi la forma d'una escopeta. El canó seria la part alta i la culata la part baixa en la qual s'estén el poble una miqueta en profunditat just per on passava antigament el camí ral que anava a Almiserà i que es denominava el Ravalet (actual carrer de Sant Josep). En realitat, Llocnou és el típic poble que ha crescut al llarg d'una via de comunicació, el camí ral, que en l'actualitat és la carretera de Gandia a Albaida. El camí continuava cap a l'actual Venta d'Andreu, després baixava a Ròtova, passava per dins de la població, creuava el que hui és la carretera per allà quasi el pont del riu Vernissa en dirrecció a Palma, i d'allí buscava Beniflà i, per Rafelcofer, arribava a Oliva."

Josep Camarena i l'ocàs del món rural (viatge a la Safor) d'Ignasi Mora.

[ Si Gandia és la meua ciutat, Llocnou és el meu poble. Les seues festes són del 12 al 16 d'agost, des d'ací us convide a conèixer-lo. ]

26 de Juliol, el meu gran dia...Santa Anna!

Maternasi
Bagasses plenes de llàgrimes secades,
per terra, a genollons encuriosides,
la xiqueta mirant aquelles baralles
maternals, arrelades i esporuguides.

Guerra entre ànimes ben conegudes,
veus compartides i ara trencades,
per paperots i matèries venudes,
entre ells estimades i desestimades.

Dones entre quatre parets mal ferides,
parets dobles fetes mudes, dolorides.

Anna Igualde.

[Ací teniu un poema meu: tracta el tema de la maternitat, els naixements, la violència cruel i injusta que pateixen moltes dones. Maternasi és la primera creació que vaig fer. L'he triat en un dia molt especial per a mi. El 26 de Juliol és el meu aniversari i el meu sant. Dos en un! Ahir en festes de Castellonet, ma casa era un riu de familiars, sobretot ties, cosins, amigues, per felicitar-me. Telefonades des de Mallorca, Barcelona, Nàpols, Bilbo... companyes de classe, amistats, Catalina, Joan, Pereta, ... No vaig tindre temps a res. El més especial, va ser com la família entonava un aniversari feliç, mentre el meu oncle tocava la cançó amb la dolçaina. A tots, moltes gràcies de tot cor per ser com són, i per voler-me com sòc]

la llamábamos trencita...

Àngel González, "Así nunca volvió a ser"

Como llevaba trenza

la llamábamos trencita en la tarde del jueves

Jugábamos a montarnos en ella y nos llevaba

a una extraña región de la que nunca volveríamos.

Porque es casi imposible abandonar

aquel olor a tierra de su cabello sucio,

sus ásperas rodillas todavía con polvo

y con sangre de la última caída

y, sobre todo,

la nacarada nuca donde se demoraban

unas gotas de luz cuando ya luz no había.

Allí me dejó un día de verano

y jamás regresó

a recoger mi insomne pensamiento

que desde entonces vaga por sus brazos

corrigiendo su ruta, terco y contradictorio,

lo mismo que una hormiga que no sabe salir

de la rama de un árbol en el que se ha perdido.

(L'altre dia vaig descobrir un poeta, Àngel Gonzàlez. És un dels poetes preferits de Mercè. Aquest poema em va cridar l'atenció, m'agrada. També està musicat per Pedro Guerra.)