diumenge, 7 de setembre del 2008

La nostra cultura feta metàfora, la metàfora de la nostra cultura...hi havia una vegada una Fira...

Ara que estic amb treballs i guions de recerca amunt i avall, acabant-los, calfant-me el cap, tornant a escriure perquè no m'acaba... llance un reflexió al voltant del fenomen de la Fira de Frankfurt.

Parlem de la Fira de Frankfurt o també hi ha tota una indústria del llibre darrere per analitzar? La nostra llengua, la que ens ve donada, és immortal? Morirà assassinada o tindrà una mort natural? Tenim un problema cultural o literari? som una cultura o una literatura? Tenim una personalitat política o només cultural? Pertanyem a un passat oblidat o recordat? Un passat ple de glòries o ple de corcons?
Una vegada, en unes jornades d’escriptors Isabel Clara Simó explicava amb un conte la metàfora de la nostra cultura. Em va agradar i per això, el vull reproduir ací mateix:

[Això va d’un home que es troba una tassa enmig de les runes. Aquesta tassa resulta que està mig trencada i, en agarrar-la, l’home és fa sang i, de tant de mal que es fa, a l’home li cau una llàgrima que en caure a dins de la tassa es transforma en una perla. Aleshores, l’home comença a fer-se talls, comença a fer-se mal, a arrencar-se els cabells i cada llàgrima que li cau es transforma en una perla riquíssima. I comença a tenir més perles. La història s’acaba amb una muntanya de perles, aquest home amb la seua tassa fet un sant crist perquè està tot ple de ferides, la seua dona assassinada als seus braços i ell riquíssim, però molt trist. Aquest conte l’explicava un xiquet al seu criat analfabet i aquest li respon al seu amo: -Escolta, que imbècil que era! Perquè no feia servir una ceba per plorar- i el xiquet li respon -M’acabes de destruir el conte- ]

dilluns, 1 de setembre del 2008

Una de llibres...




Una vegada acabat pràcticament l'estiu, començaré el curs recomanant unes lectures:


La Clau, de Junichiro Tanizaki.
Gira al voltant del diari d'un professor on escriu la relació que manté amb una dona i sobre la seua vida sexual però, amb por per si ella ho pogués llegir d'amagat i s'ofengués...

La Casa de les Belles Adormides, de Yasunari Kawabata.

És un dels relats més pertorbadors de la narrativa japonesa del segle XX, en un xicotet hostal de províncies en què els vells paguen per dormir al costat d'unes joves nuetes i narcotitzades, les quals es comprometen a no tocar, sense perdre l'esperança que amb la proximitat recuperaran la joventut perduda....ja no us conte més! si voleu llegiu-les.


dimecres, 27 d’agost del 2008

Llocnou en festes! 399 anys d'història.







"Llocnou de Sant Jeroni té quasi la forma d'una escopeta. El canó seria la part alta i la culata la part baixa en la qual s'estén el poble una miqueta en profunditat just per on passava antigament el camí ral que anava a Almiserà i que es denominava el Ravalet (actual carrer de Sant Josep). En realitat, Llocnou és el típic poble que ha crescut al llarg d'una via de comunicació, el camí ral, que en l'actualitat és la carretera de Gandia a Albaida. El camí continuava cap a l'actual Venta d'Andreu, després baixava a Ròtova, passava per dins de la població, creuava el que hui és la carretera per allà quasi el pont del riu Vernissa en dirrecció a Palma, i d'allí buscava Beniflà i, per Rafelcofer, arribava a Oliva."




Josep Camarena i l'ocàs del món rural (viatge a la Safor) d'Ignasi Mora.





[ Si Gandia és la meua ciutat, Llocnou és el meu poble. Les seues festes són del 12 al 16 d'agost, des d'ací us convide a conèixer-lo. ]

diumenge, 27 de juliol del 2008

26 de Juliol, el meu gran dia...Santa Anna!


Maternasi
Bagasses plenes de llàgrimes secades,
per terra, a genollons encuriosides,
la xiqueta mirant aquelles baralles
maternals, arrelades i esporuguides.


Guerra entre ànimes ben conegudes,
veus compartides i ara trencades,
per paperots i matèries venudes,
entre ells estimades i desestimades.


Dones entre quatre parets mal ferides,
parets dobles fetes mudes, dolorides.



Anna Igualde.



[Ací teniu un poema meu: tracta el tema de la maternitat, els naixements, la violència cruel i injusta que pateixen moltes dones. Maternasi és la primera creació que vaig fer. L'he triat en un dia molt especial per a mi. El 26 de Juliol és el meu aniversari i el meu sant. Dos en un! Ahir en festes de Castellonet, ma casa era un riu de familiars, sobretot ties, cosins, amigues, per felicitar-me. Telefonades des de Mallorca, Barcelona, Nàpols, Bilbo... companyes de classe, amistats, Catalina, Joan, Pereta, ... No vaig tindre temps a res. El més especial, va ser com la família entonava un aniversari feliç, mentre el meu oncle tocava la cançó amb la dolçaina. A tots, moltes gràcies de tot cor per ser com són, i per voler-me com sòc]

divendres, 11 de juliol del 2008

la llamábamos trencita...




Àngel González, "Así nunca volvió a ser"






Como llevaba trenza


la llamábamos trencita en la tarde del jueves


Jugábamos a montarnos en ella y nos llevaba


a una extraña región de la que nunca volveríamos.


Porque es casi imposible abandonar


aquel olor a tierra de su cabello sucio,


sus ásperas rodillas todavía con polvo


y con sangre de la última caída


y, sobre todo,


la nacarada nuca donde se demoraban


unas gotas de luz cuando ya luz no había.


Allí me dejó un día de verano


y jamás regresó


a recoger mi insomne pensamiento


que desde entonces vaga por sus brazos


corrigiendo su ruta, terco y contradictorio,


lo mismo que una hormiga que no sabe salir


de la rama de un árbol en el que se ha perdido.



(L'altre dia vaig descobrir un poeta, Àngel Gonzàlez. És un dels poetes preferits de Mercè. Aquest poema em va cridar l'atenció, m'agrada. També està musicat per Pedro Guerra.)

dimarts, 24 de juny del 2008

Sant Pere bon home, Sant Joan bon sant, que curen la ronya i de tot altre mal.


El temps passa ràpidament, tempus fugit est. Ja estan ací les esperades vacances. En aquest mes entra l’estiu i, a més a més, està la festa de Sant Joan i Sant Pere.

Per la nit de Sant Joan en Tavernes de la Valldigna, Gandia, i tants altres llocs de la mediterrània, realitzen el ritual de mullar-se els peus; així, segons la creença transmesa de pares a fills, s’augmenta la fertilitat, i si la rosada cau sobre els caps de les persones, s’espera previnga, entre altres coses, de la calvície. Es tracta de no deixar passar l’efecte purificador de l’aigua en una nit tan especial com aquesta.

Per la nit de Sant Pere són les festes de l’Alqueria de la Comtessa, no té les propietats màgiques de la de Sant Joan, però això no és obstacle, perquè els coets i la resta de focs artificials tatxonen el cel de tal forma, que se n’adonen en tota la Sotaina de la Safor.

Per aquestes dates, m'enrecorde de com ma mare em preparava un melonet, amb un llumet dins (fet fanalet) amb el qual corríem amunt i avall el carrer nou de Llocnou. Això per a mi significava que deixàvem Gandia i l'escola. Començava la millor època: jugar al carrer, anar en bici, la piscina, i passejar amb la iaia.


[De llavor melonera,

de va mel·lificar un fanal,

per a cantar el russignol.

Cotxe, cotxero,

ja veu l’agüelo,

li cau la gota,

dins del calder.

El fanal s’apaga,

Anem-se’n a dormir,

en la camisa assaone,

i en el cul arropit.]


Felicitats a tots els Joans i Joanes, Peres i Peretes!!

dijous, 12 de juny del 2008

Recordant Ofèlia



¿Pánico a morir de hambre
esconde miedo a morir de amor?
Léxico agotado
mi cuerpo late
del centro irradio haces
Soy la fiebre y la hoja
la joven ahogada entre las hiedras.

Ofèlia, Noni Benegas.
(Buenos Aires, 1947)

[El personatge d’Ofèlia pertany a Hamlet, és la filla literària de Shakespeare, com la gentil Desdémona o la dolça Julieta ( no dic Julita de Martí Genís ). Ofèlia, promesa del turmentat príncep Hamlet, es torna boja quan aquest, per confusió, mata a Poloni i al seu propi pare. Ofèlia entra en un món personal, completament desvinculada del món real, és converteix més que en un personatge, en un rodamón. Una Ofèlia lligada sempre a un riu, un locus amoenus, unes flors, mor ofegada en les aigües del seu propi paisatge.]