Ara que estic amb treballs i guions de recerca amunt i avall, acabant-los, calfant-me el cap, tornant a escriure perquè no m'acaba... llance un reflexió al voltant del fenomen de la Fira de Frankfurt.
Parlem de la Fira de Frankfurt o també hi ha tota una indústria del llibre darrere per analitzar? La nostra llengua, la que ens ve donada, és immortal? Morirà assassinada o tindrà una mort natural? Tenim un problema cultural o literari? som una cultura o una literatura? Tenim una personalitat política o només cultural? Pertanyem a un passat oblidat o recordat? Un passat ple de glòries o ple de corcons?
Una vegada, en unes jornades d’escriptors Isabel Clara Simó explicava amb un conte la metàfora de la nostra cultura. Em va agradar i per això, el vull reproduir ací mateix:
[Això va d’un home que es troba una tassa enmig de les runes. Aquesta tassa resulta que està mig trencada i, en agarrar-la, l’home és fa sang i, de tant de mal que es fa, a l’home li cau una llàgrima que en caure a dins de la tassa es transforma en una perla. Aleshores, l’home comença a fer-se talls, comença a fer-se mal, a arrencar-se els cabells i cada llàgrima que li cau es transforma en una perla riquíssima. I comença a tenir més perles. La història s’acaba amb una muntanya de perles, aquest home amb la seua tassa fet un sant crist perquè està tot ple de ferides, la seua dona assassinada als seus braços i ell riquíssim, però molt trist. Aquest conte l’explicava un xiquet al seu criat analfabet i aquest li respon al seu amo: -Escolta, que imbècil que era! Perquè no feia servir una ceba per plorar- i el xiquet li respon -M’acabes de destruir el conte- ]
