Una de llibres...

Una vegada acabat pràcticament l'estiu, començaré el curs recomanant unes lectures:

La Clau, de Junichiro Tanizaki.

Gira al voltant del diari d'un professor on escriu la relació que manté amb una dona i sobre la seua vida sexual però, amb por per si ella ho pogués llegir d'amagat i s'ofengués...

La Casa de les Belles Adormides, de Yasunari Kawabata.

És un dels relats més pertorbadors de la narrativa japonesa del segle XX, en un xicotet hostal de províncies en què els vells paguen per dormir al costat d'unes joves nuetes i narcotitzades, les quals es comprometen a no tocar, sense perdre l'esperança que amb la proximitat recuperaran la joventut perduda....ja no us conte més! si voleu llegiu-les.

Llocnou en festes! 399 anys d'història.

"Llocnou de Sant Jeroni té quasi la forma d'una escopeta. El canó seria la part alta i la culata la part baixa en la qual s'estén el poble una miqueta en profunditat just per on passava antigament el camí ral que anava a Almiserà i que es denominava el Ravalet (actual carrer de Sant Josep). En realitat, Llocnou és el típic poble que ha crescut al llarg d'una via de comunicació, el camí ral, que en l'actualitat és la carretera de Gandia a Albaida. El camí continuava cap a l'actual Venta d'Andreu, després baixava a Ròtova, passava per dins de la població, creuava el que hui és la carretera per allà quasi el pont del riu Vernissa en dirrecció a Palma, i d'allí buscava Beniflà i, per Rafelcofer, arribava a Oliva."

Josep Camarena i l'ocàs del món rural (viatge a la Safor) d'Ignasi Mora.

[ Si Gandia és la meua ciutat, Llocnou és el meu poble. Les seues festes són del 12 al 16 d'agost, des d'ací us convide a conèixer-lo. ]

26 de Juliol, el meu gran dia...Santa Anna!

Maternasi
Bagasses plenes de llàgrimes secades,
per terra, a genollons encuriosides,
la xiqueta mirant aquelles baralles
maternals, arrelades i esporuguides.

Guerra entre ànimes ben conegudes,
veus compartides i ara trencades,
per paperots i matèries venudes,
entre ells estimades i desestimades.

Dones entre quatre parets mal ferides,
parets dobles fetes mudes, dolorides.

Anna Igualde.

[Ací teniu un poema meu: tracta el tema de la maternitat, els naixements, la violència cruel i injusta que pateixen moltes dones. Maternasi és la primera creació que vaig fer. L'he triat en un dia molt especial per a mi. El 26 de Juliol és el meu aniversari i el meu sant. Dos en un! Ahir en festes de Castellonet, ma casa era un riu de familiars, sobretot ties, cosins, amigues, per felicitar-me. Telefonades des de Mallorca, Barcelona, Nàpols, Bilbo... companyes de classe, amistats, Catalina, Joan, Pereta, ... No vaig tindre temps a res. El més especial, va ser com la família entonava un aniversari feliç, mentre el meu oncle tocava la cançó amb la dolçaina. A tots, moltes gràcies de tot cor per ser com són, i per voler-me com sòc]

la llamábamos trencita...

Àngel González, "Así nunca volvió a ser"

Como llevaba trenza

la llamábamos trencita en la tarde del jueves

Jugábamos a montarnos en ella y nos llevaba

a una extraña región de la que nunca volveríamos.

Porque es casi imposible abandonar

aquel olor a tierra de su cabello sucio,

sus ásperas rodillas todavía con polvo

y con sangre de la última caída

y, sobre todo,

la nacarada nuca donde se demoraban

unas gotas de luz cuando ya luz no había.

Allí me dejó un día de verano

y jamás regresó

a recoger mi insomne pensamiento

que desde entonces vaga por sus brazos

corrigiendo su ruta, terco y contradictorio,

lo mismo que una hormiga que no sabe salir

de la rama de un árbol en el que se ha perdido.

(L'altre dia vaig descobrir un poeta, Àngel Gonzàlez. És un dels poetes preferits de Mercè. Aquest poema em va cridar l'atenció, m'agrada. També està musicat per Pedro Guerra.)

Sant Pere bon home, Sant Joan bon sant, que curen la ronya i de tot altre mal.

El temps passa ràpidament, tempus fugit est. Ja estan ací les esperades vacances. En aquest mes entra l’estiu i, a més a més, està la festa de Sant Joan i Sant Pere.

Per la nit de Sant Joan en Tavernes de la Valldigna, Gandia, i tants altres llocs de la mediterrània, realitzen el ritual de mullar-se els peus; així, segons la creença transmesa de pares a fills, s’augmenta la fertilitat, i si la rosada cau sobre els caps de les persones, s’espera previnga, entre altres coses, de la calvície. Es tracta de no deixar passar l’efecte purificador de l’aigua en una nit tan especial com aquesta.

Per la nit de Sant Pere són les festes de l’Alqueria de la Comtessa, no té les propietats màgiques de la de Sant Joan, però això no és obstacle, perquè els coets i la resta de focs artificials tatxonen el cel de tal forma, que se n’adonen en tota la Sotaina de la Safor.

Per aquestes dates, m'enrecorde de com ma mare em preparava un melonet, amb un llumet dins (fet fanalet) amb el qual corríem amunt i avall el carrer nou de Llocnou. Això per a mi significava que deixàvem Gandia i l'escola. Començava la millor època: jugar al carrer, anar en bici, la piscina, i passejar amb la iaia.

[De llavor melonera,

de va mel·lificar un fanal,

per a cantar el russignol.

Cotxe, cotxero,

ja veu l’agüelo,

li cau la gota,

dins del calder.

El fanal s’apaga,

Anem-se’n a dormir,

en la camisa assaone,

i en el cul arropit.]

Felicitats a tots els Joans i Joanes, Peres i Peretes!!

Recordant Ofèlia

¿Pánico a morir de hambre
esconde miedo a morir de amor?
Léxico agotado
mi cuerpo late
del centro irradio haces
Soy la fiebre y la hoja
la joven ahogada entre las hiedras.

Ofèlia, Noni Benegas.

(Buenos Aires, 1947)

[El personatge d’Ofèlia pertany a Hamlet, és la filla literària de Shakespeare, com la gentil Desdémona o la dolça Julieta ( no dic Julita de Martí Genís ). Ofèlia, promesa del turmentat príncep Hamlet, es torna boja quan aquest, per confusió, mata a Poloni i al seu propi pare. Ofèlia entra en un món personal, completament desvinculada del món real, és converteix més que en un personatge, en un rodamón. Una Ofèlia lligada sempre a un riu, un locus amoenus, unes flors, mor ofegada en les aigües del seu propi paisatge.]

Enric Marco, un protagonista esdevingut actor. Una història de realitat ficcionada o fantàstica ficció

Aquesta vida que ens a tocat viure és real? O assistim a l’espectacle representat de la nostra pròpia vida? Una vida que anem fent com volem o que ens ve condicionada per la història, la tradició, els costums, el passat, etc.
En tot cas el passat ens ve donat i el tenim present, l’assumim, però i el futur? El futur representa allò que no sabem, ens posa intranquils, tenim ganes de saber-lo i tenir-ho tot controlat.
Per eixe motiu necessitem estar organitzats, situats en un context concret i conegut. Qualsevol lector abans de realitzar un acte com el de la lectura s’informa al voltant de l’acte que va a dur endavant.
Per tant, quan llegim volem saber allò que anem a trobar-nos com a lectors. Potser, perquè tenim por a allò que ens és desconegut. Fins i tot, els mateixos filòlegs arribem a llegir més bibliografia al voltant d’una obra que, la mateixa obra en si.
El cas d’Enric Marco tracta en certa mesura aquest àmbit. Enric esdevé un personatge mediàtic, encapçalant una causa ben coneguda per tots, el fet de ser la veu representant de les víctimes de l’Holocaust. I que amb el pas del temps es descobrirà la seua farsa.
Ens situem coneguent l’Holocaust de l’Alemanya nazi. On Enric Marco conta o representa la seua historia: “Un jove mecànic, víctima de la victòria del règim franquista, acaba fugint cap a França l’any 1941. Arriba a una altra realitat, els francesos en eixe moment, són ocupats pels alemanys, té tanta mala sort que és capturat a mans dels nazis l’any 1943. Enric acaba fent treballs forçats a un camp de concentració (Flossenbürg). Però, té un final feliç, sobreviu a la barbàrie i l’any 1945 acaba essent alliberat del calvari patit.”
Fins ací, tot molt bé. Potser interpretat com vulguem: una novel·la, un conte, una vida real, etc; i no hi ha cap problema.
El que jo trobe o entenc com a problema és que Enric Marco amb la seua condició de President de la Amical de víctimes de Mauthausen, esdevinga públicament víctima. Durant anys explique per col·legis, instituts i universitats el seu patiment ( real?) realment fictici. Sobretot, perquè ha fet molts actes públics, conferències (obtenint benefici econòmic per cadascuna). I podríem fer-nos alguna que altra pregunta, aquest home té consciència? I les vertaderes víctimes què troben?
En tot cas, Enric Marco ha demostrat que és molt bon narrador ( com diu: Mario Vargas Llosa). Tot açò ens fa plantejar una sèrie de qüestions: Hi ha límits entre l’actor o el protagonista? On es troba la línia entre allò real i allò fictici? Realment, és molt difícil saber on estan exactament els límits o línies divisòries que separen la realitat de la fantasia.
Enric Marco ha sabut aprofitar en la seua màxima expressió la delicada i fràgil frontera ( si és que realment existeix) entre allò fictici i la vida real. Possiblement, perquè ( com diu: Gregorio Moran) “la vida es demasiado compleja y la gente tiende a ser simple”