la llamábamos trencita...

Àngel González, "Así nunca volvió a ser"

Como llevaba trenza

la llamábamos trencita en la tarde del jueves

Jugábamos a montarnos en ella y nos llevaba

a una extraña región de la que nunca volveríamos.

Porque es casi imposible abandonar

aquel olor a tierra de su cabello sucio,

sus ásperas rodillas todavía con polvo

y con sangre de la última caída

y, sobre todo,

la nacarada nuca donde se demoraban

unas gotas de luz cuando ya luz no había.

Allí me dejó un día de verano

y jamás regresó

a recoger mi insomne pensamiento

que desde entonces vaga por sus brazos

corrigiendo su ruta, terco y contradictorio,

lo mismo que una hormiga que no sabe salir

de la rama de un árbol en el que se ha perdido.

(L'altre dia vaig descobrir un poeta, Àngel Gonzàlez. És un dels poetes preferits de Mercè. Aquest poema em va cridar l'atenció, m'agrada. També està musicat per Pedro Guerra.)

Sant Pere bon home, Sant Joan bon sant, que curen la ronya i de tot altre mal.

El temps passa ràpidament, tempus fugit est. Ja estan ací les esperades vacances. En aquest mes entra l’estiu i, a més a més, està la festa de Sant Joan i Sant Pere.

Per la nit de Sant Joan en Tavernes de la Valldigna, Gandia, i tants altres llocs de la mediterrània, realitzen el ritual de mullar-se els peus; així, segons la creença transmesa de pares a fills, s’augmenta la fertilitat, i si la rosada cau sobre els caps de les persones, s’espera previnga, entre altres coses, de la calvície. Es tracta de no deixar passar l’efecte purificador de l’aigua en una nit tan especial com aquesta.

Per la nit de Sant Pere són les festes de l’Alqueria de la Comtessa, no té les propietats màgiques de la de Sant Joan, però això no és obstacle, perquè els coets i la resta de focs artificials tatxonen el cel de tal forma, que se n’adonen en tota la Sotaina de la Safor.

Per aquestes dates, m'enrecorde de com ma mare em preparava un melonet, amb un llumet dins (fet fanalet) amb el qual corríem amunt i avall el carrer nou de Llocnou. Això per a mi significava que deixàvem Gandia i l'escola. Començava la millor època: jugar al carrer, anar en bici, la piscina, i passejar amb la iaia.

[De llavor melonera,

de va mel·lificar un fanal,

per a cantar el russignol.

Cotxe, cotxero,

ja veu l’agüelo,

li cau la gota,

dins del calder.

El fanal s’apaga,

Anem-se’n a dormir,

en la camisa assaone,

i en el cul arropit.]

Felicitats a tots els Joans i Joanes, Peres i Peretes!!

Recordant Ofèlia

¿Pánico a morir de hambre
esconde miedo a morir de amor?
Léxico agotado
mi cuerpo late
del centro irradio haces
Soy la fiebre y la hoja
la joven ahogada entre las hiedras.

Ofèlia, Noni Benegas.

(Buenos Aires, 1947)

[El personatge d’Ofèlia pertany a Hamlet, és la filla literària de Shakespeare, com la gentil Desdémona o la dolça Julieta ( no dic Julita de Martí Genís ). Ofèlia, promesa del turmentat príncep Hamlet, es torna boja quan aquest, per confusió, mata a Poloni i al seu propi pare. Ofèlia entra en un món personal, completament desvinculada del món real, és converteix més que en un personatge, en un rodamón. Una Ofèlia lligada sempre a un riu, un locus amoenus, unes flors, mor ofegada en les aigües del seu propi paisatge.]

Enric Marco, un protagonista esdevingut actor. Una història de realitat ficcionada o fantàstica ficció

Aquesta vida que ens a tocat viure és real? O assistim a l’espectacle representat de la nostra pròpia vida? Una vida que anem fent com volem o que ens ve condicionada per la història, la tradició, els costums, el passat, etc.
En tot cas el passat ens ve donat i el tenim present, l’assumim, però i el futur? El futur representa allò que no sabem, ens posa intranquils, tenim ganes de saber-lo i tenir-ho tot controlat.
Per eixe motiu necessitem estar organitzats, situats en un context concret i conegut. Qualsevol lector abans de realitzar un acte com el de la lectura s’informa al voltant de l’acte que va a dur endavant.
Per tant, quan llegim volem saber allò que anem a trobar-nos com a lectors. Potser, perquè tenim por a allò que ens és desconegut. Fins i tot, els mateixos filòlegs arribem a llegir més bibliografia al voltant d’una obra que, la mateixa obra en si.
El cas d’Enric Marco tracta en certa mesura aquest àmbit. Enric esdevé un personatge mediàtic, encapçalant una causa ben coneguda per tots, el fet de ser la veu representant de les víctimes de l’Holocaust. I que amb el pas del temps es descobrirà la seua farsa.
Ens situem coneguent l’Holocaust de l’Alemanya nazi. On Enric Marco conta o representa la seua historia: “Un jove mecànic, víctima de la victòria del règim franquista, acaba fugint cap a França l’any 1941. Arriba a una altra realitat, els francesos en eixe moment, són ocupats pels alemanys, té tanta mala sort que és capturat a mans dels nazis l’any 1943. Enric acaba fent treballs forçats a un camp de concentració (Flossenbürg). Però, té un final feliç, sobreviu a la barbàrie i l’any 1945 acaba essent alliberat del calvari patit.”
Fins ací, tot molt bé. Potser interpretat com vulguem: una novel·la, un conte, una vida real, etc; i no hi ha cap problema.
El que jo trobe o entenc com a problema és que Enric Marco amb la seua condició de President de la Amical de víctimes de Mauthausen, esdevinga públicament víctima. Durant anys explique per col·legis, instituts i universitats el seu patiment ( real?) realment fictici. Sobretot, perquè ha fet molts actes públics, conferències (obtenint benefici econòmic per cadascuna). I podríem fer-nos alguna que altra pregunta, aquest home té consciència? I les vertaderes víctimes què troben?
En tot cas, Enric Marco ha demostrat que és molt bon narrador ( com diu: Mario Vargas Llosa). Tot açò ens fa plantejar una sèrie de qüestions: Hi ha límits entre l’actor o el protagonista? On es troba la línia entre allò real i allò fictici? Realment, és molt difícil saber on estan exactament els límits o línies divisòries que separen la realitat de la fantasia.
Enric Marco ha sabut aprofitar en la seua màxima expressió la delicada i fràgil frontera ( si és que realment existeix) entre allò fictici i la vida real. Possiblement, perquè ( com diu: Gregorio Moran) “la vida es demasiado compleja y la gente tiende a ser simple”

Muntatge Poètic: És Ara

Màster Teatre
presenta

ÉS ARA

Poemes de Miquel Guijon, Antònia Pons, Anna Igualde, Miquel Martí i Pol, Josep Palau i Fabre, Vicent Andrés Estellés, Doro Ballermann, Ponç Pons, Hermínia Planisi, Carles Riba.

Deïdors: Miquel Guijon, Antònia Pons, Anna Igualde, Montserrat Nadal, Antònia Concepció Ferriol, Neus Bibiloni, Doro Ballermann, Francisca Jaume, Hermínia Planisi, Carles Canals

Dimecres, 23 d'abril, a les 20 h. al Soterrani de Magisteri Teatre

Sant Jeroni només n'hi ha un però en són molts...

Si anem a Portugal no podem deixar de visitar el Monestir dels Jeronis de Lisboa. El 1515 el rei D. Manuel va manar la creació d'una edificació dedicada a St. Jeroni prop d'un terreny que ja havia cedit als frares d'aquesta devoció.
Aquest santuari que rep anualment al voltant d'un milió de persones de totes les parts del globus, però en aquest cas el motiu no és la fe i sí, donar una alegria al paladar. És la pastisseria dels pastéis de Belém, una delícia de la rebosteria conventual portuguesa que endolceix des de fa 170 anys el paladar de tots els públics gràcies a la Revolució liberal de 1820. Aquests saborosos pastissos estan envoltats de misteri i curiositats. La recepta està registrada des de 1919 i és secreta. Només la coneixen els tres mestres pastissers que preparen la crema a la nit, sense que ningú els observe. De dia, són dones les que a mà donen forma als cistells de pasta fullada. "Tot amb ingredients de primera qualitat, encara que es nota que la llet i els ous no són com els d'abans", admet Pedro Clarinha, responsable de la pastisseria. Com que els components bàsics es coneixen --ou, llet i farina,-- són moltes les imitacions, els denominats pastéis de nata, que es venen per tot el país, però no tenen el toc dels de Belém, que els fa únics, ni la seua història. Aquests famosos pastissos antigament eren fets pels monjos del Monestir, però la Revolució va decidir tancar tot els convents de Portugal i expulsar el clero i els seus treballadors, cosa que es va produir l'any 1834. Va ser quan la recepta va sortir del convent. De quina manera ho va fer és un poc misteriós, hi ha sobre això unes quantes teories. Una, que un frare necessitava diners i la va vendre; una altra, que sembla la més fiable, diu que el propietari de la refineria de sucre situada al costat del Monestir la va comprar. La qüestió és que el 1837 van començar a vendre'ls a la botiga de la refineria, fins on venien la gent de Lisboa a buscar-los, i això que a l'època s'havia d'anar fins a Belém en vaixell de vapor o a cavall. L'arribada dels tramvies els va popularitzar, i amb el boom turístic dels últims anys s'han internacionalitzat i s'han convertit en objecte de culte. Però malgrat el seu èxit, només es poden menjar a la pastisseria Pastéis de Belém, a l'original i l'única que existeix, al costat del Monestir dels Jeronis. A les seues nombroses sales els serveixen calentets, amb un toc de canyella per sobre... és una autèntica orgia per al paladar.
Això sí, encara que sense pastissos... Jo sempre agrane cap a ma casa. I no ho canviaria per una bona lectura en l'entorn històric de la Biblioteca Valenciana. Situada al Monestir de Sant Miquel dels Reis i que atresora una història repleta d'esdeveniments. De fet, el seu origen està lligat a la reina Germana de Foix, que pensà en aquest lloc com el més adequat per reposar eternament.
A mitjans segle XVI, Sant Miquel dels Reis es convertí en Monestir dels Jeronis, i al seu cementeri van ser enterrats, durant segles, els monjos de l'ordre, fins que la desamortització acabà amb l'ús religiós de l'edifici.
El període més turbulent i dramàtic de l'actual Biblioteca Valenciana és també la més recent, i s'origina durant la Guerra Civil, on van ser executats per la dictadura franquista centenars de presoners del bàndol republicà.

Però sabeu què? No hi ha res com berenar la mona per Pasqua, en el Monestir de Sant Jeroni de Cotalba. Situat a La Safor-Valldigna, la millor terreta del món, la meua “petita pàtria”.

El teu cos de bagassa, meretriu...

[ “No...-va pensar Aloma mentre es despullava-, és una sort que no m'agradi.” Va sentir que Robert sortia del bany i entrava a la seva cambra: devia desfer les maletes perquè anava amunt i avall sense parar. Després li va semblar que tancava la finestra. Ni es devia haver adonat de les cortinetes...Quin repòs! Ja podia córrer per tota la casa sense por de topar-lo. Des del matí tots havien viscut pendents d'ell. No es podia dir que els hagués molestat gaire: havia menjat el que li havien donat i havia fet el que ells havien fet. Però era una nosa. No se'l veia tan jove com en el retrat. “Si em vol enamorar, tindrà feina”
Es va asseure al llit: per la finestra oberta entrava celístia. Li va agafar fred. Va estirar-se, es va ben tapar i va passar la galta pel coixí flonjo.]

Aloma de Mercè Rodoreda.

(Aloma representa la relació entre un home madur i una dona jove. Aquestes relacions són en la majoria dels casos tenses i impossibles, on la dona quasi sempre passiva, n'és la víctima.

Aprofite per recordar que enguany és el centenari del naixement de Mercè Rodoreda.

Aquest fragment vull dedicar-lo a les dones que vivim l'aventura de ser-ho i, a les que es recuperen entre les 4 parets cimentades d'un hospital.)