Enric Marco, un protagonista esdevingut actor. Una història de realitat ficcionada o fantàstica ficció

Aquesta vida que ens a tocat viure és real? O assistim a l’espectacle representat de la nostra pròpia vida? Una vida que anem fent com volem o que ens ve condicionada per la història, la tradició, els costums, el passat, etc.
En tot cas el passat ens ve donat i el tenim present, l’assumim, però i el futur? El futur representa allò que no sabem, ens posa intranquils, tenim ganes de saber-lo i tenir-ho tot controlat.
Per eixe motiu necessitem estar organitzats, situats en un context concret i conegut. Qualsevol lector abans de realitzar un acte com el de la lectura s’informa al voltant de l’acte que va a dur endavant.
Per tant, quan llegim volem saber allò que anem a trobar-nos com a lectors. Potser, perquè tenim por a allò que ens és desconegut. Fins i tot, els mateixos filòlegs arribem a llegir més bibliografia al voltant d’una obra que, la mateixa obra en si.
El cas d’Enric Marco tracta en certa mesura aquest àmbit. Enric esdevé un personatge mediàtic, encapçalant una causa ben coneguda per tots, el fet de ser la veu representant de les víctimes de l’Holocaust. I que amb el pas del temps es descobrirà la seua farsa.
Ens situem coneguent l’Holocaust de l’Alemanya nazi. On Enric Marco conta o representa la seua historia: “Un jove mecànic, víctima de la victòria del règim franquista, acaba fugint cap a França l’any 1941. Arriba a una altra realitat, els francesos en eixe moment, són ocupats pels alemanys, té tanta mala sort que és capturat a mans dels nazis l’any 1943. Enric acaba fent treballs forçats a un camp de concentració (Flossenbürg). Però, té un final feliç, sobreviu a la barbàrie i l’any 1945 acaba essent alliberat del calvari patit.”
Fins ací, tot molt bé. Potser interpretat com vulguem: una novel·la, un conte, una vida real, etc; i no hi ha cap problema.
El que jo trobe o entenc com a problema és que Enric Marco amb la seua condició de President de la Amical de víctimes de Mauthausen, esdevinga públicament víctima. Durant anys explique per col·legis, instituts i universitats el seu patiment ( real?) realment fictici. Sobretot, perquè ha fet molts actes públics, conferències (obtenint benefici econòmic per cadascuna). I podríem fer-nos alguna que altra pregunta, aquest home té consciència? I les vertaderes víctimes què troben?
En tot cas, Enric Marco ha demostrat que és molt bon narrador ( com diu: Mario Vargas Llosa). Tot açò ens fa plantejar una sèrie de qüestions: Hi ha límits entre l’actor o el protagonista? On es troba la línia entre allò real i allò fictici? Realment, és molt difícil saber on estan exactament els límits o línies divisòries que separen la realitat de la fantasia.
Enric Marco ha sabut aprofitar en la seua màxima expressió la delicada i fràgil frontera ( si és que realment existeix) entre allò fictici i la vida real. Possiblement, perquè ( com diu: Gregorio Moran) “la vida es demasiado compleja y la gente tiende a ser simple”

Muntatge Poètic: És Ara

Màster Teatre
presenta

ÉS ARA

Poemes de Miquel Guijon, Antònia Pons, Anna Igualde, Miquel Martí i Pol, Josep Palau i Fabre, Vicent Andrés Estellés, Doro Ballermann, Ponç Pons, Hermínia Planisi, Carles Riba.

Deïdors: Miquel Guijon, Antònia Pons, Anna Igualde, Montserrat Nadal, Antònia Concepció Ferriol, Neus Bibiloni, Doro Ballermann, Francisca Jaume, Hermínia Planisi, Carles Canals

Dimecres, 23 d'abril, a les 20 h. al Soterrani de Magisteri Teatre

Sant Jeroni només n'hi ha un però en són molts...

Si anem a Portugal no podem deixar de visitar el Monestir dels Jeronis de Lisboa. El 1515 el rei D. Manuel va manar la creació d'una edificació dedicada a St. Jeroni prop d'un terreny que ja havia cedit als frares d'aquesta devoció.
Aquest santuari que rep anualment al voltant d'un milió de persones de totes les parts del globus, però en aquest cas el motiu no és la fe i sí, donar una alegria al paladar. És la pastisseria dels pastéis de Belém, una delícia de la rebosteria conventual portuguesa que endolceix des de fa 170 anys el paladar de tots els públics gràcies a la Revolució liberal de 1820. Aquests saborosos pastissos estan envoltats de misteri i curiositats. La recepta està registrada des de 1919 i és secreta. Només la coneixen els tres mestres pastissers que preparen la crema a la nit, sense que ningú els observe. De dia, són dones les que a mà donen forma als cistells de pasta fullada. "Tot amb ingredients de primera qualitat, encara que es nota que la llet i els ous no són com els d'abans", admet Pedro Clarinha, responsable de la pastisseria. Com que els components bàsics es coneixen --ou, llet i farina,-- són moltes les imitacions, els denominats pastéis de nata, que es venen per tot el país, però no tenen el toc dels de Belém, que els fa únics, ni la seua història. Aquests famosos pastissos antigament eren fets pels monjos del Monestir, però la Revolució va decidir tancar tot els convents de Portugal i expulsar el clero i els seus treballadors, cosa que es va produir l'any 1834. Va ser quan la recepta va sortir del convent. De quina manera ho va fer és un poc misteriós, hi ha sobre això unes quantes teories. Una, que un frare necessitava diners i la va vendre; una altra, que sembla la més fiable, diu que el propietari de la refineria de sucre situada al costat del Monestir la va comprar. La qüestió és que el 1837 van començar a vendre'ls a la botiga de la refineria, fins on venien la gent de Lisboa a buscar-los, i això que a l'època s'havia d'anar fins a Belém en vaixell de vapor o a cavall. L'arribada dels tramvies els va popularitzar, i amb el boom turístic dels últims anys s'han internacionalitzat i s'han convertit en objecte de culte. Però malgrat el seu èxit, només es poden menjar a la pastisseria Pastéis de Belém, a l'original i l'única que existeix, al costat del Monestir dels Jeronis. A les seues nombroses sales els serveixen calentets, amb un toc de canyella per sobre... és una autèntica orgia per al paladar.
Això sí, encara que sense pastissos... Jo sempre agrane cap a ma casa. I no ho canviaria per una bona lectura en l'entorn històric de la Biblioteca Valenciana. Situada al Monestir de Sant Miquel dels Reis i que atresora una història repleta d'esdeveniments. De fet, el seu origen està lligat a la reina Germana de Foix, que pensà en aquest lloc com el més adequat per reposar eternament.
A mitjans segle XVI, Sant Miquel dels Reis es convertí en Monestir dels Jeronis, i al seu cementeri van ser enterrats, durant segles, els monjos de l'ordre, fins que la desamortització acabà amb l'ús religiós de l'edifici.
El període més turbulent i dramàtic de l'actual Biblioteca Valenciana és també la més recent, i s'origina durant la Guerra Civil, on van ser executats per la dictadura franquista centenars de presoners del bàndol republicà.

Però sabeu què? No hi ha res com berenar la mona per Pasqua, en el Monestir de Sant Jeroni de Cotalba. Situat a La Safor-Valldigna, la millor terreta del món, la meua “petita pàtria”.

El teu cos de bagassa, meretriu...

[ “No...-va pensar Aloma mentre es despullava-, és una sort que no m'agradi.” Va sentir que Robert sortia del bany i entrava a la seva cambra: devia desfer les maletes perquè anava amunt i avall sense parar. Després li va semblar que tancava la finestra. Ni es devia haver adonat de les cortinetes...Quin repòs! Ja podia córrer per tota la casa sense por de topar-lo. Des del matí tots havien viscut pendents d'ell. No es podia dir que els hagués molestat gaire: havia menjat el que li havien donat i havia fet el que ells havien fet. Però era una nosa. No se'l veia tan jove com en el retrat. “Si em vol enamorar, tindrà feina”
Es va asseure al llit: per la finestra oberta entrava celístia. Li va agafar fred. Va estirar-se, es va ben tapar i va passar la galta pel coixí flonjo.]

Aloma de Mercè Rodoreda.

(Aloma representa la relació entre un home madur i una dona jove. Aquestes relacions són en la majoria dels casos tenses i impossibles, on la dona quasi sempre passiva, n'és la víctima.

Aprofite per recordar que enguany és el centenari del naixement de Mercè Rodoreda.

Aquest fragment vull dedicar-lo a les dones que vivim l'aventura de ser-ho i, a les que es recuperen entre les 4 parets cimentades d'un hospital.)

Bullirà l'educació com la cassola al forn...

Il s'agit de savoir si même nos mots
les plus justes et nos cris
les plus réussiss en sont privés de
sens, si le langage n'exprime pas,
por finir, la solitude definitive
de l'homme dans un monde muet.
Camus

El teixit educatiu actual es troba sotmés a continus canvis que fan d'ell una ebullició constant, sobretot en aspectes culturals a causa de l'arribada de nouvinguts. I també d'altres factors...que problablement si em pose a parlar-ne, açò seria massa llarg.
Així i tot, faré l'intent de comentar-ne breument les que per a mi són bàsiques:
No m'agrada l'actual aposta valenciana per la privatització del sistema, falta de recursos i, d'un currículum global de llengües. On de manera insistent s'hauria de normalitzar el valencià-català. Així, construir entre tots un model comú propi d'educació multilingüe a partir de les exigències del context (per exemple: el de l'escola catalana multilingüe).
Cal potenciar el diàleg entre tots, fer possible un cercle ben comunicat ( pares- alumnes- professors- escola) com l'únic que pot funcionar de cara a una educació eficaç per als nostres alumnes.
Lluitar per l'ensenyament públic, promoure un sistema de valors diferent (per exemple: els nostres alumnes no tenen motivació per l'estudi ho tenen per obtindre fama televisiva). Clar, jo em pregunte quina és la causa que fa que odien l'estudi? L'esforç que causa el fet d'aprendre? No tinc la solució del sudoku...
Cal una valoració de prestigi per al professorat, a més de tenir una formació continua amb qualitat.
Bé, crec que si aquesta graella de punts bàsics es duu a terme, aconseguirem alçar mínimament el bull a l'educació, m'he deixat molts ingredients pel camí...però poc a poc, amb ganes per entendre que està passant arribarem a cuinar un menjar esquisit, admirat pels comensals autòctons i forasters.
Sí, és cert no tinc una recepta que cure tots els mals però, qui vol pot ...i no vull quedar-me renegant o criticant perquè, en part jo sòc una de les parts implicades com a professora. Potser ens falte un ingredient principal que enllace tots els altres, l'ingredient de la comunicació...potser perdem massa temps diguent la nostra i no escoltant als altres. Per a què ens seveix la llengua? Per a comunicar-nos? O per a què cadascú diga la seua? Crec que cada vegada actuem en un món on ens sentim envoltats de solitud. Envoltats d'excés de comunicació però, sense comunicació. Som com un individu en un món mut. Som tot allò que encara ens fa ser poc o molt: valencians.

Assumiràs la Pragmàtica d'un poble

Una veu, dues veus, tres veus... la importància de les veus, crec que eixe és el punt clau d'aquesta qüestió. Necessitem eixes veus per a existir com a poble, conjunt de parlants, grup, etc.
És igual si una veu és de dona o d'home, al cap i a la fi és una veu.Les veus donen forma a tot un imaginari col·lectiu, conformen o donen estructura a una societat. Tota veu necessita un espai per a xarrar, comunicar-se, entendre's, fer-se notar, nàixer, desaparèixer, etc.Una societat amb uns costums, passat, unes pautes...
Clar, on es xarra i s'entén millor la gent? En un espai o camp quotidià, és a dir, en aquell on habitem normalment els parlants.
La pragmàtica existeix gràcies a les veus, jo diria que és la ciència que estudia les veus d'un poble en el seu hàbitat més quotidià, comú o natural.
Una llengua existeix perquè hi ha un poble que té veu i, fa ús d'ella. Per tant, la llengua depén directament d'eixes veus que han optat per ella i han fet que no quede en silenci.
Els terrenys que tracta la pragmàtica són l'origen d'allò més bàsic i elemental. Per tant, tractem terrenys com el de la comunicació, l'oralitat, els parlants, la necessitat de xarrar...
És ja tot un clàssic allò que diu Estellés “Assumiràs la veu d'un poble” i, costa o més bé encara ens costa assumir-la... En eixe sentit pot vindre l'obssessió de la pragmàtica per la llengua oral o col·loquial, possiblement perquè costa assumir allò que és del poble, o la ciència que representa al poble. Potser la falta de prestigi o més bé perquè per a ser poble no cal fer res que coste aconseguir, per tant, hi ha una falta de mèrits (implícits).
La pragmàtica (ciència que representa en si, al poble i, estudia les seues veus) possiblement no ha estat desenvolupada en anterioritat i posterioritat perquè no ha estat considerada ciència per la tradició filològica. L'obssessió de la pragmàtica per la oralitat, és a dir, les veus en el seu entorn més normal, apareix perquè, les veus són joves o menys joves i, amb el pas del temps acaben per silenciar-se o desaparèixer.
No hi ha cap veu igual totes són diferents i evolucionen, crec que la por a què cada vegada hi haja menys veus dóna força a obssessionar-nos per estudiar-les.
El camp quotidià amb el component del pas del temps fa una reacció de pèrdua d'expressions, costums, frases típiques que es difuminen en un instant, per no ser mai més recuperades.
Els temps futurs incorporaran d'altres noves expressions, adaptades a altres veus molt més joves dites en altres instants...I quant val o dura un instant!
La relació de la pragmàtica i la gramàtica és íntima i personal. Per a mi, la pragmàtica és la gramàtica de les veus de persones que poden ser estudiades o poden ser ignorades i en coseqüència, recuperades o perdudes.
En canvi, la gramàtica és la que la tradició ens ha fet conèixer, aprendre dels escrits. Clar, un escrit existeix, perquè algú ha fet l'esforç d'escriure-lo i conèixer l'escriptura.
Per tant, parlem d'escrit o escriptura com a prestigi, perquè ens ha costat un esforç assumir-ho. I dic jo... assumir la veu del poble es costa més o menys? Crec que la diferència fonamental entre gramàtica i pragmàtica és l'esforç que ens costa per aprendre-les.

No te salves de Mario Benedetti

No te quedes inmóvil

al borde del camino

no congeles el júbilo

no quieras con desgana

no te salves ahora

ni nunca

no te salves

no te llenes de calma

no reserves del mundo

sólo un rincón tranquilo

no dejes caer los párpados

pesados como juicios

no te quedes sin labios

no te duermas sin sueño

no te pienses sin sangre

no te juzgues sin tiempo

pero si

pese a todo

no puedes evitarlo

y congelas el júbilo

y quieres con desgana

y te salvas ahora

y te llenas de calma

y reservas del mundo

sólo un rincón tranquilo

y dejas caer los párpados

pesados como juicios

y te secas sin labios

y te duermes sin sueño

y te piensas sin sangre

y te juzgas sin tiempo

y te quedas inmóvil

al borde del camino

y te salvas

entonces

no te quedes conmigo.

(És un els poemes que més m'agraden, em dóna energia per canviar les coses, per no donar res per perdut...cal tenir un esperit positiu mai negatiu. Va dedicat a tots els joves que dediquen part del seu temps a millorar les realitats...)