Laia, si no vols caldo, tres tasses.

PER A MA FINA OÏDA...

 

Per a ma fina oïda les fulles enraonen

i són campanes els arbustos.

Mai no puc estar sola enmig dels sentinelles

de la Natura.

 

Si dintre d’una cava crec romandre amagada,

els quatre murs no sé què em diuen...

Oh la creació sembla una gran esquerda

que em fa visible!!

Emily Dickinson

         (Trad. Agustí Bartra)

 

Laia puja les escales a poc a poc. Ella camina amb les restes del cansament del dia anterior (a una edat el fet de no dormir li passa factura). Al fons del passadís escolta un guirigall. Sense dubte són els seus alumnes que s’esforcen amb prou nervis per donar-li la benvinguda. Ha estat uns mesos de baixa (“la maternitat” que ella pensava en no triar-la i al final ha cedit per una sèrie de normes socials no escrites però existents que l’emboliquen i sense voler l’han conduïda al món de la nit, els bolquers i els biberons com no s’ho haguera imaginat mai).

Els alumnes amb els seus cors agitats arreceren taules i cadires per donar-li la seua millor imatge i dir-li: “t’enyoràvem profe”. I dos segons després: “ensenya’ns una foto dels bebès”. Sí! Els bebès,dues criatures en aparença dòcil i angelical però que no són tan divins,  perquè mengen, dormen, ploren, es desperten, es costipen, etc.

Laia ha decidit abandonar la seua vida assossegada i plàcida per un guirigall incessant. Ara, no només és l’activitat ininterrompuda dels seus alumnes sinó que quan arriba a casa es troba el ritme imparable de les seues dues criatures dolces. Se li han acabat les pel·lícules en marató, els viatges d’aventures a països exòtics, lectures silencioses, la pau i la tranquil·litat, etc. 

Se’n recorda constantment de les paraules de sa mare, les seues ties, les amigues, que li deien: “si no tens fills te’n penediràs!” O la típica frase de: “se te passarà l’arròs!” O la típica pregunta: “i per a quan un xiquet?” (si no l’ha tingut és perquè no ha volgut o perquè no ha pogut, en els dos casos la pregunta és incòmoda... ja els tindrà si vol, no? Com ara ha estat el cas... no patiu ànsia per Laia!). El tema de la “no maternitat” encara no està del tot assumit o acceptat. Moltes dones es veuen abocades sense voler a aquesta experiència (bé per la parella, per la família, pel seu entorn més immediat).

Si realment ho pensa bé...tots ballen al son de la música que els toca ballar, i, a més a més, els fa la il·lusió que ells han decidit lliurement tenir(i no condicionats). Potser en el fons no deixen de ser uns il·lusos i resulta que tot està determinat... això seria una pena, no?

Laia torna a incorporar-se a la feina (que per sort li dona unes grans facilitats per afrontar aquest nou repte de ser mare per partida doble). Té reducció però reconeix que li costa molt agafar el ritme a mitjan curs amb els exàmens i les avaluacions en un tres i no res. Comença amb un dels temes clàssics: les novel·les cavalleresques.  

Com motivar uns alumnes que pertanyen a l’era digital? Sobretot amb un temari que tracta tot el segle d’or valencià. Com endinsar-los en l’edat mitjana? Com acaronar tots els seus personatges? Ha de pessigar-se per força, i així, tornar al món real. Ha d’intentar arrencar del seu cap les estratagemes més impossibles per fer que el temari els arribe a impactar. Podria regalar-los una visita a l’entorn autèntic i verídic dels autors medievals? Com pot fer que tinguen interès en temes que no els interessen? I si es fa youtuber? Els kahoots serviran d’alguna cosa? Els farà interpretar i analitzar els personatges mitjançant una obreta teatral? Com dona classe a alumnat que no vol ni té interès per aprendre?

Ara, té estonetes amb el seu coixí estovat on reviscola  idees, anècdotes, imatges i sensacions que li serveixen per intentar activar el cervellet dels seus alumnes. Evoca el temps on els seus professors passaven per la porta amb el coneixement dels noms i malnoms dels pobles de la Safor, i en un instant, la captivaven! Quantes històries i lluites sense dormir li contaven. Laia contempla el seu prat verd on escriu les seues inquietuds i temors... les seues llavors perquè més prompte o més tard, els seus adolescents  seran la societat del futur.  Uns adolescents màgics que l’han ajudada a créixer mentre els educa. Ella recorda, amb una certa enyorança,  la seua primera vegada com es va presentar davant d’una classe d’adolescents  excitats quan pujaven del pati (amb aquella olor humana tan intensa mentre escrivia el seu nom a la pissarra). Avui, Laia comença un nou repte el de ser mare i professora alhora amb criatures àvides d’aprendre però que desconeixen com ho han de fer. El segle d’or els espera apassionat amb capes i espases de vellut carmesí (com la capa que portava aquella xiqueta atemorida,de nom Isabel de Villena, i guiada per la mà de la Reina Maria, quan ingressava en el Monestir de la Trinitat sense saber les dificultats que la vida li posaria per davant i hauria de superar).

Ara, el prat ha passat del color verd al blanc digital, una professora, de nom Laia, pensarosa no sap les dificultats i el nous reptes que els alumnes i la vida li posaran per davant...Avui, ella arrenca i es pessiga fortament davant d’aquest guirigall que escolta i sap que vencerà.

[Article escrit per al llibret de la Falla Grau 2019]

L’any 2021 serà l’any de Josep Camarena.

“Quan ens mirem no veiem com som: ens veiem com érem” 

Mercè Rodoreda.
 

El proper dimecres 13 de gener a Llocnou de Sant Jeroni, concretament al número 16 del carrer major, farà cent anys del naixement d’un home de muntanya, Josep Camarena.

 

Durant la seua vida va patir una guerra civil, una postguerra encara més dura,  i la gran riuada de 1957 es va emportar la seua tesi doctoral... va pertànyer a una generació òrfena de referents culturals, i malgrat totes eixes circumstàncies injustes que li va tocar viure tan profundament -i va aconseguir superar-, es va convertir en una figura clau per a la cultura de la Safor.

 

Camarena, president honorari del centre d’estudis i investigacions comarcals Alfons el Vell, ha sigut el professor de tants i tants alumnes, de moltíssims alumnes, als que explicava geografia i història partint de la realitat més immediata i que, a més, els ajudava a comprendre el món seguint les pautes de Joan Reglà. Un llocnouí, en majúscula, que ensenyava i transmetia la seua passió per la història i la natura de la nostra comarca, ajudà a què generacions de saforencs estimaren i conegueren la seua terra.

 

Per tot aquest amor i coneixença per la Safor que va recopilar i transmetre no podem deixar perdre l’oportunitat, en el centenari del seu naixement, de recordar-lo i de reivindicar-lo amb un seguit d’activitats i actes durant l’any 2021, perquè ell s’ho mereix i el que això va suposar i significar no pot caure en l’oblit.

 

Per tot això, vaig impulsar la creació de l’Espai Camarena fa uns cinc anys, en aquell moment el CEIC Alfons el Vell em va encarregar la reedició del llibre: Josep Camarena, l’ocàs del món rural. Viatge a la Safor d’Ignasi Mora. Al mateix temps, recuperàrem gràcies al meu estimat Ignasi Mora els 19 àudios de les converses entre ell i Josep Camarena, que foren el fonament del llibre. Un llibre especial i peculiar perquè naixia de l’oralitat més immediata del professor Camarena i transmetia els seus coneixements sobre els pobles de la Safor.

 

El llibre és el retrat de la comarca mirant al passat, partint de l’any 1988 (moment en què ix a la llum), i pren com a punt essencial les vivències del professor que la coneixia a la perfecció. El llibre manifesta el final d’una època a la Safor.

 

Tal com he comentat, aprofitàrem la reedició per a crear l’Espai Camarena al web del CEIC Alfons el Vell, on posàrem a l’abast de qualsevol interessat els 19 àudios de les gravacions on podem escoltar la veu de Camarena i una versió digital del llibre que us podeu descarregar de forma gratuïta.

 

Reeditant el llibre, en aquell moment, convidàvem a fer una lectura actual, per a fer-nos reflexionar sobre nosaltres mateixos, conèixer el passat, vivint el present, i pensar en el futur. L’Espai Camarena existeix per donar a conèixer la figura del professor davant la gent més jove que no l’ha pogut conèixer, però sobretot, difondre els seus coneixements.

 

Pep Camarena era de Llocnou, com jo i la meua família, i per a mi això el fa una persona especial, a Camarena no el vaig poder conèixer per edat, sóc massa jove... només tinc referències d’ell a través dels meus pares. M’haguera agradat tenir-lo de professor i viure de primera mà la història de Gandia a través d’ell. Un historiador que dominava de manera impecable la història medieval i la corona d’Aragó, sobretot el regnat del primer Trastàmara sobre qui va fer la seua tesi doctoral, també m’haguera il·lusionat donar i repassar una comarca plena de personatges medievals que en el seu esplendor deuria de ser impressionant... I m’encanta que  l’Espai Camarena fora el meu primer projecte del CEIC Alfons el Vell i realitzar-lo de Pep (Llebrenc com li diguem al poble) va ser per a mi tot un honor i una responsabilitat.

 

I per acabar, que millor que citar a Santiago La Parra que dins la Miscel·lània Josep Camarena el retrata perfectament “Pepe pot explicar el microclima peculiar de la Safor amb les oportunes implicacions en el nostre paisatge agrari, o l’evolució històrica de la comarca, coneix igualment, on i quan es cullen els espàrrecs més apetitosos, que la vera és la més saborosa de les quatre varietats de roselles que es produeixen ací, que el rabet de gat és un bon desinfectant o que la llengua de llop o de gos serveix per guarir els grans...Pepe ha demostrat sempre amb el seu exemple i dedicació, que no és el mateix impartir classe que ensenyar que mestres vers hi ha molt pocs”.

 

[Article publicat a:  http://alfonselvell.com/lany-2021-sera-lany-de-josep-camarena/]