dimecres, 8 de febrer de 2017

Rafah


«a poc a poc, ens retornarà la memòria, així com la consciència de l’opressió»
Palestina, zure mina, Begoña Bilbao.

El llum entrava pel costat dret de l’habitació de bon matí; el ziri-miri donava la benvinguda al dia. On hi havia un xiquet trist i rancorós sobre el llit, a qui no li agradava gens trobar-se allunyat de la seua terra. Aquella aparent tranquil·litat, el cant dels ocells, la pau, l’olor de llet fresca, no li sobtava res... Rafah (que així havia decidit anomenar-lo sa mare) no volia viure a Lekeitio, un poble de la costa molt a prop de Guernica.
Rafah era un xiquet alegre i actiu, però portava la invisible etiqueta de ser un refugiat procedent de la franja de Gaza i, per tant, d’haver viscut massa situacions impensables per a la seua escassa edat. Una certa aura d’insensibilitat l’envoltava, pobre d’esperit, arrastrava una sèrie de malsons i records molt vius, acollit per la família d’Uxue (una jove emprenedora i implicada en tot el seu entorn, encara que s'havia quedat òrfena de mare a causa d’aquest mateix entorn).
Si l’actitud d’Uxue era mirar cap endavant, fer que les coses canviaren, tenir esperança, no deixar-se endur pel món adult carregat de prejudicis. Rafah estava immers en el record de sa mare, en l’enyorança amarga de la terra, en el patiment propi. I no podia veure més enllà. No podia fer res; no disposava de notícies fiables, només tenia constància dels bombardeigs anunciats pels mitjans de comunicació. L’últim contacte era a un hospital, una dona jove, sa mare malferida.
Uxue era la seua nova millor amiga. Rafah no entenia res d’allò que li explicava (amb aquella llengua estranya) però, no tardaria en comprendre qualsevol cosa. De moment, només coneixia paraules bàsiques, i amb això anava defensant-se. De vegades, no es valora la voluntat i l’actitud de les persones en voler aprendre o comunicar-se. Rafah no volia fixar-se en la diferència, sinó en allò que l’unia amb Uxue. I com ella, sense pensar-ho dues vegades, li havia donat la mà aquell dia tan negre, quan les quatre parets de sa casa s’enderrocaren en un instant...
Rafah i Uxue tenien prou amb un somriure, gestos facials que connectaven. Solien visitar els camps verds del voltant del mas, es deixaven endur per la gespa verda, el cel clar i ras, examinaven els turons com elefants blancs. De sobte, apareixia una tximeleta molt acolorida, única i irrepetible com les paraules d’una llengua, la veu de sa mare pronunciant-les, la sonoritat, la vibració, la musicalitat. Paraules maternals que potser no tornaria a escoltar mai més.
Sense ser conscients del rellotge, era migdia i s’havia d’acudir corrents al mas. Era l’hora de dinar, menjars atípics, on tots xerraven i enredoltaven asseguts la taula. La doneta vella anava dirigint la taula i servint:
Pren! És un bon plat de fesols. Les dones manen, i no pots dur la contrària, has de menjar, menja!
Jas! Un ventall de formatges distribuïts al plat i que no es podien acabar mai. No digues no, no es pot dir no! Has de menjar, menja!
Però el que més li apassionava a Rafah era aquell peix blanc. Aquella doneta sabia cuinar-lo d’una manera molt especial. Aquell peix l’havia pescat el pare d’Uxue. Després bullia molt de temps a foc lent dins una cassola de test color de fang. La cassola, amb la potent flama del foc, bullia i rebullia amb intensitat com aquell mar del nord quan anaven a pescar amb el pare. La feina de pescador era dura, de nit. La feina del pare d’Uxue era perillosa, l’obscuritat de la nit.
Ai, la nit! Per res del món vull que torne la nit. No! La nit, no. Silenci. Els records al cap. Una llàgrima de cera roent, un soldat que custodia presoners, un grapat de cadàvers a terra... La nit és l’obscenitat amb què ignore la mort, la guerra entre ànimes ben conegudes, les dones entre quatre parets mal ferides, parets mudes i dolorides, tots disparant... Aquella nit, la nit en què jo m’acarone a la mare.
El llum entra pel costat dret de l’habitació de bon matí; la haizea dóna la benvinguda al dia. Un xiquet seré i agraït sobre el llit resta en pau, molt orgullós de la família i la terra que l’acull. De vegades, li vénen algunes preguntes a la ment. Però no vol demanar. Encara té por dins seu. Encara no pot entendre el seu món. Per què no pot acaronar la seua mare? Per què hi ha bombardeigs a Gaza? Per què no es pot jugar? Per què allí no fan festa amb dolços, llepolies i música? Per què els ciris no són per un pastís?
Ep! La doneta vella em reclama, baixe les escales. Avui, és el meu gran dia. És el meu vuitè aniversari, sóc feliç? No ho sé. Ho intentaré amb totes les meues forces. A la mare li agradaria el meu pastís de xocolata? I amb vuit ciris! Sense llàgrimes de cera. Només són per bufar a la meua festa! Sí! Una festa per a mi! Quina alegria! Música, festa, jocs, amics, llepolies. Zorionak! Zorionak!

Anna Igualde Garcia
[Homenatge a la paraula 2016 - CEIC Alfons el Vell]

divendres, 28 de març de 2014

Morir quan cal com a novel•la psicològica: l'anàlisi dels personatges principals.

És una novel·la original, ja que la veu principal és la d’un adolescent. És el personatge que domina la narració. A través dels seus ulls ho coneguem tot  fins i tot que pensen com són gustos, patiments físics, qüestions més íntimes, etc.
Tenim altres dos veus principals una és la mare i l’altra, és la veu del pare però són punts de vista molt més reduïts . Aquests personatges són tractats des de tres possibles punts de vista (entre ells: pare, mare i fill) de manera molt profunda i detallada. Són pare és una persona disciplinada, poc riallera o simpàtica. És un pagès mallorquí que té cura de la seua possessió i, respon a les característiques dels mallorquins terratinents de fora vila amb una sèrie de costums inalterables (i envia el seu fill a la ciutat per estudiar i no tots podien fer-ho) La mare és una madona mallorquina, i qui realment domina la possessió portant tot el pes de les feines de l’hort i de la casa.  Una madona sofridora i pendent en tot moment del seu fill i del seu home. És una dona amb moltes referències catòliques (sobretot per la manera que tracta el tema de la maduresa del fill i les dones o el fet de voler que es faça capellà) El fill és un estudiant adolescent que viu intern a un col·legi i torna en l’època de vacances a la casa familiar. Un adolescent rebel perquè està descobrint noves parcel·les de l’època adulta i no sap assimilar molt bé aquests canvis. No té molt bona relació amb el seu pare per la falta de confiança i comunicació entre ells. Al mateix temps el nostre adolescent  “deixar una assignatura penjada és el que havia d’haver fet. Però en manca el coratge de fer-los una mala passada així perquè, ben mirat, són ell un tros de pa, i ella, un àngel” vol arribar a ser com el seu pare, i remarca molt el fet de ser home i haver tastat dona.
Tenim d’altres personatges molt més perifèrics, per exemple: l’oncle Jaume, el cosí i la padrina morta.
Per a fer-nos una lleugera idea de les relacions entre els personatges i arribar a entendre la dimensió psicològica dels tres personatges principals podríem destacar:
En primer lloc, la veu de nostre protagonista adolescent és com una veu solitària i sense comunicació  clara amb els seus familiars “un estiu així, vivint un poc  al meu aire sense a penes control, allunyat de ca meva...”. La major part de la narració són monòlegs que el construeixen protagonista i el que conta les coses.
La veu dels pares, no són tan monòlegs perquè ens apareixen molts més discursos dirigits al protagonista. La relació entre la mare i el fill és especial. Ella considera que sempre serà el seu xiquet però, el fill ja considera que no ho és. El fill té una autèntica obsessió per ser home i aquesta obsessió està directament relacionada amb les dones. La seua mare en una espècie de carta que li escriu li comenta “pobre al·lotet meu, que la que més prop has vist som jo”. La relació amb la mare a poc a poc canvia, sobretot quan l’oncle li conta la mort d’un soldat margalidà o la mort dels tres milicians rojos o una carta del seu cosí dirigida a sa mare,  això, modificarà la relació entre mare i fill i els allunyarà definitivament “com me tornes més home, sembles anar perdent delit per les coses dolces...me preocupes, fill quasi no et conec”. 
Si la relació de la mare és canviant i empitjora amb el pas del temps, la relació del pare també mostra una sèrie de canvis que reflecteixen una certa evolució psicològica. En un primer moment, hi ha una falta de comunicació molt evident “ i ell no em va saber entendre o, havent-me entès, no em va fer cas. Tant una cosa com l’altra em vénen a demostrar que, per aquest estiu...” El fill s’esforça o demostra voler tindre una relació amb el seu pare. Vol que son pare el reconega com un home un hereu com cal que ja ha crescut. El fill és conscient del paper de l’amo en la possessió de S’Almonia i vol estar a l’altura. Però és una relació complicada entre pare i fill i anirà evolucionant per mal camí “ ja no és el meu pare; sinó un monstre assassí”. El fill descobreix una sèrie de fets que l’allunyaran  del seu pare però,  a la fi de tots els seus “ sent la sensació de trepitjar terra sagrada” quan s’assabenta de l’assassinat del veí o la mort de l’amic milicià. Apareix el concepte d’una certa violència viril per part del pare i que el fill no admet.
El protagonista representa el món de l’adolescència i de la joventut. Per una banda, ja no és un xiquet i ja no vol ser protegit o tractat com abans. La infància ja no existeix i al ser jove tampoc ha arribat a tenir una certa estabilitat o maduresa. Per eixe motiu no vol passar l’estiu amb els pares i vol o prefereix passar l’estiu a la ciutat. El nostre busca una certa independència però no es veu amb força a cor de arribar a fer-ho. Aquest adolescent busca desesperadament una solitud i evoluciona cap a aquesta solitud. Busca un espai propi o un món individual “Me l’enduria al meu món . De S’Almonia, de tot ca nostra i la meva família, ja no en restaven ni tests romputs”
Per a concloure, cal destacar que Miquel Àngel Riera ens presenta personatges singulars que usen la tècnica del monòleg i que permet entrar al lector en la narració. Hi ha un predomini total de la reflexió de les coses que van passant a la novel·la i del pensament dels personatges.  

dimecres, 5 de febrer de 2014

Els personatges de Crist de 200.000 braços i el microcosmos de la xabola.

Crist de 200.000 braços d’Agustí Bartra és una novel·la escrita en un moment de màxima convulsió col·lectiva i de trasbals ple de dolor amb sofriment per a les persones que els va tocar viure aquella amarga experiència existencial.
Aquesta novel·la representa una voluntat extrema de llibertat irrenunciable. Aquest escrit vol ser testimoni d’aquella situació d’aquelles persones que ho van viure en primera persona.
Es posa de manifest el concepte de superhome i d’home superior referit directament als pobles i a l’existència dels pobles. Realment, Bartra amb molta habilitat manifesta la desigualtat injusta patida per uns i la prepotència dels altres.
La xabola apareix del no res enmig d’aquell entorn desèrtic però mediterrani. Serà un refugi provisional per no dir de pas, realment no vol dir res per als personatges que estan plens de nostàlgia, ràbia, brutor, misèria, injustícia, etc; en definitiva, vençuts per uns i arraconats per altres en uns camps de concentració (no d’extermini) totalment improvisats.
La xabola és com l’instint més profund o esperança de l’ésser humà per sobreviure. L’única cosa que s’han de construir a partir de no res i, que tenen només per sobreviure a l’experiència dura d’un camp de concentració en una platja francesa, o per guardar-se de pluges o oratges no desitjats (pàgina 49 aquesta xabola serà començada...)
Coneguem tot aquest món gràcies a la narració omniscient d’una persona (Vives) que vol deixar constància dels fets que ha hagut de viure. Però al mateix temps ompli de símbols i de referències clàssiques la narració (pàgina 38 paràgraf central).
La xabola representa un nou món (microcosmos o món propi dels personatges) que en part  és una transició perquè els personatges desitgen acabar amb aquella situació o experiència que els ha tocat viure en persona (pàgina 52 les úniques notícies...)
Apareix la mar no com a símbol de llibertat (o aigua purificadora) sinó com un límit que els personatges divisen des de la xabola i és un símbol negatiu que els fa presoners o els impedeix adquirir la llibertat i que representa la fi de tot: la mort.
Pel que fa a l’interior de la xabola, i a tot el seu voltant, es crea un món propi, un món separat de tot el que havien experimentat fins ara ( pàgina 54...penjant del baix del sostre, les seves dues sabates de cuir negre, la flama en el racó, la cullera clavada...). D’altra banda tenim un voltant relacionat directament amb la xabola. Es dóna forma a una petita ciutat sobre la sorra d’una platja simulant carrers i simulant la vida d’una gent en una imaginada normalitat, i que a la vegada retrata una molt cruel realitat (pàgina 53 colles assegudes davant les portes de les xaboles...pàgina 56 Vives treu el cap a fora per un badall... El petit viatge dels polls pel seu cos l’irrita...però és impossible d’eliminar les llémenes de la roba...). Al cap i a la fi, relata la vida i les vivències de 100.000 persones a una platja d’Argelers.
Pel que fa als personatges principals de la novel·la, hi ha quatre: Vives, Roldós, Puig, i Tarrés. Tots ells aprofiten el seu passat per desfer-se’n del present i poder seguir vivint. Passen la nit al ras fins que aconsegueixen muntar la xabola(la nit era llarga i potser la tramuntana pararia...).
Vives és qui narra la novel·la i qui també dins de la novel·la conta històries als seus companys (pàgina 97 el conte de l’esquimal o l’origen de la llum). En la novel·la, Vives ens apareix sota la imatge de poeta i escriptor (fins i tot, podria ser el mateix Bartra). L’acompanya un objecte o símbol d’una branqueta d’un ametler. La branqueta és la positivitat, les ganes de viure, el futur. 
Roldós és un personatge dèbil. Normalment, tosseix sovint perquè li han extirpat un pulmó. A la novel·la es dóna a entendre que és tuberculós. L’acompanya una papallona que és la innocència i l’alegria però, al mateix temps, la fragilitat. La papallona al tenir quatre barres també ens remet a la catalanitat.
Puig és un personatge polític i patriota. L’acompanya la flauta feta per ell mateix i que representa l’alegria, la infantesa i la llibertat.
Tarrés és el contrari de Roldós. És un personatge fort i amb bona salut, pagès (expert en la feina de l’horta).És l’únic personatge que intenta escapar-se en un moment de la novel·la. Tarrés demostra tenir molta bondat perquè no és capaç de matar al guarda francès que el descobreix escapant. L’acompanya l’objecte d’una llàntia o llumet d’oli que representa la veritat, el coneixement, honestedat i esperança per a què tot es solucione i s’aclareixca.
D’altres personatges menors o secundaris que també destaquem són: Joana que és la dona de Puig. Ella apareix en la novel·la perquè passa una nit en el camp de concentració. Caliban és un personatge que viu en una xabola veïna. Té edat i no és massa social però, els ajuda quan ho necessiten. Boira és un gos que sempre acompanya als protagonistes principals. Representa la fidelitat, la guàrdia i protecció de la xabola i dels seus amics.
Pel que fa als personatges només destacar que hi ha gran quantitat de diàlegs a la novel·la. Bartra amb l’ús de diàlegs intenta donar més versemblança o proximitat d’allò que està contant.

Aquesta novel·la a través de l’experiència dels seus personatges intenta lluitar contra la desmemòria col·lectiva i posar de manifest el patiment i el genocidi sofert. Intenta que aquesta magnitud humana quede plasmada en l’esfera literària i perdure o no arribe a oblidar-se mai. 

[Ressenya del llibre: Crist de 200.000 braços d'Agustí Bartra]

dilluns, 11 de març de 2013

Qui portarà la pluja a l'escola?


Fa molt mala nit, plou a mansalva, de sobte un tro, així arriba la tardor a aquesta terreta. Ni tan sols podem gaudir d'un estiuet de Sant Miquel com toca i pel novembre està per veure l'estiuet de Sant Martí ... trona de manera continuada, amb força i ferocitat.
A una casa del carrer Vallier una xiqueta de nom Marina complirà sis anys demà, al seu llit somia molt profundament. Marina és feliç perquè demà comença la fira i a l'escola anirà el Tio de la Porra. La seua mare, a més, li ha organitzat una gran festa d'aniversari, on acudiran tots els seus familiars i amics de l'escola i... a més ha preparat un gran pastís de xocolata! Amb tot la nostra xiqueta no somia amb el menjar (No li agrada gens ni miqueta!) més bé amb la fira i les atraccions que després de la festa visitarà. Se sent feliç perquè pensa pujar a tot allò que vulga. El seu pare, sempre de viatge, arribarà demà, això vol dir que la consentirà en tot. Ui! Quantes ganes té per veure son pare. Marina imagina el seu gran dia, i somia que per una vegada els personatges de la iaia no la molesten. La iaia, una dona major, li parla de l'home del sac que vindrà i la segrestarà i no tornarà a casa mai més si no es menja la sopa...d'ogres horribles que se la menjaran si no acata determinades normes de la mare...del moro musa un militar musulmà que vindrà des d'Eivissa...l'home del sol un individu perillosíssim meitat bruixot i meitat dimoni...l'home roig de cabells de color roig, posseïdor d'astúcia, picardia i de vegades més roïns que el dimoni... uf! Quants homes! Marina ha decidit convidar-los a tots al seu aniversari i que mengen i acaten ordres per ella com a símbol de bona amistat. Per primera vegada en la seua curta vida no li desfaran l'alegria que sent i els coneixerà de primeríssima mà. Pensa i repensa i li dóna moltes voltes al coixí fent-se aquestes preguntes: per què la iaia s'encabotarà sempre en fer-los  presents i desfer-li totes les il·lusions? I aquests homes com és que la iaia els coneix tant? Serà que no hauran menjat suficient allà on habiten o simplement no obeiran als seus pares? -Marina menja perquè sinó vindrà... -Marina deixa els joguets dins del calaix perquè sinó vindrà... uf!! quin malson pensa la xiqueta. Sempre igual, no puc més...
D'altra banda, la iaia es troba a l'habitació del final del passadís de la casa. La dona, d'una avançada edat, no pot dormir pel soroll de fora. Cau molta aigua, fa molt de vent i les finestres es mouen amb intensitat com el seu cor. Fa una temporada que no està molt bé de salut, com que ja és major no pot evitar pensar amb l'arribada de la mort. Prefereix no dormir perquè quan dorm se li apareix una vella vestida més negra que la nit, i li fa por. Altres nits somia amb la dalla al coll  anciana molt pàl·lida, flaquíssima amb ulls encesos, quasi diabòlics, i li causa tal impressió que sol despertar-se suada i amb mal aspecte. Una de les coses que fa la iaia per evitar-se aquestes males nits es recordar, sobretot quan era jove. Recorda quan anaven al llavador a rentar la roba perquè abans no disposaven d'aigua potable a les cases. El llavador es convertia en un centre neuràlgic on les dones casades i fadrines xafardejaven en rogle mentre feien faena. Durant el dia, a qualsevol hora, aquell era un lloc de reunió on també anaven a poar aigua amb els cànters de cara la nit. Ara bé, aquell lloc, el llavador, una vegada arribada la foscor de la nit es convertia en un indret maligne. Recorda com la seua mare no la deixava anar al llavador de nit perquè si alguna jove s'apropava allí de nit era sinònim de ser una fresca o carassera donant solta a les passions més baixes amb algun home... no hi havia manera la iaia aquesta vegada no podia dormir tranquil·la ni tan sols recordant la seua joventut, de sobte la nit i la foscor, i com estava plovent!
Al mateix temps, a la planta de dalt de la casa, la mare de Marina, una dona jove anomenada Helena, que amb el soroll del vent, la pluja, i els trons no havia pogut pecar ull. Decideix alçar-se i dirigir-se a la cuina sense cap llum. Vol prendre alguna cosa que l'ajude a dormir. Pensa que serà l'única manera de descansar una miqueta perquè porta un mes molt roin. És interina i no l'han telefonada encara, la situació que l'envolta és d'una crisi terrible on el govern ha decidit retallar de per tot. Pensa en Marina i el fill major, Josep, en la hipoteca de la casa, en el seu marit que no li passa res de res, en la pensió de la seua mare, en l'atenció sanitària, en l'educació dels fills... i li sol aparèixer una angúnia i una por molt forta (la por és la pitjor violència mental,  i el fet de tenir bloquejada la capacitat d'enraonar, acatant una callada resignació...) perquè aquesta situació la sobrepassa. El cap li fa voltes, es troba molt cansada. Però no pot descansar perquè si dorm es desperta d'un malson pitjor i si no dorm està morta a canyades. Pateix en silenci no pot preocupar a ningú més...aquesta punyetera crisi només fa que atemorir a la gent amb retallades de drets adquirits de fa molts anys i... que només afecten a la gent del carrer. Això no pot dur res bo, la gent cada vegada més acovardida, amb por per fer res, sense esperances, sense consum, aturada, dominable o dominada en definitiva. Helena pensa que millor seria activar a la gent, activar el consum i no prioritzar en acomiadar treballadors i treballadores o en retallar, posar en marxa el consum i el positivisme de la població és l'única manera que tens per poder eixir d'aquest forat. Troba que ni negre (retallant, atemorint, acomiadant, salvant bancs d'un enorme forat econòmic) ni blanc (aquelles èpoques on la gent gastava sense mirament o s'hipotecava sense poder o comprava o feia préstecs al banc) un color gris seria l'encertat; amb mesures adequades i no encallant o paralitzant la vida de la gent de manera tant desorbitada. I perquè és ciutadania qui paga les conseqüències directes de la crisi? Perquè la gent del poble és la més feble i la més fàcil de retallar? I quin paper juguen els bancs? Realment valen la pena? I els polítics saben gestionar-ho adequadament o fan la tàctica de l'estruç? Clar, com ells encara no saben el que són les retallades? I perquè només han decidit retallar de sanitat i educació? Això vol dir que a partir d'ara qui tinga diners estudiarà i es curarà de qualsevol malaltia? i el que no... què passarà? Ens convertirem al sistema americà on la gent paga per tot? Decideix no donar-li més voltes perquè seria pitjor. Ja està fent-se de dia, la tronada ha amainat un poc, però encara fa molt de vent. De sobte, recorda que Josep havia eixit una miqueta amb uns amics i es dirigeix cap a la seua habitació. Sí, està dormint al seu llit. Helena pensa que ha passat tota la nit capficada i no havia sentit a Josep arribar... sempre es quedava mig desperta fins que el sentia arribar a casa. Aquesta vegada no, què m'ha pogut passar? No està gens centrada darrerament.
Al cap d'unes hores, els raigs de sol entren per tota casa. El despertador d'Helena sona amb força i de seguida la ràdio anuncia que ha estat una nit molt amarga. El fort vent ha arrabassat cruelment els arbres del centre de la ciutat. El recinte de la fira ha estat totalment devastat i l'atracció central, la més  lluïdora de la fira, reduïda a un bolic de ferros...
Quin desastre! (I és que com canta un socarrat il·lustre, “ Al meu país la pluja no sap ploure o plou poc o plou massa si plou poc és la sequera i si plou massa...” és la gota freda, i per a mi que té tota la raó.) 

Ai! pobra Marina, la il·lusió que tenia...una vegada celebrat el seu aniversari va decidir demanar-li a Helena... -Qui portarà la pluja a l'escola, mare? Clar, això és que com que han retallat l'educació... (I la mare li respongué amargament: -Unes tisores grans i grises com els núvols d'ahir faran caure gotes, com de pluja, però de tristor.)
 [Article fet per al Llibret de la Falla Prado de Gandia 2013]

dimecres, 21 de març de 2012

Va de poesia...


El meu amor és dolç i m'ompli
de veritat humana, clara i fràgil.
Enric Sòria




No hi ha llum com la llum amb què il·lumines
el món quan apareixes i t'acostes,
carrer avall, cap a mi que intente
debades desxifrar tanta tenebra.


No hi ha mar com la mar amb què m'inundes
de puresa la pell en l'abraçada
quan arribes i els cossos s'entrellacen
en l'oblit del desert i de les ombres.

Marc Granell


[ Avui, és un dia per a reivindicar la poesia. Després de temps sense escriure...no hi ha millor dia per a redreçar-me. Us escric un poema de Marc Granell dins Versos per a Anna. Un llibre de poemes que em varen recomanar i m'encanta. Feliç dia! ]

dimecres, 6 d’octubre de 2010

9 d'Octubre...dia dels enamorats valencians?


És tradicional al cap i casal la celebració de la Mocadorà de Sant Dionís, l’equivalent valencià al dia dels enamorats. L’ha de regalar l’home a la seua parella, i consisteix en una safata que conté uns dolços de massapà cuit, la Piuleta i el Tronador, i dolços de massapà cru en forma de fruites i verdures, tot embolicat en un mocador per al coll.
La tradició ve de quan a l’edat mitjana les ciutats homenatjaven els convidats, sobretot els reis, amb una vaixella d’argent plena de viandes. A partir del segle XV la ciutat de València va començar a regalar vaixelles de ceràmica de Manises i Paterna contenint els dolços de sucre que començaven a fer-se a terres valencianes arran de la introducció del cultiu de la canya de sucre al regne, com ara confits i massapans. Amb el temps aquest costum es va popularitzar entre els valencians derivant en un regal per Sant Dionís, però diu la llegenda romàntica que representen els fruits de l’horta de València que les valencianes van oferir a Jaume I i a la reina Na Violant d’Hongria el 9 d’octubre de 1238 quan entraren a València.
[ Hauríem de recuperar aquesta tradició perquè ès ben nostra. Recordar i reivindicar que no tot és el comercial dia de Sant Valentí. Clar, que la propaganda d'uns grans magatzems és tant potent...que ninguna persona humana pot anar en contra d'allò que diu... ui, em recorda a un animalet ; ) ]

diumenge, 19 de setembre de 2010

...aquí se quedan los guapos y nos marchamos los buenos...

En el lado feliz
mis nietas me saludan
con el jolgorio de los dias de fiesta.

Rien, saltan, se combaten entre ellas mismas
la alegria de ver la vida como un río sin fin,
sin fondo. Como si el mar
llegase a nuestra puerta.

Ante tanto diluvio de alegría
a este viejo poeta abandonado
solo le queda la memoria,
la inestable memoria de los vagos recuerdos
olvidados.

Gracias a que la vida está entre ellas
rompiendome la cruz de los silencios,
la vaguedad inutil del desierto
y la cumbre final de una montaña
me siento como vivo.

Como un ser humano acompañado.


[ Adéu Labordeta ]