Laia, si no vols caldo, tres tasses.

PER A MA FINA OÏDA...

 

Per a ma fina oïda les fulles enraonen

i són campanes els arbustos.

Mai no puc estar sola enmig dels sentinelles

de la Natura.

 

Si dintre d’una cava crec romandre amagada,

els quatre murs no sé què em diuen...

Oh la creació sembla una gran esquerda

que em fa visible!!

Emily Dickinson

         (Trad. Agustí Bartra)

 

Laia puja les escales a poc a poc. Ella camina amb les restes del cansament del dia anterior (a una edat el fet de no dormir li passa factura). Al fons del passadís escolta un guirigall. Sense dubte són els seus alumnes que s’esforcen amb prou nervis per donar-li la benvinguda. Ha estat uns mesos de baixa (“la maternitat” que ella pensava en no triar-la i al final ha cedit per una sèrie de normes socials no escrites però existents que l’emboliquen i sense voler l’han conduïda al món de la nit, els bolquers i els biberons com no s’ho haguera imaginat mai).

Els alumnes amb els seus cors agitats arreceren taules i cadires per donar-li la seua millor imatge i dir-li: “t’enyoràvem profe”. I dos segons després: “ensenya’ns una foto dels bebès”. Sí! Els bebès,dues criatures en aparença dòcil i angelical però que no són tan divins,  perquè mengen, dormen, ploren, es desperten, es costipen, etc.

Laia ha decidit abandonar la seua vida assossegada i plàcida per un guirigall incessant. Ara, no només és l’activitat ininterrompuda dels seus alumnes sinó que quan arriba a casa es troba el ritme imparable de les seues dues criatures dolces. Se li han acabat les pel·lícules en marató, els viatges d’aventures a països exòtics, lectures silencioses, la pau i la tranquil·litat, etc. 

Se’n recorda constantment de les paraules de sa mare, les seues ties, les amigues, que li deien: “si no tens fills te’n penediràs!” O la típica frase de: “se te passarà l’arròs!” O la típica pregunta: “i per a quan un xiquet?” (si no l’ha tingut és perquè no ha volgut o perquè no ha pogut, en els dos casos la pregunta és incòmoda... ja els tindrà si vol, no? Com ara ha estat el cas... no patiu ànsia per Laia!). El tema de la “no maternitat” encara no està del tot assumit o acceptat. Moltes dones es veuen abocades sense voler a aquesta experiència (bé per la parella, per la família, pel seu entorn més immediat).

Si realment ho pensa bé...tots ballen al son de la música que els toca ballar, i, a més a més, els fa la il·lusió que ells han decidit lliurement tenir(i no condicionats). Potser en el fons no deixen de ser uns il·lusos i resulta que tot està determinat... això seria una pena, no?

Laia torna a incorporar-se a la feina (que per sort li dona unes grans facilitats per afrontar aquest nou repte de ser mare per partida doble). Té reducció però reconeix que li costa molt agafar el ritme a mitjan curs amb els exàmens i les avaluacions en un tres i no res. Comença amb un dels temes clàssics: les novel·les cavalleresques.  

Com motivar uns alumnes que pertanyen a l’era digital? Sobretot amb un temari que tracta tot el segle d’or valencià. Com endinsar-los en l’edat mitjana? Com acaronar tots els seus personatges? Ha de pessigar-se per força, i així, tornar al món real. Ha d’intentar arrencar del seu cap les estratagemes més impossibles per fer que el temari els arribe a impactar. Podria regalar-los una visita a l’entorn autèntic i verídic dels autors medievals? Com pot fer que tinguen interès en temes que no els interessen? I si es fa youtuber? Els kahoots serviran d’alguna cosa? Els farà interpretar i analitzar els personatges mitjançant una obreta teatral? Com dona classe a alumnat que no vol ni té interès per aprendre?

Ara, té estonetes amb el seu coixí estovat on reviscola  idees, anècdotes, imatges i sensacions que li serveixen per intentar activar el cervellet dels seus alumnes. Evoca el temps on els seus professors passaven per la porta amb el coneixement dels noms i malnoms dels pobles de la Safor, i en un instant, la captivaven! Quantes històries i lluites sense dormir li contaven. Laia contempla el seu prat verd on escriu les seues inquietuds i temors... les seues llavors perquè més prompte o més tard, els seus adolescents  seran la societat del futur.  Uns adolescents màgics que l’han ajudada a créixer mentre els educa. Ella recorda, amb una certa enyorança,  la seua primera vegada com es va presentar davant d’una classe d’adolescents  excitats quan pujaven del pati (amb aquella olor humana tan intensa mentre escrivia el seu nom a la pissarra). Avui, Laia comença un nou repte el de ser mare i professora alhora amb criatures àvides d’aprendre però que desconeixen com ho han de fer. El segle d’or els espera apassionat amb capes i espases de vellut carmesí (com la capa que portava aquella xiqueta atemorida,de nom Isabel de Villena, i guiada per la mà de la Reina Maria, quan ingressava en el Monestir de la Trinitat sense saber les dificultats que la vida li posaria per davant i hauria de superar).

Ara, el prat ha passat del color verd al blanc digital, una professora, de nom Laia, pensarosa no sap les dificultats i el nous reptes que els alumnes i la vida li posaran per davant...Avui, ella arrenca i es pessiga fortament davant d’aquest guirigall que escolta i sap que vencerà.

[Article escrit per al llibret de la Falla Grau 2019]