dilluns, 29 d’octubre del 2007

Per la boca viu el peix...



Orham Pamuk ha rebut el Premi més prestigiós del món de la literatura que atorga l' academia sueca (el Nobel). Aquest fet ha despertat un gran rebombori a Turquia el país natal de Pamuk.Tot açò, ens ve arran d'unes declaracions realitzades pel mateix guardonat, al voltant de les matances massives d'armenis que van ocòrrer a la primera guerra mundial.
Si la situació ja era prou recalfada, l'estat francés, com si d'afegir més llenya al bombo es tractara, decideix aprovar una llei que considera un crim negar el genocidi contra els armenis, fins al punt de poder acabar en la pressó.
Cal plantejar-nos, quín és el motiu pel qual s'ha guardonat a Pamuk? Per la seua trajectòria literària (tenint en compte que és molt jove) o per les seues declaracions?
Hi ha d'altres escriptors que mereixien més el premi suec? Tots sabem que en aquests casos no estan tots els que deurien, ni tots els que estan deurien estar.
Clar que jo em qüestione, si la literatura feta en les diverses llengües d'aquest món és valorada per igual, o parteix amb desigualtat depenent de la llengua en la que haja estat feta. On trobem una veritable igualtat de condicions? Què és neutral hui? Supose que ho qüestione jo, ara i ací, perquè tinc baixa autoestima.
El periòdic: The New York Times en el mateix moment de fer-se públic l'atorgament del premi Nobel, ja llançava una entrevista feta al mateix Pamuk. Realment és l'acadèmia sueca qui atorga aquest premi? Hi ha interessos editorials pel mig?
Amb Pamuk els Nobel agafen un cert color polític, i cal dir que no hauríem de confondre la política amb la literatura.
Aquest premi ret homenatge al conjunt de la literatura turca? o sols a una part?
El Pamuk primitiu era un escriptor que no volia entrar en cap raonament o tendència política. Ell mateix deia que volia ser valorat només per la qualitat dels seus escrits ( tal vegada, perquè aquell qui escriu de veres, sagna tot el que escriu o escriu tot el que sagna).
I jo em dic, som tots ingenus o resulta que per la boca mor el peix? No, calleu que amb la nova cançò de fito i fitipaldis ara es diu: Per la boca viu el peix, no?
A tot això, en Turquia esperen al seu nobel pródigo, perquè Pamuk fa temps que ja no viu on va nàixer, i ha perdut tot tipus de connexió amb la seua terra.
I és que no vull pensar que tots els premis són iguals, perquè encara tinc un sollet d'autoestima.

diumenge, 28 d’octubre del 2007

Aquell obscur cànon del desig


Necessitem estar organitzats i per eixe motiu, creem models o cànons on en part ens sentim identificats. Aquests models són visionats per la nostra societat i en definitiva, són pautes a seguir o alguna cosa semblant. La creació del cànon és com ensenyar el nostre paladar a apreciar un bon vi. De tant en tant, volem canviar el cànon un poc per a què tot segueixca igual.
En definitiva, ens convertim en una èlit o classe jerarquitzada. Aquesta èlit o classe desideix els texts que seran models per a la resta, són crítics de tot tipus neutrals o realment busquen sentir-se els reis del mambo?
Aquests crítics decidiran si incloure o no a determinades dones, o a joves escriptors que han demostrat tenir gràcia, en antologies o històries de la literatura. Consoliden així als escriptors dignes d’imitació.
Realment escriptors que amb els anys s’han consolidat, o ens han fet creure allò de la consagració. Potser l’ull clínic dels crítics no siga encertat, i així ens sorgeixca un escriptor jove que amb el pas del temps l’han desgraciat?
El cànon te un punt de vista valoratiu o històric on només els escriptors dominants en surten ben parats.
La paraula de la dona en molts d’aquests casos és absent i deslegitimada en el mercat dels símbols d’una societat, on ha estat formada.
Per tant, hi ha dificultats de les dones creadores per expressar-se davant d’un imaginari col·lectiu que només te eines masculines. Parlem de dones que conformen la societat, però òrfenes?
El cànon és un sistema memorístic com ho expressa Harold Bloom, el cànon femení remet a tot allò que recontrueix la memòria literària de la dona, ja siga objecte d’analisi, agent productor o consumidor (segons la professora Mª Antònia Cabanilles).
Per tant, cal qüestionar el cànon pel que fa a les noves tècniques entre aquestes la deconstrucció. Clar que la filosofia feminista pretén trencar el cànon, i les noves tendències de la deconstrucció demanen una fossilització progressiva d’una autora o obra. Per tant, volem reforçar la identitat de la dona en contra de les bases filosòfiques que la conformen?
Cal plantejar-se una nova fórmula per a reconstruir el passat que ens falta, i no per a desfer allò dominant.
Hi ha d’altres problemes que sorgeixen amb l’establiment d’un determinat cànon. Quina és la cultura oficial en el que anomenem occident? Parlem de cultures estatals o d’altres que per desgracia s’han quedat sense força? D’on vénen les anomenades cultures estatals oficials, són de creació francesa no? Cal dir cultura catalana o literatura catalana? Importa la llengua que usem de cara a l’exterior? Un exemple de tot això és l’etern debat que ha retornat amb l’anomenada fira de Frankfurt.
Per tant, allò destacable és el lloc on es fan o el sentiment que transmeten les paraules escrites? La qualitat o els guanys econòmics amb les vendes?
Finalment i com a cloenda, cal remarcar que potser el sistema falla, necessitem una originalitat i imaginació que provoque tal escàndol que no puguem acomodar-nos.