Necessitem estar organitzats i per eixe motiu, creem models o cànons on en part ens sentim identificats. Aquests models són visionats per la nostra societat i en definitiva, són pautes a seguir o alguna cosa semblant. La creació del cànon és com ensenyar el nostre paladar a apreciar un bon vi. De tant en tant, volem canviar el cànon un poc per a què tot segueixca igual.
En definitiva, ens convertim en una èlit o classe jerarquitzada. Aquesta èlit o classe desideix els texts que seran models per a la resta, són crítics de tot tipus neutrals o realment busquen sentir-se els reis del mambo?
Aquests crítics decidiran si incloure o no a determinades dones, o a joves escriptors que han demostrat tenir gràcia, en antologies o històries de la literatura. Consoliden així als escriptors dignes d’imitació.
Realment escriptors que amb els anys s’han consolidat, o ens han fet creure allò de la consagració. Potser l’ull clínic dels crítics no siga encertat, i així ens sorgeixca un escriptor jove que amb el pas del temps l’han desgraciat?
El cànon te un punt de vista valoratiu o històric on només els escriptors dominants en surten ben parats.
La paraula de la dona en molts d’aquests casos és absent i deslegitimada en el mercat dels símbols d’una societat, on ha estat formada.
Per tant, hi ha dificultats de les dones creadores per expressar-se davant d’un imaginari col·lectiu que només te eines masculines. Parlem de dones que conformen la societat, però òrfenes?
El cànon és un sistema memorístic com ho expressa Harold Bloom, el cànon femení remet a tot allò que recontrueix la memòria literària de la dona, ja siga objecte d’analisi, agent productor o consumidor (segons la professora Mª Antònia Cabanilles).
Per tant, cal qüestionar el cànon pel que fa a les noves tècniques entre aquestes la deconstrucció. Clar que la filosofia feminista pretén trencar el cànon, i les noves tendències de la deconstrucció demanen una fossilització progressiva d’una autora o obra. Per tant, volem reforçar la identitat de la dona en contra de les bases filosòfiques que la conformen?
Cal plantejar-se una nova fórmula per a reconstruir el passat que ens falta, i no per a desfer allò dominant.
Hi ha d’altres problemes que sorgeixen amb l’establiment d’un determinat cànon. Quina és la cultura oficial en el que anomenem occident? Parlem de cultures estatals o d’altres que per desgracia s’han quedat sense força? D’on vénen les anomenades cultures estatals oficials, són de creació francesa no? Cal dir cultura catalana o literatura catalana? Importa la llengua que usem de cara a l’exterior? Un exemple de tot això és l’etern debat que ha retornat amb l’anomenada fira de Frankfurt.
Per tant, allò destacable és el lloc on es fan o el sentiment que transmeten les paraules escrites? La qualitat o els guanys econòmics amb les vendes?
Finalment i com a cloenda, cal remarcar que potser el sistema falla, necessitem una originalitat i imaginació que provoque tal escàndol que no puguem acomodar-nos.
En definitiva, ens convertim en una èlit o classe jerarquitzada. Aquesta èlit o classe desideix els texts que seran models per a la resta, són crítics de tot tipus neutrals o realment busquen sentir-se els reis del mambo?
Aquests crítics decidiran si incloure o no a determinades dones, o a joves escriptors que han demostrat tenir gràcia, en antologies o històries de la literatura. Consoliden així als escriptors dignes d’imitació.
Realment escriptors que amb els anys s’han consolidat, o ens han fet creure allò de la consagració. Potser l’ull clínic dels crítics no siga encertat, i així ens sorgeixca un escriptor jove que amb el pas del temps l’han desgraciat?
El cànon te un punt de vista valoratiu o històric on només els escriptors dominants en surten ben parats.
La paraula de la dona en molts d’aquests casos és absent i deslegitimada en el mercat dels símbols d’una societat, on ha estat formada.
Per tant, hi ha dificultats de les dones creadores per expressar-se davant d’un imaginari col·lectiu que només te eines masculines. Parlem de dones que conformen la societat, però òrfenes?
El cànon és un sistema memorístic com ho expressa Harold Bloom, el cànon femení remet a tot allò que recontrueix la memòria literària de la dona, ja siga objecte d’analisi, agent productor o consumidor (segons la professora Mª Antònia Cabanilles).
Per tant, cal qüestionar el cànon pel que fa a les noves tècniques entre aquestes la deconstrucció. Clar que la filosofia feminista pretén trencar el cànon, i les noves tendències de la deconstrucció demanen una fossilització progressiva d’una autora o obra. Per tant, volem reforçar la identitat de la dona en contra de les bases filosòfiques que la conformen?
Cal plantejar-se una nova fórmula per a reconstruir el passat que ens falta, i no per a desfer allò dominant.
Hi ha d’altres problemes que sorgeixen amb l’establiment d’un determinat cànon. Quina és la cultura oficial en el que anomenem occident? Parlem de cultures estatals o d’altres que per desgracia s’han quedat sense força? D’on vénen les anomenades cultures estatals oficials, són de creació francesa no? Cal dir cultura catalana o literatura catalana? Importa la llengua que usem de cara a l’exterior? Un exemple de tot això és l’etern debat que ha retornat amb l’anomenada fira de Frankfurt.
Per tant, allò destacable és el lloc on es fan o el sentiment que transmeten les paraules escrites? La qualitat o els guanys econòmics amb les vendes?
Finalment i com a cloenda, cal remarcar que potser el sistema falla, necessitem una originalitat i imaginació que provoque tal escàndol que no puguem acomodar-nos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada