divendres, 30 de maig del 2008

Enric Marco, un protagonista esdevingut actor. Una història de realitat ficcionada o fantàstica ficció





Aquesta vida que ens a tocat viure és real? O assistim a l’espectacle representat de la nostra pròpia vida? Una vida que anem fent com volem o que ens ve condicionada per la història, la tradició, els costums, el passat, etc.
En tot cas el passat ens ve donat i el tenim present, l’assumim, però i el futur? El futur representa allò que no sabem, ens posa intranquils, tenim ganes de saber-lo i tenir-ho tot controlat.
Per eixe motiu necessitem estar organitzats, situats en un context concret i conegut. Qualsevol lector abans de realitzar un acte com el de la lectura s’informa al voltant de l’acte que va a dur endavant.
Per tant, quan llegim volem saber allò que anem a trobar-nos com a lectors. Potser, perquè tenim por a allò que ens és desconegut. Fins i tot, els mateixos filòlegs arribem a llegir més bibliografia al voltant d’una obra que, la mateixa obra en si.
El cas d’Enric Marco tracta en certa mesura aquest àmbit. Enric esdevé un personatge mediàtic, encapçalant una causa ben coneguda per tots, el fet de ser la veu representant de les víctimes de l’Holocaust. I que amb el pas del temps es descobrirà la seua farsa.
Ens situem coneguent l’Holocaust de l’Alemanya nazi. On Enric Marco conta o representa la seua historia: “Un jove mecànic, víctima de la victòria del règim franquista, acaba fugint cap a França l’any 1941. Arriba a una altra realitat, els francesos en eixe moment, són ocupats pels alemanys, té tanta mala sort que és capturat a mans dels nazis l’any 1943. Enric acaba fent treballs forçats a un camp de concentració (Flossenbürg). Però, té un final feliç, sobreviu a la barbàrie i l’any 1945 acaba essent alliberat del calvari patit.”
Fins ací, tot molt bé. Potser interpretat com vulguem: una novel·la, un conte, una vida real, etc; i no hi ha cap problema.
El que jo trobe o entenc com a problema és que Enric Marco amb la seua condició de President de la Amical de víctimes de Mauthausen, esdevinga públicament víctima. Durant anys explique per col·legis, instituts i universitats el seu patiment ( real?) realment fictici. Sobretot, perquè ha fet molts actes públics, conferències (obtenint benefici econòmic per cadascuna). I podríem fer-nos alguna que altra pregunta, aquest home té consciència? I les vertaderes víctimes què troben?
En tot cas, Enric Marco ha demostrat que és molt bon narrador ( com diu: Mario Vargas Llosa). Tot açò ens fa plantejar una sèrie de qüestions: Hi ha límits entre l’actor o el protagonista? On es troba la línia entre allò real i allò fictici? Realment, és molt difícil saber on estan exactament els límits o línies divisòries que separen la realitat de la fantasia.
Enric Marco ha sabut aprofitar en la seua màxima expressió la delicada i fràgil frontera ( si és que realment existeix) entre allò fictici i la vida real. Possiblement, perquè ( com diu: Gregorio Moran) “la vida es demasiado compleja y la gente tiende a ser simple”