Les lletres d'Anna

Palma, ciutat de llegenda

2011-06-30T15:04:00.000+02:00

9 d'Octubre...dia dels enamorats valencians?

2010-10-06T22:50:00.004+02:00

És tradicional al cap i casal la celebració de la Mocadorà de Sant Dionís, l’equivalent valencià al dia dels enamorats. L’ha de regalar l’home a la seua parella, i consisteix en una safata que conté uns dolços de massapà cuit, la Piuleta i el Tronador, i dolços de massapà cru en forma de fruites i verdures, tot embolicat en un mocador per al coll.
La tradició ve de quan a l’edat mitjana les ciutats homenatjaven els convidats, sobretot els reis, amb una vaixella d’argent plena de viandes. A partir del segle XV la ciutat de València va començar a regalar vaixelles de ceràmica de Manises i Paterna contenint els dolços de sucre que començaven a fer-se a terres valencianes arran de la introducció del cultiu de la canya de sucre al regne, com ara confits i massapans. Amb el temps aquest costum es va popularitzar entre els valencians derivant en un regal per Sant Dionís, però diu la llegenda romàntica que representen els fruits de l’horta de València que les valencianes van oferir a Jaume I i a la reina Na Violant d’Hongria el 9 d’octubre de 1238 quan entraren a València.

[ Hauríem de recuperar aquesta tradició perquè ès ben nostra. Recordar i reivindicar que no tot és el comercial dia de Sant Valentí. Clar, que la propaganda d'uns grans magatzems és tant potent...que ninguna persona humana pot anar en contra d'allò que diu... ui, em recorda a un animalet ; ) ]

...aquí se quedan los guapos y nos marchamos los buenos...

2010-09-19T05:33:00.008+02:00

En el lado feliz
mis nietas me saludan
con el jolgorio de los dias de fiesta.

Rien, saltan, se combaten entre ellas mismas
la alegria de ver la vida como un río sin fin,
sin fondo. Como si el mar
llegase a nuestra puerta.

Ante tanto diluvio de alegría
a este viejo poeta abandonado
solo le queda la memoria,
la inestable memoria de los vagos recuerdos
olvidados.

Gracias a que la vida está entre ellas
rompiendome la cruz de los silencios,
la vaguedad inutil del desierto
y la cumbre final de una montaña
me siento como vivo.

Como un ser humano acompañado.

[ Adéu Labordeta ]

Estellés... és sempre una bona opció.

2010-09-04T22:24:00.005+02:00

La Festa Estellès és una iniciativa de l’escriptor Josep Lozano que ha tingut un ressò que val la pena remarcar. A instància seua s’ha celebrat arreu del País Valencià —a una trentena de pobles i cutats, que no està gens malament per ser el primer any la Festa Estellés, dedicada a recordar un dels més grans poetes valencians —amb una ...ingent obra en català: Vicent Andrés Estellés (1924-1993). Diu l’amic Josep Lozano que la nostra cultura passa per moments difícils fins al punt que pot perillar la seua mateixa existència en un futur més o menys proper. Davant d’aqueixa situació hi ha tota una gamma d’actituds a adoptar, les negatives o derrotistes —i a lamentar-se sempre estem a temps— o positives o encoratjadores, amb què crear i imaginar recursos que ens reforcen i ens donen cohesió en defensa d’allò que és consubstancial amb nosaltres, allò que estimem: la nostra cultura, la nostra llengua, el nostre país. La Festa Estellés pren la seua inspiració en Escòcia, en la festa que fan el 25 de gener de cada any, que ha arrelat fermament com a celebració identitària —la fan ja dos segles i escaig– el “Burn’s souper”, per celebrar el naixement Robert Burns (1759-1796), un popular poeta en llengua escocesa. On després d’un àpat amb haggis, un embotit escocès, es beu i es canta l’Auld Lang Syne, i després es reciten i canten cançons del poeta i d’altres poetes. Aquesta nit la festa serà a la plaça de Benimodo. Amb sopar, lectura de poemes, cançons…

[ M'agrada Estellés crec que es nota un poquet.]

Uff, he dit jo... després de les opos hi ha vida?

2010-07-13T11:42:00.004+02:00

Després d'un periode agobiant, torne a la vida normal. Comence l'estiu remirant alguns llibres, ordenant-ne, revisant coses aparcades amb un poc de pols... Ah! he de posar-me amb la maleta però, primer m'he de fer un llistat, perquè sinó em deixaré la mitat de coses. Torne a ma casa de relax.

Sobretot, vull demanar disculpes a totes i tots els que no he fet gens de cas, done les gràcies a tots els que m'han escoltat, entés, ajudat, animat, pels meus nervis que són d'allò que no hi ha, etc. Ah i les gràcies, també a la gent que va eixir ahir a celebrar-ho pel carrer fins tardíssim fent un soroll impressionant. Perquè era per les nostres opos, no? No ha anat bé, un altre any serà...

Comença l'estiu per a mi i, això vol dir: Llocnou en festes, Gandia i la platja, la família (sobretot les meues ties) i un grapat de coses que em recorden a la infantesa i m'aporten molta alegria i ganes de viure. Ho necessite, de veres. Ara que ho pense, també necessite un poc de sol perquè tinc un color de flexo impressionant!

Crec que el millor serà agafar unes lectures i anar-me'n a pendre el sol un poc... amb una de Poe (L'escarabat d'or i els crims del carrer Morgue) i un altra de Barbery (L'elegància de l'eriçó) a veure si m'agraden!

Molt bon estiu a totes i tots!

Feliç Sant Jordi 2010!

2010-04-23T16:40:00.008+02:00

La diada de Sant Jordi
és diada assenyalada
per les flors que hi ha al mercat
i l'olor que en fan els aires,
i les veus que van pel vent:
"Sant Jordi mata l'aranya".
L'aranya que ell va matar
tenia molt mala bava,
terenyinava les flors
i se'n xuclava la flaire,
i el mes d'abril era trist i els nens i nenes ploraven
..................................
Quan el Sant hagué passat
tot jardí se retornava:
perxò cada any per Sant Jordi
és diada assenyalada
per les flors que hi ha al mercat
i l'olor que en fan els aires.

Joan Maragall (1860-1911)

[*Kontxa Hondartza de Donostia.]

8 de Març

2010-03-07T20:36:00.004+01:00

[ Crec que no cal dir res més... Feliç dia de la dona!]

SONET

2009-12-16T21:10:00.006+01:00

Venturós qui guarneix en son cor
-molsa i grèvol- la pau d’un pessebre
i esbatana la humida palpebra cor
endins a la llum que no por.
Qui s’agença un Nadal per conhort
amb l’encís delicat de l’orfebre,
un Nadal que esvaint la tenebra
fa més pura l’estrella que és Nord.
Venturós qui gronxola l’Infant
i oblidant-se del món un instant,
i de viure, a la Vida s’atansa.
Venturós qui el misteri reviu
cada jorn amb plaer renadiu
en un íntim esclat retrobant-se.

i esbatana la humida palpebracor

endins a la llum que no mor.

Miquel Martí i Pol

BON NADAL I VENTURÓS ANY 2010!

[Torne a casa, a Gandia i passaré uns dies amb la família, amics, etc. A tots us desitge el millor, sigueu molt feliços!]

19 de novembre de 1932, les xiquetes del meu poble, la bruixa,les fades, la lluna, un peix sense bicicleta,el dol, la dona solitària, ...per a Foix

2009-11-19T19:46:00.015+01:00

[...Mª Mercè Marçal, al voltant dels seus llibres: Bruixa de Dol i Cau de LLunes...]
—Què aporta de nou Bruixa de dol en relació amb el teu llibre anterior ? —En relació amb Cau de llunes no he pretès res més que afermar un camí que allà esbossava, ara amb més força, i amb el pas més segur. Com he dit en alguna banda, prossegueixo l'intent de trobar una veu pròpia que entronqui alhora amb la tradició literària catalana —com totes essencialment masculina— i amb l'experiència quotidiana —sense veu— de les fades i les bruixes. Com a coses noves esmentaria una recerca molt més conscient de la meva veu com a dona, en el sentit individual i col·lectiu de la paraula. L'aparició del binomi bruixa-lluna, la dona solidària amb les altres dones i al mateix temps, com l'altra cara de la moneda, la dona sola: amb l'assumpció de la pròpia solitud com a condició indispensable per a l'existència com a individu autònom, com a "peix sense bicicleta"... Hi ha, com a Cau de llunes, potser amb una formulació més aprofundida, la desfeta, les contradiccions i l'espurna de felicitat fugaç de la relació amorosa en el nostre context social i l'antagonisme complex i ambivalent entre homes i dones. A nivell formal, subratllaria que he gosat enfrontar-me amb el sonet i que ja no me l'he pogut treure més de sobre. I que persisteixo amb la cançó i altres formes diverses. El títol ratifica el meu homenatge a Foix, amb una cantarella al fons de cançó infantil que parlava d'unes bruixes que tal volta portaven dol per nosaltres, les xiquetes del meu poble. I tot esperant, evidentment, un temps, un país on les bruixes ja no duguin més dol.
(Lluís Busquets i Grabulosa: "Bruixa i Fada el 1980", Correo Catalán, febrer de 1980.)

[ Avui, 19 de novembre és especial per a totes les dones. Fa 77 anys, un dia com aquest, les dones podien votar en unes eleccions... i qui millor que Mª Mercè Marçal per recordar aquesta data. Ací us deixe una entrevista de fa uns anys. A totes les dones per molts anys!]

London

2009-10-14T23:36:00.005+02:00

"It is a truth universally acknowledged that a single man in possession of a good fortune, must be in want of a wife"
Aquesta frase obri un dels llibres que porte per mà fa uns dies. Pertany a l’obra: Pride & Prejudice de l’escriptora anglesa Jane Austen. Una novel·la sovint marcada com massa romántica, avorrida o sense contingut, pecant de feminista fins i tot. A mi m’agrada, pel joc i la combinació d’elements que l’autora va decidir fer, en el seu moment i época. Molt original i viva en crítica, humor, societat, etc.

Si us ve de gust feu-li una ullada...

Les temptacions del capital

2009-09-21T18:10:00.007+02:00

“Hi ha molta gent que sap com Nietzsche que allò que té preu té poc
valor. Allò més important és poder-se mirar a l'espill sense amoïnar-se per
haver de dissimular els pecats com aquell que dissimula la panxeta. Res no és
comparable a la satisfacció de viure èticament i tenir la consciència
tranquil·la. És mentida que tothom tinga un preu. Això és el que es creuen i
volen fer creure els que sí que es venen. Es consolen pensant que allò que fan
mal fet ho faria tothom. I es justifiquen explicant que si no ells, aquella
“oportunitat” deshonesta l’aprofitaria un altre. Però no, hi ha gent molt
sencera que en dictadura resisteix les pastanagues del poder i que en
democràcia resisteix les temptacions del capital" (Adolf Beltran).

[ Aquest escrit d'Adolf Beltran m'agrada, em fa pensar, reflexionar, etc. A vegades no entenc les coses que passen al meu País Valencià. Crec que no canviarà mai o sí, l'esperança és allò que no és perd o costa molt perdre. Un món cada vegada més material, bufaner i sense ànima o estima pel seu passat. Espere que us agrade.]

* Pintura de Manolo Boix " les temptacions de Sant Jeroni"

Amb dos amors

2009-06-21T21:40:00.002+02:00

T'estime amb dos amors

un amor on regna la passió

i l'altre amor que verament mereixes.

Amb l'alta passió

evoque i em recorde que no vull

vora meu a ningú més.

Amb l'altre et lleve els vels

i em falta massa nit per contemplar-te.

Ni per l'un ni per l'altre

mereisc cap lloança.

Que la lloança és teua

i paga per tots dos.

Ahmad Ibn Suhayd al-Ansari

[Aquest poema és per a tots aquells amics meus que enguany han decidit casar-se, que no són pocs, la veritat. Revisant apunts de classe plens de pols, vaig topar amb aquest poema, pertany a les classes de Josefina Veglison, la professora de literatura àrab-clàssica que em va descobrir un nou punt de vista,un món, una cultura que jo havia passat per alt]

La ciutat turística de hui al País Valencià. El cas de la Marina Alta.

2009-04-29T13:46:00.002+02:00

Aquest llibre fa un breu recorregut per la història del turisme a la Marina Alta i analitza el seu futur.
L’autor Jesús Moncho ens presenta un llibre ben interessant, gira al voltant del nostre territori, patrimoni comú que ens pertany a tots. Un territori canviant amb el pas del temps però, que si el perdem no podrà tornar mai a ser el nostre.
Un xicotet manual que és tot un embolcall senzill i aclaridor d’allò que ha estat, és i serà la Marina Alta. L’objectiu bàsic d’aquest assaig és el resultat extret d’una diversitat d’interessos en joc sense apartar-se de la ciència i no pecar amb un subjectivisme tendenciós.
L’autor de Gata de Gorgos fa una aposta ferma per un procés de participació, un diàleg. Exposant amb una clara mirada a l’ urbanització i planificació des dels anys 60 al nou segle XXI. Moncho és partidari no del creixement d’una ciutat sinó més bé perquè siga un element de conciliació d’allò que hi ha i d’allò que pot arribar a ser.
El llibre, dirigit a un públic ampli, i alhora, bàsic per entendre allò que ha passat amb el territori i el turisme valencià. Una degradació que ha sofert la Marina Alta i, que ha provocat una pèdua del poder adquisitiu en els turistes que ens visiten.
Aquest treball ens permet de manera útil conèixer les diferents lleis, actuacions, problemes, factors implicats, defectes i virtuts. Cal no quedar-nos sols amb les sigles que sentim a les notícies i que no ens diuen res més (PAI, LRAU, etc.) Ja és hora, que tots els que conformem una societat com la valenciana, sapiguem que és un model desenvolupista i quines altres opcions són possibles. Només així, arribarem a mirar-nos a l’espill i participar en un tema com aquest, on els perjudicats som tots i els beneficiats uns pocs. Cal fer reviure la participació ciutadana com a grup de pressió de cara al polític. I fer entendre que allò públic és de tots.
Moncho reivindica la qualitat de vida d’aquells que habiten en un lloc (mitjans de transport, sanitaris, etc.) per damunt de la quantitat. S’ha d’augmentar el benestar de les persones sense hipotecar recursos i mitjans o el futur dels nostres fills.
Aquest llibre és un anàlisi de la realitat turística amb un propòsit d’esmena, un desig, un somni, un examen de consciència.

Anna Igualde.

[Ressenya publicada a la Revista Espai del Llibre]

Retornar, revisar, recercar, repensar, redefinir, renéixer...com l'au Fènix

2009-02-23T20:15:00.005+01:00

1r L’Ensenyament, un Dret : fa vora seixanta anys de la declaració universal dels drets humans i creguem que el govern valencià del PP ha perdut la memòria, o millor dit, ha entrat fa temps en un període greu de des memorització.
A l’article 26 de la mateixa declaració universal s’afirma: “Tota persona té dret a l’educació. L’educació serà gratuïta, si més no, en la instrucció elemental i fonamental. La instrucció elemental serà obligatòria. L’ensenyament tècnic i professional es posarà a l’abast de tothom, i l’accés a l’ensenyament superior serà igual per a tothom d’acord amb els mèrits respectius”.
2n Els Mitjans educatius i la dotació de Recursos: Els recursos i mitjans que el govern valencià del PP destina a l’ensenyament no són suficients i la desídia amb què el tracta fa feredat. El mapa escolar no s’ha renovat des de l’any 1979.
Els professors no tenen mitjans suficients per actuar davant els fenòmens migratoris. Molts han hagut d’entomar els nouvinguts sense cap avís previ. Les bosses de treball (interins) no funcionen com deurien, perquè el que pretenen des del PP és beneficiar al sector privat/ religiós coste el que coste.
3r Educació per a la Ciutadania: El Govern Valencià del PP està intentant imposar l’assignatura Educació per a la Ciutadania, en llengua estrangera, perquè és una assignatura que fomenta el respecte a la diversitat i transmet valors democràtics.
Per això, manifestem que: el fet de donar l’ assignatura en una llengua estrangera, la qual els alumnes desconeixen al no ser llengua pròpia del País Valencià, és un insult als joves valencians. Joves que no poden aprendre res en una llengua estrangera que no dominen. Per a fer això, abans s’ha de fer una forta inversió per ensenyar l’anglés des de primària a tots els alumnes, i no fer com fa el PP, que deixa augmentar cada vegada més les mancances de l’educació pública.
4t Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià: El govern valencià del PP no fa efectiu l’article 1 on es tracta el coneixement i ús del valencià amb “certa normalitat”. No s’està garantint la seua recuperació, el seu ús als mitjans de comunicació, comunicació social i ensenyament. No s’han delimitat els territoris de predomini del valencià i del castellà. No queda garantit el coneixement i possible ús a l’àmbit territorial del País Valencià, entre d’altres...
En l’àmbit de l’educació de l’escola, s’estableix una doble xarxa escolar (línia en valencià/línia en castellà), però aquesta no és constant al llarg del sistema, decreix per falta de dotació i recursos.
En l’àmbit de secundària, moltes de les línies en valencià s’acaben en l’ESO perquè als instituts no s’ha regulat una catalogació lingüística dels llocs de treball, ni que siga suficient per a continuar les línies obertes en primària. En molts casos, fer l’educació en valencià depén de la voluntat del professor.
Algunes propostes per a no ser sempre negativa:
Cal fer una revisió dels programes de tot el sistema i accelerar l’increment de l’ensenyament en valencià.
Cal dotar a tots els centres de primària i secundària sostinguts amb fons públics dins la zona de predomini valencià, tal com recull la Llei d’ús (LUEV) article 5é creació d’oganismes i programes d’ensenyament en valencià (PEV, PIL, CAL)
Cal consolidar i estendre l’ensenyament en valencià en secundària, batxillerat i cicles formatius. Cal garantir la continuïtat de l’ensenyament en valencià mitjançant organismes reguladors, entre d’altres mesures...

Aquests problemes reals no fan més que alçar barreres (invisibles, però reals) entre els alumnes d’unes escoles i altres, entre els nouvinguts i els qui no ho són. El govern Camps ha d’evitar aquesta escletxa entre dos mons que haurien de conviure.
Article 26 de la declaració dels drets humans: “ L’educació tendirà al ple desenvolupament de la personalitat humana i a l’enfortiment del respecte als drets humans i a les llibertats fonamentals ; promourà la comprensió, la tolerància i l’amistat entre totes les nacions i grups ètnics o religiosos; i fomentarà les activitats de les Nacions Unides per al manteniment de la pau”.
Per reforçar la identitat dels valencians, cal integrar veritablement la immigració i garantir la igualtat entre tots els seus ciutadans des del primer dia d’escola, una eina fonamental per aconseguir-ho, és la Llei d’ús i ensenyament del valencià, que ara ha complit 25 anys. Per desgràcia, hi ha un incompliment dels seus articles més bàsics i interessants. La desídia del govern valencià del PP davant aquesta Llei d’ús és flagrant.

El Cant de la Sibil·la

2008-12-23T19:08:00.004+01:00

El jorn del judici
parrà el qui haurà fet servici,

Jesucrist rei universal
home i ver déu eternal
del cel vindrà per a jutjar
i a cada un lo just darà.

Gran foc del cel davallarà,
mars, fonts i rius, tot cremarà.
Daran los peixos horribles crits
perdent los seus naturals delits.

Als bons dirà:-fills meus, veniu!
Benaventurats que posseïu
el regne que està aparellat
des de que el món va ser creat.

Als mals dirà molt agrament:
- Anau maleïts en el turment!
Anau, anau, al foc etern...

[ Les sibil·les exercien de pitonisses en el món clàssic greco-romà, i el cristianisme, assimilà aquest personatge pagà per anunciar l'arribada del redemptor i del dia del judici final, la mateixa nit de nadal.
Aquest cant pertany a l'europa medieval dels temps de Jaume I, qui el difongué pels diferents territoris de la corona catalano-aragonesa.
Actualment està en desaparició però, es conserva encara en bona part de: Mallorca, alguns punts del Principat de Catalunya, l'Alguer i algunes ciutats del País Valencià, entre les que es troba: Gandia.]

A tots us desitge:

Bon any 2009 i que vinga carregat de salut!

Si em toques suau i dolçament,
si me mires i em somrius,
si m'escoltes alguna vegada
abans de parlar tu,
jo creuré en l'amor
i creixeré, creixeré de veritat.

Anna Igualde

Romanç PPopular

2008-12-16T00:40:00.005+01:00

El soroll de les gavines
vola ràpid els diners,
la xiqueta de Rajoy
ho passa d'allò més bé,
jugant partides de golf
i el territori desfent,
on fan les comissions
ells feliços i contents,
per culpa de quatre rics
mal parits i mal faeners,
urbanitzacions fan
furtant-nos al poble obrer.

Anna Igualde.

[ El Partido Popular arrassa en la meua terra i això fa que el País Valencià es trobe immers en un color blau intens que no se'n va ni posant-li el detergent més potent. Confie en què algun dia la meua "petita pàtria" arribe a mirar-se a l'espill. I les coses canvien pel territori, l'educació, la llengua, la sanitat, la cultura, etc.

Gandia és la meua ciutat i, és una de les poques que manté el seu color roig, propi i, apassionat. Estic il·lusionada pels nous reptes i esperances que m'esperen. Posaré tota la carn en la graella per evitar que en la meua Gandia guanye el PP. Amb totes les meues forces!!! A la gent del Partido Popular li dedique un romanç fet per mi mateixa.]

Una igualtat de dret, cap a una igualtat de fet?

2008-11-25T23:57:00.003+01:00

L’originalitat de la Vita Christi es troba en el fet que l'autora és capaç d'omplir-la amb la seua prodigiosa imaginació i, el seu punt de vista femení. Així, el que havia de ser una vida de Crist, es transforma, a les seues mans, en la vida de la Mare de Déu.
La feminitat del llibre fou escollida, perquè les autèntiques protagonistes són les dones (agent productor i consumidor). Destaquen alguns detalls emotius atribuïts al caràcter femení: ús de diminutius, la maternitat, tracte afectuós als xiquets, el dolor o patiment, la vida domèstica, complicitat, intimitat, etc. Tot embolicat amb una certa coqueteria i pompa pel que fa a la descripció.
Sor Isabel mostra una dona ferma que es capaç de fer front als homes. Fou l'Abadessa del Monestir de la Trinitat de València, i va saber moure’s perfectament pels cercles culturals (de domini masculí ben marcat) d’aquell moment. Forma a les seues alumnes i ennobleix la figura de la dona en una època on era ben difícil.
Per eixe motiu, he volgut citar aquesta escriptora, hui dia contra el maltractament a les dones. Si considerem el feminisme com a defensa de la dona, Sor Isabel és un clar exemple. Sense deixar de banda, la contradicció de ser una dona dins d'una esglèsia catòlica, on l'home era i és el nucli i el qui realment mana o pren les decicions.

Crida

2008-11-06T20:29:00.003+01:00

Companys de l'alegria, provocadors fulgents,
arcàngels del foscam que em visitàveu,
torneu ací i amb mi; torneu, torneu.

Genets de la tempesta, descavalqueu
veniu a vora meu; vibrant ficció del mar,
la vella vall vos crida amb onades pel bosc.

Veniu, veniu, veniu! Entre la música
o en qualque olor llunyà o dins el somni.

Pel finestral obert darrere les cortines.
Torneu. Veniu. Entreu. Ací us espere.

Maremar, Josep Piera.

[Aquest cap de setmana hi ha preparades una sèrie d'activitats al voltant de l'escriptor i poeta Josep Piera. El divendres 7 de novembre s'ignaugura l'exposició Josep Piera, la passió de les paraules a Espai d'Art de la Plaça Prado. El dissabte 8 de novembre es presenta tot un seguit de llibres a la Llibreria Ambra. El diumenge una passejada per La Drova amb el mateix Josep Piera...Bon cap de setmana!]

entre roses i una cançó esperançada "j'attendrai"...

2008-10-22T22:45:00.007+02:00

J'attendrai

Le jour et la nuit, j'attendrai toujours

Ton retour

J'attendrai

Car l'oiseau qui s'enfuit vient chercher l'oubli

Dans son nid

Le temps passe et court

En battant tristement

Dans mon cœur si lourd

Et pourtant, j'attendrai

Ton retour

J'attendrai

Le jour et la nuit, j'attendrai toujours

Ton retour

J'attendrai

Car l'oiseau qui s'enfuit vient chercher l'oubli

Dans son nid

Le temps passe et court

En battant tristement

Dans mon cœur si lourd

Et pourtant, j'attendrai

Ton retour

Le vent m'apporte

Des bruits lointains

Devant ma porte

J'écoute en vain

Helas, plus rien

Plus rien ne vient

J'attendrai

Le jour et la nuit, j'attendrai toujours

Ton retour

J'attendrai

Car l'oiseau qui s'enfuit vient chercher l'oubli

Dans son nid

Le temps passe et court

En battant tristement

Dans mon cœur si lourd

Et pourtant, j'attendrai

Ton retour

Et pourtant, j'attendrai

Ton retour

{Instrumental}

Le temps passe et court

En battant tristement

Dans mon cœur si lourd

Et pourtant, j'attendrai

Ton retour

Cançó de Ketty Rina.

[Aquest cap de setmana l'he passat a Oviedo, amb els meus companys i homòlegs de l'àrea d'educació. Hem intercanviat: realitats diferents, entrebancs, punts de vista, etc. J'attendrai, és una cançó francesa que tracta l'amor, l'esperança i creure en el futur. He pensat que li va molt bé al concepte d'educació en un món actual i globalitzat com el nostre. Salut i República!]

...per a Carla

2008-10-16T21:34:00.008+02:00

“No tot és desar somnis pels calaixos
rodejats d’enemics o bé d’objectes
que subtilment i astuta ens empresonen.

Perquè viure és combatre la peresa
de cada instant i restablir la fonda
dimensió de tota cosa dita,
podem amb cada gest guanyar nous àmbits
i amb cada mot acréixer l’esperança.

Serem allò que vulguem ser.

Pels vidres
del ponent encrespat, la llum esclata.”

Miquel Martí i Pol.

[ Hui, la meua amiga Anna Fuster s'ha estrenat en la tasca de ser mamà. La xiqueta és molt, però que molt, guapa i, li han posat de nom Carla. Us desitge a les dos tota la sort d'aquest món (i si hi ha d'altre també) en eixe camí que comenceu, un camí costós el de viure, educar i criar als fills. La meua més sincera enhorabona!!]

Des d'una de les vores de la meua mar mediterrània...

2008-10-16T00:04:00.006+02:00

Per Mallorca ens ix el sol,

per Mallorca ens ix el sol,

bonica morena,

i per Castella s'apaga,

i per Castella s'apaga.

Quan ix el sol els galls canten,

quan ix el sol els galls canten,

bonica morena,

quan es pon,

callen i dormen,

quan es pon,

callen i dormen.

Qui està despert,

viu i parla,

i qui dorm només somnia,

bonica morena;

qui somnia no en treu res

i després es desenganya.

Hi havia una volta un poble

que dormia i que dormia,

bonica morena,

i de tant que va dormir

despert i tot somniava.

Cal que pugem al Montgó,

que ixca el sol abans de l'alba,

bonica morena,

cal que vetllen per la nit.

Llancem l'engany dins de l'aigua!

Per Mallorca ens ix el sol,

per Mallorca ens ix el sol,

bonica morena,

i per Castella s'apaga,

i per Castella s'apaga.

Joan Manuel Serrat.

[L'altre dia vàrem pujar al monestir de Lluc, un lloc molt especial per als mallorquins. Ací teniu una foto (amb el meu Joan Serra, el meu bandoler! ) a la vora de la flama de la llengua, sempre m'enrecorde d'una lletra de Serrat ...des de dalt de la muntanya, des de Lluc amb estima! ]

Estima i fes el que vullgues...

2008-10-07T22:32:00.004+02:00

Nua l'espasa, el braç enlaire,

devers el drac avança ardit.

Del primer cop, esqueixa l'aire;

el segon cop, l'hi enfonsa al pit.

Ja triomfant, la dama albira

i obre les portes diligent;

o mentre el monstre en terra expira,

surt la princesa resplendent.(...)

Quan els rosers trauran florida

la profecia és complirà.

J. M. FOLCH i TORRES

[ El cavall de sant Jordi, valent, jove, fort, això és el que per a mi sempre ha significat el món de l'associacionisme juvenil. Amb aquest poema vull recordar allò viscut durant anys... anys que passen i que com tot arriben a la seua fi. Amb el concepte tan bonic d'estima i fes el que vullgues, dic adéu ( a la meua manera , encara que crec que qui ho porta dins mai deixarà de ser-ho...) a una de les etapes més especials de la meua curta (encara) vida...Per molts d'anys CJG!]

Redescobrint Mallorca i rellegint llibres...

2008-10-02T18:59:00.004+02:00

[Els habitants de Menorca, els d'Eivissa, també diuen que ells parlen "menorquí", "eivissenc".Els "fets diferencials" poden multiplicar-se fins a l'infinit. Solem dir "valencià" i, realment, les formes de parlar dels veïns de Morella i les dels veïns d'Elx són ben "distintes" de l'apitxat de València i la seva horta: a Sueca mateix, fem sonar la "s" sonora i la "g" prepalatal sonora, i distingim la "v" de la "b", matisos fonètics que han perdut els valencians de València. Per què no, doncs, enfront del "valencià" de València, un "suecà" de Sueca.]

Joan Fuster.

Aquest fragment pertany al llibre: El valencià és una llengua diferent? de Mª Josep Cuenca, l'autora i professora reprodueix les paraules del mateix Joan Fuster.

Unes lletres que per a mi, són bàsiques, per eixe motiu sempre m'he mostrat contrària a dir només "valencià". Jo no sóc de València, sóc de Gandia, per tant em correpon dir "gandià" o "gandiano" i això em sembla una tonteria.

Sempre he trobat, trobe i trobaré que és bàsic el reconeixement o acceptació la denominació de "català". La voluntat d'enteniment entre totes bandes, i la no utilització política d'aquestes qüestions és essencial, cosa que en la meua terreta sembla impossible imaginar-ho (almenys sommiar-ho no!).

A Mallorca, el PP és molt diferent al que hi ha al País Valencià. Una sorpresa entre d'altres que he tingut. Una Illa, que acull a molts valencians per a treballar d'interins en diferents centres de secundària. M'han acollit amb molt bona gana i molt bona gent, es porten molt bé amb mi.

Sòc de Gandia parle "gandià", per tant valenciana, sóc la professora de català, per tant català, done classes a xiquets "palmesans" per tant mallorquins. Quin problema hi ha?

Ja ho tinc, el problema és: compartir la mar mediterrània (potser alguna enveja del passat encara per descobrir, dic jo? , també podria ser el "copyright" de la paella??? no se...)

Recordant conceptes...que potser ja no es recorden... i acaben per oblidar-se.

2008-09-19T11:20:00.005+02:00

Aquests dies vaig de cap però, això en mi és normal. Sòc un nervi. Vaig pensar que amb el pas del temps les tradicions, els costums, l’ oralitat i els conceptes es perden. Quina llàstima... i vaig decidir posar-me a la recerca dels conceptes perduts!
En primer lloc, el rei Jaume I, sí eixe rei que enguany celebrem alguna cosa... En segon lloc el nom de País Valencià cada vegada més estrany o en desús ( per alguns). En tercer lloc aquelles comarques que en diuen Centrals o algun derivat, potser ni centrals ni concepte de comarca ni res de res.
Ací us adjunte una definició de comarques centrals valencianes que m’ ha agradat:

“Jaume I el Conqueridor pren Albaida al 1244 i Xàtiva al 1248, però la Jaume I denominà el territori que n'hi ha entre el riu Xúquer i la línia Biar-Busot, com el País de les Muntanyes o Governació d'enllà lo Riu Xúquer.
Al segle XIV i XV aquest territori és respectat per les Governacions Forals sota la denominació de la Governació de Xàtiva. Durant aquest període les Comarques Centrals van viure un dels moments més rellevants de la seua història gràcies a la família dels Borja, amb gran influència al Ducat de Gandia. Fou tan gran el seu poder que aconseguiren situar en el Papat a dos dels seus membres: Calixt III (1455-1458), i Alexandre VI (1492-1503). Aquest esplendor polític i econòmic es va reflectir també en les arts amb Ausiàs March i Joanot Martorell.”

Ara que s'acosta el tio de la porra... acabarem per menjar pa i samorra?

2008-09-11T22:04:00.004+02:00

Els comuns del meu poble

La meua veu de poble

és desprestigiada

però, d'esperit noble

i terra oblidada,

amb els anys honorable,

de paraula callada

assumida pel meu poble,

de terra desabonada.

Una mirada adolorida,

una nació emmudida.

Anna Igualde.

[ Aquesta poesia és meua, la dedique al poble valencià del qual vinc i al qual m'adrece. Faig aquesta entrada perquè, he quedat sobtada al trobar-me amb un "frente blavero". Sempre li faig una ullada a la blogsfera referida a la Safor, hui he llegit un comentari al voltant del correllengua de la Fira de Gandia, i la veritat, se m'han rebolitat els budells. No entenc com es poden dir ( en castellà) eixa sèrie de...coses...clar que, per a exòtics i ignorants... nosaltres els valencians.]

La nostra cultura feta metàfora, la metàfora de la nostra cultura...hi havia una vegada una Fira...

2008-09-07T00:48:00.013+02:00

Ara que estic amb treballs i guions de recerca amunt i avall, acabant-los, calfant-me el cap, tornant a escriure perquè no m'acaba... llance un reflexió al voltant del fenomen de la Fira de Frankfurt.

Parlem de la Fira de Frankfurt o també hi ha tota una indústria del llibre darrere per analitzar? La nostra llengua, la que ens ve donada, és immortal? Morirà assassinada o tindrà una mort natural? Tenim un problema cultural o literari? som una cultura o una literatura? Tenim una personalitat política o només cultural? Pertanyem a un passat oblidat o recordat? Un passat ple de glòries o ple de corcons?

Una vegada, en unes jornades d’escriptors Isabel Clara Simó explicava amb un conte la metàfora de la nostra cultura. Em va agradar i per això, el vull reproduir ací mateix:

[Això va d’un home que es troba una tassa enmig de les runes. Aquesta tassa resulta que està mig trencada i, en agarrar-la, l’home és fa sang i, de tant de mal que es fa, a l’home li cau una llàgrima que en caure a dins de la tassa es transforma en una perla. Aleshores, l’home comença a fer-se talls, comença a fer-se mal, a arrencar-se els cabells i cada llàgrima que li cau es transforma en una perla riquíssima. I comença a tenir més perles. La història s’acaba amb una muntanya de perles, aquest home amb la seua tassa fet un sant crist perquè està tot ple de ferides, la seua dona assassinada als seus braços i ell riquíssim, però molt trist. Aquest conte l’explicava un xiquet al seu criat analfabet i aquest li respon al seu amo: -Escolta, que imbècil que era! Perquè no feia servir una ceba per plorar- i el xiquet li respon -M’acabes de destruir el conte- ]

Una de llibres...

2008-09-01T14:51:00.007+02:00

Una vegada acabat pràcticament l'estiu, començaré el curs recomanant unes lectures:

La Clau, de Junichiro Tanizaki.

Gira al voltant del diari d'un professor on escriu la relació que manté amb una dona i sobre la seua vida sexual però, amb por per si ella ho pogués llegir d'amagat i s'ofengués...

La Casa de les Belles Adormides, de Yasunari Kawabata.

És un dels relats més pertorbadors de la narrativa japonesa del segle XX, en un xicotet hostal de províncies en què els vells paguen per dormir al costat d'unes joves nuetes i narcotitzades, les quals es comprometen a no tocar, sense perdre l'esperança que amb la proximitat recuperaran la joventut perduda....ja no us conte més! si voleu llegiu-les.

Llocnou en festes! 399 anys d'història.

2008-08-27T12:52:00.010+02:00

"Llocnou de Sant Jeroni té quasi la forma d'una escopeta. El canó seria la part alta i la culata la part baixa en la qual s'estén el poble una miqueta en profunditat just per on passava antigament el camí ral que anava a Almiserà i que es denominava el Ravalet (actual carrer de Sant Josep). En realitat, Llocnou és el típic poble que ha crescut al llarg d'una via de comunicació, el camí ral, que en l'actualitat és la carretera de Gandia a Albaida. El camí continuava cap a l'actual Venta d'Andreu, després baixava a Ròtova, passava per dins de la població, creuava el que hui és la carretera per allà quasi el pont del riu Vernissa en dirrecció a Palma, i d'allí buscava Beniflà i, per Rafelcofer, arribava a Oliva."

Josep Camarena i l'ocàs del món rural (viatge a la Safor) d'Ignasi Mora.

[ Si Gandia és la meua ciutat, Llocnou és el meu poble. Les seues festes són del 12 al 16 d'agost, des d'ací us convide a conèixer-lo. ]

26 de Juliol, el meu gran dia...Santa Anna!

2008-07-27T13:02:00.005+02:00

Maternasi
Bagasses plenes de llàgrimes secades,
per terra, a genollons encuriosides,
la xiqueta mirant aquelles baralles
maternals, arrelades i esporuguides.

Guerra entre ànimes ben conegudes,
veus compartides i ara trencades,
per paperots i matèries venudes,
entre ells estimades i desestimades.

Dones entre quatre parets mal ferides,
parets dobles fetes mudes, dolorides.

Anna Igualde.

[Ací teniu un poema meu: tracta el tema de la maternitat, els naixements, la violència cruel i injusta que pateixen moltes dones. Maternasi és la primera creació que vaig fer. L'he triat en un dia molt especial per a mi. El 26 de Juliol és el meu aniversari i el meu sant. Dos en un! Ahir en festes de Castellonet, ma casa era un riu de familiars, sobretot ties, cosins, amigues, per felicitar-me. Telefonades des de Mallorca, Barcelona, Nàpols, Bilbo... companyes de classe, amistats, Catalina, Joan, Pereta, ... No vaig tindre temps a res. El més especial, va ser com la família entonava un aniversari feliç, mentre el meu oncle tocava la cançó amb la dolçaina. A tots, moltes gràcies de tot cor per ser com són, i per voler-me com sòc]

la llamábamos trencita...

2008-07-11T12:11:00.006+02:00

Àngel González, "Así nunca volvió a ser"

Como llevaba trenza

la llamábamos trencita en la tarde del jueves

Jugábamos a montarnos en ella y nos llevaba

a una extraña región de la que nunca volveríamos.

Porque es casi imposible abandonar

aquel olor a tierra de su cabello sucio,

sus ásperas rodillas todavía con polvo

y con sangre de la última caída

y, sobre todo,

la nacarada nuca donde se demoraban

unas gotas de luz cuando ya luz no había.

Allí me dejó un día de verano

y jamás regresó

a recoger mi insomne pensamiento

que desde entonces vaga por sus brazos

corrigiendo su ruta, terco y contradictorio,

lo mismo que una hormiga que no sabe salir

de la rama de un árbol en el que se ha perdido.

(L'altre dia vaig descobrir un poeta, Àngel Gonzàlez. És un dels poetes preferits de Mercè. Aquest poema em va cridar l'atenció, m'agrada. També està musicat per Pedro Guerra.)

Sant Pere bon home, Sant Joan bon sant, que curen la ronya i de tot altre mal.

2008-06-24T12:16:00.006+02:00

El temps passa ràpidament, tempus fugit est. Ja estan ací les esperades vacances. En aquest mes entra l’estiu i, a més a més, està la festa de Sant Joan i Sant Pere.

Per la nit de Sant Joan en Tavernes de la Valldigna, Gandia, i tants altres llocs de la mediterrània, realitzen el ritual de mullar-se els peus; així, segons la creença transmesa de pares a fills, s’augmenta la fertilitat, i si la rosada cau sobre els caps de les persones, s’espera previnga, entre altres coses, de la calvície. Es tracta de no deixar passar l’efecte purificador de l’aigua en una nit tan especial com aquesta.

Per la nit de Sant Pere són les festes de l’Alqueria de la Comtessa, no té les propietats màgiques de la de Sant Joan, però això no és obstacle, perquè els coets i la resta de focs artificials tatxonen el cel de tal forma, que se n’adonen en tota la Sotaina de la Safor.

Per aquestes dates, m'enrecorde de com ma mare em preparava un melonet, amb un llumet dins (fet fanalet) amb el qual corríem amunt i avall el carrer nou de Llocnou. Això per a mi significava que deixàvem Gandia i l'escola. Començava la millor època: jugar al carrer, anar en bici, la piscina, i passejar amb la iaia.

[De llavor melonera,

de va mel·lificar un fanal,

per a cantar el russignol.

Cotxe, cotxero,

ja veu l’agüelo,

li cau la gota,

dins del calder.

El fanal s’apaga,

Anem-se’n a dormir,

en la camisa assaone,

i en el cul arropit.]

Felicitats a tots els Joans i Joanes, Peres i Peretes!!

Recordant Ofèlia

2008-06-12T11:37:00.005+02:00

¿Pánico a morir de hambre
esconde miedo a morir de amor?
Léxico agotado
mi cuerpo late
del centro irradio haces
Soy la fiebre y la hoja
la joven ahogada entre las hiedras.

Ofèlia, Noni Benegas.

(Buenos Aires, 1947)

[El personatge d’Ofèlia pertany a Hamlet, és la filla literària de Shakespeare, com la gentil Desdémona o la dolça Julieta ( no dic Julita de Martí Genís ). Ofèlia, promesa del turmentat príncep Hamlet, es torna boja quan aquest, per confusió, mata a Poloni i al seu propi pare. Ofèlia entra en un món personal, completament desvinculada del món real, és converteix més que en un personatge, en un rodamón. Una Ofèlia lligada sempre a un riu, un locus amoenus, unes flors, mor ofegada en les aigües del seu propi paisatge.]

Enric Marco, un protagonista esdevingut actor. Una història de realitat ficcionada o fantàstica ficció

2008-05-30T01:11:00.004+02:00

Aquesta vida que ens a tocat viure és real? O assistim a l’espectacle representat de la nostra pròpia vida? Una vida que anem fent com volem o que ens ve condicionada per la història, la tradició, els costums, el passat, etc.
En tot cas el passat ens ve donat i el tenim present, l’assumim, però i el futur? El futur representa allò que no sabem, ens posa intranquils, tenim ganes de saber-lo i tenir-ho tot controlat.
Per eixe motiu necessitem estar organitzats, situats en un context concret i conegut. Qualsevol lector abans de realitzar un acte com el de la lectura s’informa al voltant de l’acte que va a dur endavant.
Per tant, quan llegim volem saber allò que anem a trobar-nos com a lectors. Potser, perquè tenim por a allò que ens és desconegut. Fins i tot, els mateixos filòlegs arribem a llegir més bibliografia al voltant d’una obra que, la mateixa obra en si.
El cas d’Enric Marco tracta en certa mesura aquest àmbit. Enric esdevé un personatge mediàtic, encapçalant una causa ben coneguda per tots, el fet de ser la veu representant de les víctimes de l’Holocaust. I que amb el pas del temps es descobrirà la seua farsa.
Ens situem coneguent l’Holocaust de l’Alemanya nazi. On Enric Marco conta o representa la seua historia: “Un jove mecànic, víctima de la victòria del règim franquista, acaba fugint cap a França l’any 1941. Arriba a una altra realitat, els francesos en eixe moment, són ocupats pels alemanys, té tanta mala sort que és capturat a mans dels nazis l’any 1943. Enric acaba fent treballs forçats a un camp de concentració (Flossenbürg). Però, té un final feliç, sobreviu a la barbàrie i l’any 1945 acaba essent alliberat del calvari patit.”
Fins ací, tot molt bé. Potser interpretat com vulguem: una novel·la, un conte, una vida real, etc; i no hi ha cap problema.
El que jo trobe o entenc com a problema és que Enric Marco amb la seua condició de President de la Amical de víctimes de Mauthausen, esdevinga públicament víctima. Durant anys explique per col·legis, instituts i universitats el seu patiment ( real?) realment fictici. Sobretot, perquè ha fet molts actes públics, conferències (obtenint benefici econòmic per cadascuna). I podríem fer-nos alguna que altra pregunta, aquest home té consciència? I les vertaderes víctimes què troben?
En tot cas, Enric Marco ha demostrat que és molt bon narrador ( com diu: Mario Vargas Llosa). Tot açò ens fa plantejar una sèrie de qüestions: Hi ha límits entre l’actor o el protagonista? On es troba la línia entre allò real i allò fictici? Realment, és molt difícil saber on estan exactament els límits o línies divisòries que separen la realitat de la fantasia.
Enric Marco ha sabut aprofitar en la seua màxima expressió la delicada i fràgil frontera ( si és que realment existeix) entre allò fictici i la vida real. Possiblement, perquè ( com diu: Gregorio Moran) “la vida es demasiado compleja y la gente tiende a ser simple”

Muntatge Poètic: És Ara

2008-04-26T18:01:00.002+02:00

Màster Teatre
presenta

ÉS ARA

Poemes de Miquel Guijon, Antònia Pons, Anna Igualde, Miquel Martí i Pol, Josep Palau i Fabre, Vicent Andrés Estellés, Doro Ballermann, Ponç Pons, Hermínia Planisi, Carles Riba.

Deïdors: Miquel Guijon, Antònia Pons, Anna Igualde, Montserrat Nadal, Antònia Concepció Ferriol, Neus Bibiloni, Doro Ballermann, Francisca Jaume, Hermínia Planisi, Carles Canals

Dimecres, 23 d'abril, a les 20 h. al Soterrani de Magisteri Teatre

Sant Jeroni només n'hi ha un però en són molts...

2008-04-17T23:42:00.010+02:00

Si anem a Portugal no podem deixar de visitar el Monestir dels Jeronis de Lisboa. El 1515 el rei D. Manuel va manar la creació d'una edificació dedicada a St. Jeroni prop d'un terreny que ja havia cedit als frares d'aquesta devoció.
Aquest santuari que rep anualment al voltant d'un milió de persones de totes les parts del globus, però en aquest cas el motiu no és la fe i sí, donar una alegria al paladar. És la pastisseria dels pastéis de Belém, una delícia de la rebosteria conventual portuguesa que endolceix des de fa 170 anys el paladar de tots els públics gràcies a la Revolució liberal de 1820. Aquests saborosos pastissos estan envoltats de misteri i curiositats. La recepta està registrada des de 1919 i és secreta. Només la coneixen els tres mestres pastissers que preparen la crema a la nit, sense que ningú els observe. De dia, són dones les que a mà donen forma als cistells de pasta fullada. "Tot amb ingredients de primera qualitat, encara que es nota que la llet i els ous no són com els d'abans", admet Pedro Clarinha, responsable de la pastisseria. Com que els components bàsics es coneixen --ou, llet i farina,-- són moltes les imitacions, els denominats pastéis de nata, que es venen per tot el país, però no tenen el toc dels de Belém, que els fa únics, ni la seua història. Aquests famosos pastissos antigament eren fets pels monjos del Monestir, però la Revolució va decidir tancar tot els convents de Portugal i expulsar el clero i els seus treballadors, cosa que es va produir l'any 1834. Va ser quan la recepta va sortir del convent. De quina manera ho va fer és un poc misteriós, hi ha sobre això unes quantes teories. Una, que un frare necessitava diners i la va vendre; una altra, que sembla la més fiable, diu que el propietari de la refineria de sucre situada al costat del Monestir la va comprar. La qüestió és que el 1837 van començar a vendre'ls a la botiga de la refineria, fins on venien la gent de Lisboa a buscar-los, i això que a l'època s'havia d'anar fins a Belém en vaixell de vapor o a cavall. L'arribada dels tramvies els va popularitzar, i amb el boom turístic dels últims anys s'han internacionalitzat i s'han convertit en objecte de culte. Però malgrat el seu èxit, només es poden menjar a la pastisseria Pastéis de Belém, a l'original i l'única que existeix, al costat del Monestir dels Jeronis. A les seues nombroses sales els serveixen calentets, amb un toc de canyella per sobre... és una autèntica orgia per al paladar.
Això sí, encara que sense pastissos... Jo sempre agrane cap a ma casa. I no ho canviaria per una bona lectura en l'entorn històric de la Biblioteca Valenciana. Situada al Monestir de Sant Miquel dels Reis i que atresora una història repleta d'esdeveniments. De fet, el seu origen està lligat a la reina Germana de Foix, que pensà en aquest lloc com el més adequat per reposar eternament.
A mitjans segle XVI, Sant Miquel dels Reis es convertí en Monestir dels Jeronis, i al seu cementeri van ser enterrats, durant segles, els monjos de l'ordre, fins que la desamortització acabà amb l'ús religiós de l'edifici.
El període més turbulent i dramàtic de l'actual Biblioteca Valenciana és també la més recent, i s'origina durant la Guerra Civil, on van ser executats per la dictadura franquista centenars de presoners del bàndol republicà.

Però sabeu què? No hi ha res com berenar la mona per Pasqua, en el Monestir de Sant Jeroni de Cotalba. Situat a La Safor-Valldigna, la millor terreta del món, la meua “petita pàtria”.

El teu cos de bagassa, meretriu...

2008-02-27T21:18:00.004+01:00

[ “No...-va pensar Aloma mentre es despullava-, és una sort que no m'agradi.” Va sentir que Robert sortia del bany i entrava a la seva cambra: devia desfer les maletes perquè anava amunt i avall sense parar. Després li va semblar que tancava la finestra. Ni es devia haver adonat de les cortinetes...Quin repòs! Ja podia córrer per tota la casa sense por de topar-lo. Des del matí tots havien viscut pendents d'ell. No es podia dir que els hagués molestat gaire: havia menjat el que li havien donat i havia fet el que ells havien fet. Però era una nosa. No se'l veia tan jove com en el retrat. “Si em vol enamorar, tindrà feina”
Es va asseure al llit: per la finestra oberta entrava celístia. Li va agafar fred. Va estirar-se, es va ben tapar i va passar la galta pel coixí flonjo.]

Aloma de Mercè Rodoreda.

(Aloma representa la relació entre un home madur i una dona jove. Aquestes relacions són en la majoria dels casos tenses i impossibles, on la dona quasi sempre passiva, n'és la víctima.

Aprofite per recordar que enguany és el centenari del naixement de Mercè Rodoreda.

Aquest fragment vull dedicar-lo a les dones que vivim l'aventura de ser-ho i, a les que es recuperen entre les 4 parets cimentades d'un hospital.)

Bullirà l'educació com la cassola al forn...

2008-01-21T23:06:00.000+01:00

Il s'agit de savoir si même nos mots
les plus justes et nos cris
les plus réussiss en sont privés de
sens, si le langage n'exprime pas,
por finir, la solitude definitive
de l'homme dans un monde muet.
Camus

El teixit educatiu actual es troba sotmés a continus canvis que fan d'ell una ebullició constant, sobretot en aspectes culturals a causa de l'arribada de nouvinguts. I també d'altres factors...que problablement si em pose a parlar-ne, açò seria massa llarg.
Així i tot, faré l'intent de comentar-ne breument les que per a mi són bàsiques:
No m'agrada l'actual aposta valenciana per la privatització del sistema, falta de recursos i, d'un currículum global de llengües. On de manera insistent s'hauria de normalitzar el valencià-català. Així, construir entre tots un model comú propi d'educació multilingüe a partir de les exigències del context (per exemple: el de l'escola catalana multilingüe).
Cal potenciar el diàleg entre tots, fer possible un cercle ben comunicat ( pares- alumnes- professors- escola) com l'únic que pot funcionar de cara a una educació eficaç per als nostres alumnes.
Lluitar per l'ensenyament públic, promoure un sistema de valors diferent (per exemple: els nostres alumnes no tenen motivació per l'estudi ho tenen per obtindre fama televisiva). Clar, jo em pregunte quina és la causa que fa que odien l'estudi? L'esforç que causa el fet d'aprendre? No tinc la solució del sudoku...
Cal una valoració de prestigi per al professorat, a més de tenir una formació continua amb qualitat.
Bé, crec que si aquesta graella de punts bàsics es duu a terme, aconseguirem alçar mínimament el bull a l'educació, m'he deixat molts ingredients pel camí...però poc a poc, amb ganes per entendre que està passant arribarem a cuinar un menjar esquisit, admirat pels comensals autòctons i forasters.
Sí, és cert no tinc una recepta que cure tots els mals però, qui vol pot ...i no vull quedar-me renegant o criticant perquè, en part jo sòc una de les parts implicades com a professora. Potser ens falte un ingredient principal que enllace tots els altres, l'ingredient de la comunicació...potser perdem massa temps diguent la nostra i no escoltant als altres. Per a què ens seveix la llengua? Per a comunicar-nos? O per a què cadascú diga la seua? Crec que cada vegada actuem en un món on ens sentim envoltats de solitud. Envoltats d'excés de comunicació però, sense comunicació. Som com un individu en un món mut. Som tot allò que encara ens fa ser poc o molt: valencians.

Assumiràs la Pragmàtica d'un poble

2007-12-17T19:07:00.000+01:00

Una veu, dues veus, tres veus... la importància de les veus, crec que eixe és el punt clau d'aquesta qüestió. Necessitem eixes veus per a existir com a poble, conjunt de parlants, grup, etc.
És igual si una veu és de dona o d'home, al cap i a la fi és una veu.Les veus donen forma a tot un imaginari col·lectiu, conformen o donen estructura a una societat. Tota veu necessita un espai per a xarrar, comunicar-se, entendre's, fer-se notar, nàixer, desaparèixer, etc.Una societat amb uns costums, passat, unes pautes...
Clar, on es xarra i s'entén millor la gent? En un espai o camp quotidià, és a dir, en aquell on habitem normalment els parlants.
La pragmàtica existeix gràcies a les veus, jo diria que és la ciència que estudia les veus d'un poble en el seu hàbitat més quotidià, comú o natural.
Una llengua existeix perquè hi ha un poble que té veu i, fa ús d'ella. Per tant, la llengua depén directament d'eixes veus que han optat per ella i han fet que no quede en silenci.
Els terrenys que tracta la pragmàtica són l'origen d'allò més bàsic i elemental. Per tant, tractem terrenys com el de la comunicació, l'oralitat, els parlants, la necessitat de xarrar...
És ja tot un clàssic allò que diu Estellés “Assumiràs la veu d'un poble” i, costa o més bé encara ens costa assumir-la... En eixe sentit pot vindre l'obssessió de la pragmàtica per la llengua oral o col·loquial, possiblement perquè costa assumir allò que és del poble, o la ciència que representa al poble. Potser la falta de prestigi o més bé perquè per a ser poble no cal fer res que coste aconseguir, per tant, hi ha una falta de mèrits (implícits).
La pragmàtica (ciència que representa en si, al poble i, estudia les seues veus) possiblement no ha estat desenvolupada en anterioritat i posterioritat perquè no ha estat considerada ciència per la tradició filològica. L'obssessió de la pragmàtica per la oralitat, és a dir, les veus en el seu entorn més normal, apareix perquè, les veus són joves o menys joves i, amb el pas del temps acaben per silenciar-se o desaparèixer.
No hi ha cap veu igual totes són diferents i evolucionen, crec que la por a què cada vegada hi haja menys veus dóna força a obssessionar-nos per estudiar-les.
El camp quotidià amb el component del pas del temps fa una reacció de pèrdua d'expressions, costums, frases típiques que es difuminen en un instant, per no ser mai més recuperades.
Els temps futurs incorporaran d'altres noves expressions, adaptades a altres veus molt més joves dites en altres instants...I quant val o dura un instant!
La relació de la pragmàtica i la gramàtica és íntima i personal. Per a mi, la pragmàtica és la gramàtica de les veus de persones que poden ser estudiades o poden ser ignorades i en coseqüència, recuperades o perdudes.
En canvi, la gramàtica és la que la tradició ens ha fet conèixer, aprendre dels escrits. Clar, un escrit existeix, perquè algú ha fet l'esforç d'escriure-lo i conèixer l'escriptura.
Per tant, parlem d'escrit o escriptura com a prestigi, perquè ens ha costat un esforç assumir-ho. I dic jo... assumir la veu del poble es costa més o menys? Crec que la diferència fonamental entre gramàtica i pragmàtica és l'esforç que ens costa per aprendre-les.

No te salves de Mario Benedetti

2007-12-03T21:52:00.000+01:00

No te quedes inmóvil

al borde del camino

no congeles el júbilo

no quieras con desgana

no te salves ahora

ni nunca

no te salves

no te llenes de calma

no reserves del mundo

sólo un rincón tranquilo

no dejes caer los párpados

pesados como juicios

no te quedes sin labios

no te duermas sin sueño

no te pienses sin sangre

no te juzgues sin tiempo

pero si

pese a todo

no puedes evitarlo

y congelas el júbilo

y quieres con desgana

y te salvas ahora

y te llenas de calma

y reservas del mundo

sólo un rincón tranquilo

y dejas caer los párpados

pesados como juicios

y te secas sin labios

y te duermes sin sueño

y te piensas sin sangre

y te juzgas sin tiempo

y te quedas inmóvil

al borde del camino

y te salvas

entonces

no te quedes conmigo.

(És un els poemes que més m'agraden, em dóna energia per canviar les coses, per no donar res per perdut...cal tenir un esperit positiu mai negatiu. Va dedicat a tots els joves que dediquen part del seu temps a millorar les realitats...)

Nosaltres els Saforencs-Valldignencs

2007-11-19T01:23:00.000+01:00

La Safor-Valldigna una comarca al sud d’aquella regió o territori que en diuen, per entendre’ns València o algun derivat d’aquest nom. Una Safor- Valldigna on trobem per “excel·lència” figures – estàtues dels Borja. Sí! Aquells Borja sovint tractats en alguns mitjans de comunicació com a bruts, maleducats, que no sabien menjar. Una sèrie de falsedats històriques més òbvies que mai no s’haja pogut veure i escoltar. Tal vegada per falta de “cultura” perquè només cal fer una ullada a les cartes dels Borja publicades pel Pare Batllori o al llibre De honesta voluptate et valetudine de Bartolomé dei Sacchi, on queda ben clar que els “catalans” (i per tant els valencians de l’època) eren famosos pel seu refinament en l’art de menjar.
Mentrestant cada cuiner del “cap i casal” pretén que la seua recepta de Paella siga la millor, però el que no es posa en discussió és que aquest clàssic plat d’arròs té una capital vertadera : València. Alguns puristes entren en una sèrie d’encabotaments exasperats sobre si és correcte posar-li ceba, i si hi ha alguna circumstància en què és permissible el peix o marisc.
A casa nostra els Saforencs – Valldignencs ens la porta fluixa això de la Paella, com que tenim un altre plat al nostre abast: La Fideuà on no discutim si toca posar ceba, peix o marisc, perquè és ben evident.
Hi ha d’altres que per ser nosaltres i tenir-ho clar ens acusen de ser “localistes” o dit de forma més clara, de mirar-nos el melic. I és que a nosaltres no se’ns pot acusar de res, i menys d’això ( “fer com fan no és pecat” diu la gent gran). Ja anava per l’any 1512 l’historiador Guicciardini deia sobre els espanyols que: “la causa de ello su discordia natural y el no ser el reino de uno solo, sino el haber estado dividido entre muchos y varios señores, y en muchos reinos, cuyos nombres todavia subsisten ...”. O tal vegada quede més clar agafant a Gerald Brenan dins El Laberinto Español publicat l’any 1943 on destaca l’individualisme espanyol , incapaços de concebre la “nación” com algo comú i col·lectiu.
I és que nosaltres els Saforencs – Valldignencs no ens ho plantegem ni discutim, perquè sabem qui som i d’on venim. Només així sabrem on volem arribar, perquè ens diuen “The Safor –Valldigna are diferent” o, perquè posem un logo “Gandia the best of València”.
Aquest exemple indica una actitud cap a nosaltres, i una actitud nostra com a resposta, que s’ha de donar en tots els camps de la cultura, des de la cuina a la política. Una actitud pròpia exemplar per a la resta del País Valencià com a conjunt davant les agressions a la nostra cultura, una actitud a imitar. Contagiem la nostra actitud al País Valencià!
Serà qüestió de “cultura”? (Sí! “cultura” això que deia Joan Fuster que els faltava als Valencians).

Aquelles veus femenines deien que Castellonet era port de mar...

2007-11-12T19:53:00.000+01:00

Quan dura un instant! Es pot allargar a través d’una vida, ser tota una vida. Estranyament, estic seré, si bé ja intuïa que hui no era una nit qualsevol.
I no es tracta d’un malson ni d’una ficció sinó de la mateixa mort que ara mateix ens cau damunt nostre en forma d’allau de neu.
Abril de 1979.
Les veus de la ciutat,
d’Ignasi Mora.

(En record d’aquells tres xicots, els bleda de Castellonet i el llebrenc de Llocnou, als quals, durant una acampada per Pasqua, va ser la neu la que els va llevar la vida i la veu).

Castellonet és el poble més menut de la Safor-Valldigna, eix vertebrador entre la terra roja de Castelló de les Gerres i les fonts de Vilallonga, amb la serra d’Ador al front.
Els castellonetins s’han entés molt bé amb els pobles de la contornada, i sempre han mostrat bona relació amb els adorers, ja que només els separa una muntanya i queden comunicats mitjançant la penya de l’Heura i la Canaleta.
Castellonet és menut, però és el meu poble matern. Simbolitza per a mi tots aquells valors matriarcals o femenins.
La casa de Castellonet, la nostra casa, no pot explicar-se sense ma mare, les meues ties –totes elles modistes- i, com no, la meua iaia. Una casa, la dels Serra de tota la vida, típica mediterrània. La finestra de l’habitació dóna al corralet ple de plantes; allà hi havia, sobre una vella màquina Singer, una panera amb roba de cosir. En un angle del corralet, apareix un gesmiler amb què fabricàvem “bronxes” adretes i efervescents com una aiguaneu; o bé una llimera, com una bergamota, envoltada d’hortènsies, geranis i clavellineres.
No és important ni com em diuen ni on visc, potser en algun moment hauria pogut servir per alguna cosa, però això és igual. Sóc qualsevol veu de dona. Allò important és el que ens transmetem unes veus a les altres: potser el pas del temps, potser la vida, potser la saviesa...
La veu de la meua iaia conta com la font de Castellonet era, fa temps, nucli de comunicació veïnal, on la gent feia la típica xarradeta, parlaven de l’oratge i on, fins i tot, arribaven a festejar. En aquesta font, portadora d’aigua, es desenvolupa tota una llarga cursa que s’allarga i que s’escurça de saviesa o narrativa popular. Un exemple ben evident d’això és el conte de Peret i Marieta, on dos xiquets s’esforcen per agafar aigua de la font i, en portar-la ràpidament a casa, esperaven el gallet o xavo de la mare com a guany.
La iaia, a ma casa, representa la columna vertebral de la família. Tots girem al voltant d’ella potser perquè sabem que la vida s’acaba i, amb la seua desaparició, la saviesa va enterbolint-se, com encallant-se, com si de neu es cobrira.
Les veus d’un poble fan que existesca eixe poble, fan paraules que donen forma als pobles. I què faríem nosaltres sense les nostres veus o els nostres pobles? La veu essencial de la meua família és de dona; o potser les Serra diguem-ne que tenen un lligam especial, són i han estat dones. Donasses...
Per posar uns exemples, en temps passats, ens apareix alguna burla referida a quan una dona es casava amb un vidu. A ma casa anomenen “asquellà” tot aquest seguici de cassoles sorolloses portades pels coneguts o amistats.
O quan les cases no disposaven de gelera, i calia fregir els pocs aliments amb oli, perquè així duraren més temps.
Les dones són com les conservadores dels records d’una família, és a dir, el seu cordó umbilical. Elles transmeten valors, sentiments, però sobretot actituds davant les coses. Les Serra han conservat els seus orígens i, amb això, la seua identitat familiar. Per exemple, quan arribava la pansa a ma casa no paraven sinó més bé trisnaven. Després venien els cabrerots... tot un munt de pautes i feinades repetides any rere any.
La meua iaia, ma mare i les meues ties representen una nissaga sòlida entre dones que, amb l’arribada de noves generacions, ens han sabut transmetre actituds, força davant la vida; una vida que, espere, la neu no acabe per cobrir.

Per la boca viu el peix...

2007-10-29T00:05:00.000+01:00

Orham Pamuk ha rebut el Premi més prestigiós del món de la literatura que atorga l' academia sueca (el Nobel). Aquest fet ha despertat un gran rebombori a Turquia el país natal de Pamuk.Tot açò, ens ve arran d'unes declaracions realitzades pel mateix guardonat, al voltant de les matances massives d'armenis que van ocòrrer a la primera guerra mundial.
Si la situació ja era prou recalfada, l'estat francés, com si d'afegir més llenya al bombo es tractara, decideix aprovar una llei que considera un crim negar el genocidi contra els armenis, fins al punt de poder acabar en la pressó.
Cal plantejar-nos, quín és el motiu pel qual s'ha guardonat a Pamuk? Per la seua trajectòria literària (tenint en compte que és molt jove) o per les seues declaracions?
Hi ha d'altres escriptors que mereixien més el premi suec? Tots sabem que en aquests casos no estan tots els que deurien, ni tots els que estan deurien estar.
Clar que jo em qüestione, si la literatura feta en les diverses llengües d'aquest món és valorada per igual, o parteix amb desigualtat depenent de la llengua en la que haja estat feta. On trobem una veritable igualtat de condicions? Què és neutral hui? Supose que ho qüestione jo, ara i ací, perquè tinc baixa autoestima.
El periòdic: The New York Times en el mateix moment de fer-se públic l'atorgament del premi Nobel, ja llançava una entrevista feta al mateix Pamuk. Realment és l'acadèmia sueca qui atorga aquest premi? Hi ha interessos editorials pel mig?
Amb Pamuk els Nobel agafen un cert color polític, i cal dir que no hauríem de confondre la política amb la literatura.
Aquest premi ret homenatge al conjunt de la literatura turca? o sols a una part?
El Pamuk primitiu era un escriptor que no volia entrar en cap raonament o tendència política. Ell mateix deia que volia ser valorat només per la qualitat dels seus escrits ( tal vegada, perquè aquell qui escriu de veres, sagna tot el que escriu o escriu tot el que sagna).
I jo em dic, som tots ingenus o resulta que per la boca mor el peix? No, calleu que amb la nova cançò de fito i fitipaldis ara es diu: Per la boca viu el peix, no?
A tot això, en Turquia esperen al seu nobel pródigo, perquè Pamuk fa temps que ja no viu on va nàixer, i ha perdut tot tipus de connexió amb la seua terra.
I és que no vull pensar que tots els premis són iguals, perquè encara tinc un sollet d'autoestima.

Aquell obscur cànon del desig

2007-10-28T23:48:00.000+01:00

Necessitem estar organitzats i per eixe motiu, creem models o cànons on en part ens sentim identificats. Aquests models són visionats per la nostra societat i en definitiva, són pautes a seguir o alguna cosa semblant. La creació del cànon és com ensenyar el nostre paladar a apreciar un bon vi. De tant en tant, volem canviar el cànon un poc per a què tot segueixca igual.
En definitiva, ens convertim en una èlit o classe jerarquitzada. Aquesta èlit o classe desideix els texts que seran models per a la resta, són crítics de tot tipus neutrals o realment busquen sentir-se els reis del mambo?
Aquests crítics decidiran si incloure o no a determinades dones, o a joves escriptors que han demostrat tenir gràcia, en antologies o històries de la literatura. Consoliden així als escriptors dignes d’imitació.
Realment escriptors que amb els anys s’han consolidat, o ens han fet creure allò de la consagració. Potser l’ull clínic dels crítics no siga encertat, i així ens sorgeixca un escriptor jove que amb el pas del temps l’han desgraciat?
El cànon te un punt de vista valoratiu o històric on només els escriptors dominants en surten ben parats.
La paraula de la dona en molts d’aquests casos és absent i deslegitimada en el mercat dels símbols d’una societat, on ha estat formada.
Per tant, hi ha dificultats de les dones creadores per expressar-se davant d’un imaginari col·lectiu que només te eines masculines. Parlem de dones que conformen la societat, però òrfenes?
El cànon és un sistema memorístic com ho expressa Harold Bloom, el cànon femení remet a tot allò que recontrueix la memòria literària de la dona, ja siga objecte d’analisi, agent productor o consumidor (segons la professora Mª Antònia Cabanilles).
Per tant, cal qüestionar el cànon pel que fa a les noves tècniques entre aquestes la deconstrucció. Clar que la filosofia feminista pretén trencar el cànon, i les noves tendències de la deconstrucció demanen una fossilització progressiva d’una autora o obra. Per tant, volem reforçar la identitat de la dona en contra de les bases filosòfiques que la conformen?
Cal plantejar-se una nova fórmula per a reconstruir el passat que ens falta, i no per a desfer allò dominant.
Hi ha d’altres problemes que sorgeixen amb l’establiment d’un determinat cànon. Quina és la cultura oficial en el que anomenem occident? Parlem de cultures estatals o d’altres que per desgracia s’han quedat sense força? D’on vénen les anomenades cultures estatals oficials, són de creació francesa no? Cal dir cultura catalana o literatura catalana? Importa la llengua que usem de cara a l’exterior? Un exemple de tot això és l’etern debat que ha retornat amb l’anomenada fira de Frankfurt.
Per tant, allò destacable és el lloc on es fan o el sentiment que transmeten les paraules escrites? La qualitat o els guanys econòmics amb les vendes?
Finalment i com a cloenda, cal remarcar que potser el sistema falla, necessitem una originalitat i imaginació que provoque tal escàndol que no puguem acomodar-nos.