dimecres, 8 de febrer del 2017

Rafah


«a poc a poc, ens retornarà la memòria, així com la consciència de l’opressió»
Palestina, zure mina, Begoña Bilbao.

El llum entrava pel costat dret de l’habitació de bon matí; el ziri-miri donava la benvinguda al dia. On hi havia un xiquet trist i rancorós sobre el llit, a qui no li agradava gens trobar-se allunyat de la seua terra. Aquella aparent tranquil·litat, el cant dels ocells, la pau, l’olor de llet fresca, no li sobtava res... Rafah (que així havia decidit anomenar-lo sa mare) no volia viure a Lekeitio, un poble de la costa molt a prop de Guernica.
Rafah era un xiquet alegre i actiu, però portava la invisible etiqueta de ser un refugiat procedent de la franja de Gaza i, per tant, d’haver viscut massa situacions impensables per a la seua escassa edat. Una certa aura d’insensibilitat l’envoltava, pobre d’esperit, arrastrava una sèrie de malsons i records molt vius, acollit per la família d’Uxue (una jove emprenedora i implicada en tot el seu entorn, encara que s'havia quedat òrfena de mare a causa d’aquest mateix entorn).
Si l’actitud d’Uxue era mirar cap endavant, fer que les coses canviaren, tenir esperança, no deixar-se endur pel món adult carregat de prejudicis. Rafah estava immers en el record de sa mare, en l’enyorança amarga de la terra, en el patiment propi. I no podia veure més enllà. No podia fer res; no disposava de notícies fiables, només tenia constància dels bombardeigs anunciats pels mitjans de comunicació. L’últim contacte era a un hospital, una dona jove, sa mare malferida.
Uxue era la seua nova millor amiga. Rafah no entenia res d’allò que li explicava (amb aquella llengua estranya) però, no tardaria en comprendre qualsevol cosa. De moment, només coneixia paraules bàsiques, i amb això anava defensant-se. De vegades, no es valora la voluntat i l’actitud de les persones en voler aprendre o comunicar-se. Rafah no volia fixar-se en la diferència, sinó en allò que l’unia amb Uxue. I com ella, sense pensar-ho dues vegades, li havia donat la mà aquell dia tan negre, quan les quatre parets de sa casa s’enderrocaren en un instant...
Rafah i Uxue tenien prou amb un somriure, gestos facials que connectaven. Solien visitar els camps verds del voltant del mas, es deixaven endur per la gespa verda, el cel clar i ras, examinaven els turons com elefants blancs. De sobte, apareixia una tximeleta molt acolorida, única i irrepetible com les paraules d’una llengua, la veu de sa mare pronunciant-les, la sonoritat, la vibració, la musicalitat. Paraules maternals que potser no tornaria a escoltar mai més.
Sense ser conscients del rellotge, era migdia i s’havia d’acudir corrents al mas. Era l’hora de dinar, menjars atípics, on tots xerraven i enredoltaven asseguts la taula. La doneta vella anava dirigint la taula i servint:
Pren! És un bon plat de fesols. Les dones manen, i no pots dur la contrària, has de menjar, menja!
Jas! Un ventall de formatges distribuïts al plat i que no es podien acabar mai. No digues no, no es pot dir no! Has de menjar, menja!
Però el que més li apassionava a Rafah era aquell peix blanc. Aquella doneta sabia cuinar-lo d’una manera molt especial. Aquell peix l’havia pescat el pare d’Uxue. Després bullia molt de temps a foc lent dins una cassola de test color de fang. La cassola, amb la potent flama del foc, bullia i rebullia amb intensitat com aquell mar del nord quan anaven a pescar amb el pare. La feina de pescador era dura, de nit. La feina del pare d’Uxue era perillosa, l’obscuritat de la nit.
Ai, la nit! Per res del món vull que torne la nit. No! La nit, no. Silenci. Els records al cap. Una llàgrima de cera roent, un soldat que custodia presoners, un grapat de cadàvers a terra... La nit és l’obscenitat amb què ignore la mort, la guerra entre ànimes ben conegudes, les dones entre quatre parets mal ferides, parets mudes i dolorides, tots disparant... Aquella nit, la nit en què jo m’acarone a la mare.
El llum entra pel costat dret de l’habitació de bon matí; la haizea dóna la benvinguda al dia. Un xiquet seré i agraït sobre el llit resta en pau, molt orgullós de la família i la terra que l’acull. De vegades, li vénen algunes preguntes a la ment. Però no vol demanar. Encara té por dins seu. Encara no pot entendre el seu món. Per què no pot acaronar la seua mare? Per què hi ha bombardeigs a Gaza? Per què no es pot jugar? Per què allí no fan festa amb dolços, llepolies i música? Per què els ciris no són per un pastís?
Ep! La doneta vella em reclama, baixe les escales. Avui, és el meu gran dia. És el meu vuitè aniversari, sóc feliç? No ho sé. Ho intentaré amb totes les meues forces. A la mare li agradaria el meu pastís de xocolata? I amb vuit ciris! Sense llàgrimes de cera. Només són per bufar a la meua festa! Sí! Una festa per a mi! Quina alegria! Música, festa, jocs, amics, llepolies. Zorionak! Zorionak!

Anna Igualde Garcia
[Homenatge a la paraula 2016 - CEIC Alfons el Vell]