divendres, 28 de març del 2014

Morir quan cal com a novel•la psicològica: l'anàlisi dels personatges principals.

És una novel·la original, ja que la veu principal és la d’un adolescent. És el personatge que domina la narració. A través dels seus ulls ho coneguem tot  fins i tot que pensen com són gustos, patiments físics, qüestions més íntimes, etc.
Tenim altres dos veus principals una és la mare i l’altra, és la veu del pare però són punts de vista molt més reduïts . Aquests personatges són tractats des de tres possibles punts de vista (entre ells: pare, mare i fill) de manera molt profunda i detallada. Són pare és una persona disciplinada, poc riallera o simpàtica. És un pagès mallorquí que té cura de la seua possessió i, respon a les característiques dels mallorquins terratinents de fora vila amb una sèrie de costums inalterables (i envia el seu fill a la ciutat per estudiar i no tots podien fer-ho) La mare és una madona mallorquina, i qui realment domina la possessió portant tot el pes de les feines de l’hort i de la casa.  Una madona sofridora i pendent en tot moment del seu fill i del seu home. És una dona amb moltes referències catòliques (sobretot per la manera que tracta el tema de la maduresa del fill i les dones o el fet de voler que es faça capellà) El fill és un estudiant adolescent que viu intern a un col·legi i torna en l’època de vacances a la casa familiar. Un adolescent rebel perquè està descobrint noves parcel·les de l’època adulta i no sap assimilar molt bé aquests canvis. No té molt bona relació amb el seu pare per la falta de confiança i comunicació entre ells. Al mateix temps el nostre adolescent  “deixar una assignatura penjada és el que havia d’haver fet. Però en manca el coratge de fer-los una mala passada així perquè, ben mirat, són ell un tros de pa, i ella, un àngel” vol arribar a ser com el seu pare, i remarca molt el fet de ser home i haver tastat dona.
Tenim d’altres personatges molt més perifèrics, per exemple: l’oncle Jaume, el cosí i la padrina morta.
Per a fer-nos una lleugera idea de les relacions entre els personatges i arribar a entendre la dimensió psicològica dels tres personatges principals podríem destacar:
En primer lloc, la veu de nostre protagonista adolescent és com una veu solitària i sense comunicació  clara amb els seus familiars “un estiu així, vivint un poc  al meu aire sense a penes control, allunyat de ca meva...”. La major part de la narració són monòlegs que el construeixen protagonista i el que conta les coses.
La veu dels pares, no són tan monòlegs perquè ens apareixen molts més discursos dirigits al protagonista. La relació entre la mare i el fill és especial. Ella considera que sempre serà el seu xiquet però, el fill ja considera que no ho és. El fill té una autèntica obsessió per ser home i aquesta obsessió està directament relacionada amb les dones. La seua mare en una espècie de carta que li escriu li comenta “pobre al·lotet meu, que la que més prop has vist som jo”. La relació amb la mare a poc a poc canvia, sobretot quan l’oncle li conta la mort d’un soldat margalidà o la mort dels tres milicians rojos o una carta del seu cosí dirigida a sa mare,  això, modificarà la relació entre mare i fill i els allunyarà definitivament “com me tornes més home, sembles anar perdent delit per les coses dolces...me preocupes, fill quasi no et conec”. 
Si la relació de la mare és canviant i empitjora amb el pas del temps, la relació del pare també mostra una sèrie de canvis que reflecteixen una certa evolució psicològica. En un primer moment, hi ha una falta de comunicació molt evident “ i ell no em va saber entendre o, havent-me entès, no em va fer cas. Tant una cosa com l’altra em vénen a demostrar que, per aquest estiu...” El fill s’esforça o demostra voler tindre una relació amb el seu pare. Vol que son pare el reconega com un home un hereu com cal que ja ha crescut. El fill és conscient del paper de l’amo en la possessió de S’Almonia i vol estar a l’altura. Però és una relació complicada entre pare i fill i anirà evolucionant per mal camí “ ja no és el meu pare; sinó un monstre assassí”. El fill descobreix una sèrie de fets que l’allunyaran  del seu pare però,  a la fi de tots els seus “ sent la sensació de trepitjar terra sagrada” quan s’assabenta de l’assassinat del veí o la mort de l’amic milicià. Apareix el concepte d’una certa violència viril per part del pare i que el fill no admet.
El protagonista representa el món de l’adolescència i de la joventut. Per una banda, ja no és un xiquet i ja no vol ser protegit o tractat com abans. La infància ja no existeix i al ser jove tampoc ha arribat a tenir una certa estabilitat o maduresa. Per eixe motiu no vol passar l’estiu amb els pares i vol o prefereix passar l’estiu a la ciutat. El nostre busca una certa independència però no es veu amb força a cor de arribar a fer-ho. Aquest adolescent busca desesperadament una solitud i evoluciona cap a aquesta solitud. Busca un espai propi o un món individual “Me l’enduria al meu món . De S’Almonia, de tot ca nostra i la meva família, ja no en restaven ni tests romputs”
Per a concloure, cal destacar que Miquel Àngel Riera ens presenta personatges singulars que usen la tècnica del monòleg i que permet entrar al lector en la narració. Hi ha un predomini total de la reflexió de les coses que van passant a la novel·la i del pensament dels personatges.